Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Malviure el confinament en una pensió

Una habitació sense cuina o amb poc més de vint metres quadrats per a sis persones són exemples de com estan vivint moltes famílies en situació de vulnerabilitat habitacional la crisi de la COVID-19. Des de les PAH catalanes s'exigeix un "confinament digne" per a aquests casos i posar fi a la situació de provisionalitat permanent, mobilitzant l'habitatge buit

Sara Badani i la seva filla són dues de les persones que viuen el confinament en situació de crisi habitacional / Arxiu

No és el mateix viure el confinament al barri de Font de la Pólvora de Girona que en una segona residència a la Cerdanya. Tampoc ho és passar-lo en una casa de cent metres quadrats amb terrassa que en una habitació de menys de trenta amb una finestra. Amb la restricció de moviments, les persones que ja vivien en crisi residencial veuen agreujada la seva situació. Pensions, albergs, hostals i, amb sort, aparthotels, són ara les cases on moltes famílies desnonades han de passar les 24 llargues hores que té un dia.

La temporalitat, en molts casos, s’està fent eterna i, amb el confinament, molt més feixuga. A la majoria de grans municipis, hi ha llargues llistes d’espera a les meses d’emergència, encarregades de reallotjar famílies en situacions de vulnerabilitat. Actualment, a la mesa d’emergència de Catalunya hi ha 1.854 famílies que estan esperant l’assignació d’un pis adaptat a les seves possibilitats econòmiques, però cal sumar-hi les persones que esperen en municipis amb meses pròpies –consorcis on també participa la Generalitat: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Martorell, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat del Vallès, Terrassa i Vic. Només a Barcelona, segons dades actualitzades del mes de febrer, hi ha 679 casos més en espera; a l’Hospitalet de Llobregat, 229 famílies estan esperant un habitatge amb caràcter urgent –vuit allotjades en pensions de forma provisional– i a Sabadell hi ha 1.241 sol·licituds registrades, de les quals catorze amb resolució favorable.

A la majoria de grans municipis, hi ha llargues llistes d’espera a les meses d’emergència, encarregades de reallotjar famílies en situacions de vulnerabilitat

La Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell (PAHC) calcula que, el darrer any, per l’assemblea han passat entre 40 i 50 casos de persones desnonades que han acabat derivades a un hostal o pensió. D’aquestes, no necessàriament totes han aconseguit entrar en el circuit de la mesa d’emergència, perquè un dels requisits per accedir-hi és tenir la nacionalitat espanyola o d’algun altre estat de la Unió Europea, o acreditar permís de residència vigent.


Confinada amb una filla i sense cuina

Sara Badani –sense permís de residència– ja fa deu mesos que viu en una habitació de l’Hostal Ric de Sabadell amb la seva filla de sis anys, que té diagnosticat autisme i una discapacitat del 73%. Si ja era complicat viure en un espai sense cuina, amb dos llits, un lavabo i un balcó minúscul, ara és desesperant. “La meva filla no pot estar-se quieta. A les cinc de la matinada em desperta perquè vol sortir i quan tornem de comprar no vol entrar”, sospira Badani. Abans de l’estat d’alarma, la nena anava a una escola especial als matins i aquesta rutina les ajudava a totes dues; ella podia descansar una mica més i continuar els tràmits amb serveis socials per tirar endavant. El 2006, després de divorciar-se, va marxar del Marroc amb la seva filla i actualment encara es troba en situació administrativa irregular. “La treballadora social em diu que no em poden donar cap pis. Soc jove, vull viure la meva vida; vull trobar una feina”, explica Badani amb un fil de veu.

És un peix que es mossega la cua: sense permís de residència no pots treballar i sense treballar no pots pagar un lloguer, però alhora –sense permís– no pots accedir a un pis d’emergència. “El cas de la Sara és un exemple molt il·lustratiu”, explica Emma Giné de la PAHC Sabadell, “fa deu mesos que viu a l’hostal, no té els mitjans ni els recursos per accedir a un habitatge i la seva sortida dependrà de nosaltres: que entri a un dels blocs okupats o l’ajudem a okupar un pis”. Les plataformes, els grups d’habitatge i els sindicats estan arribant on l’administració no hi és; però ara, sense possibilitats de fer assemblees, tot es complica.

A Lleida, moltes de les famílies que vivien al bloc del carrer Ripollès, recuperat per la PAH i desallotjat al novembre, ara s’han traslladat a habitacions de pensions i hostals

A Lleida, precisament, moltes de les famílies que vivien al bloc del carrer Ripollès, recuperat per la PAH, ara s’han traslladat a habitacions de pensions i hostals, pagades parcialment o totalment per l’Ajuntament. El 14 de novembre de 2019, un fort desplegament de Mossos d’Esquadra va efectuar el desallotjament d’onze famílies en risc d’exclusió social que vivien a l’edifici de la Sareb. Aleshores, el tinent alcalde d’Habitatge, Sergi Talamonte, va titllar de “greu i inacceptable” que l’anomenat banc dolent hagués trencat el compromís de paralitzar el desallotjament fins a tenir totes les famílies reallotjades. La Sareb no ha facilitat a la Directa el nombre total d’habitatges que manté buits als Països Catalans, però sí xifres desglossades dels immobles que ha cedit a les administracions públiques: 930 a Catalunya, 30 al País Valencià i 75 a les Illes. Durant el 2019, diversos municipis van pressionar per aconseguir la cessió de pisos buits del banc dolent; a Barcelona, per exemple, en van ser 200.

El bloc de la Sareb, recorda Henry Mora de la PAH de Lleida, continua buit i amb un vigilant les 24 hores del dia, mentre que les famílies, amb menors inclosos, estan passant el confinament en allotjaments inadequats. Des de la plataforma tenen coneixement d’almenys una vintena de famílies que viuen de forma temporal en pensions, albergs o hostals. “En l’actual moment de confinament, qui més pateix són les persones amb fills i amb problemes de salut”, conclou.

Amb quatre criatures –dues amb una discapacitat del 37%– i la seva dona, Ijaz Butt –des que va ser expulsat del bloc de la Sareb– viu en un hotel de Lleida on actualment paga 250 euros al mes, però en va començar pagant 500. Casa seva és una estança amb un sofà llit i una petita cuina, una habitació i un lavabo. Entre crits de les criatures, explica per telèfon que va okupar amb la PAH després de passar per un pis de lloguer social de 27 metres quadrats: “Vam estar-nos-hi un temps però per a sis persones era invivible”. Ara, i només durant el confinament, viu a l’aparthotel i no està sent fàcil. “No poder sortir al carrer tensa els nens, que a més no tenen joguines perquè es van quedar al bloc. Es tornaran bojos”. És instal·lador de fibra òptica i el seu és l’únic sou de la família nombrosa, ara tocat per un expedient de regulació temporal d’ocupació.

Imatge del desnonament de Josep Maria Hortal i la seva mare
Imatge del desnonament de Josep Maria Hortal i la seva mare |Arxiu

 

Des de l’Ajuntament de Lleida expliquen que durant el 2019 van arribar 118 sol·licituds a la Mesa d’Emergències i es van adjudicar 45 habitatges, un 38%. No han facilitat dades del total de persones allotjades temporalment en hostals, albergs, hotels o pensions, però actualment hi ha 88 persones vivint a l’alberg municipal.

Les PAH catalanes reclamen la mobilització urgent d’habitatge buit en mans de grans propietaris i especialment de la Sareb, no només per fer front al confinament sinó per quan hagi acabat però els impactes de la crisi continuïn

Com a excepció i gràcies a la solidaritat del veïnat de Breda, Josep Maria Hortal i la seva mare, de 78 anys, enmig del confinament, han pogut aconseguir un espai més estable. Ell vivia en una fonda facilitada per l’Ajuntament i ella a casa d’uns veïns. Fa un mes i mig, els van desallotjar de casa seva, on vivien havien viscut els darrers 54 anys, per l’impagament d’un crèdit. Hortal s’havia quedat sense feina i no podia pagar una quota mensual de 500 euros, però sí de 250 i allargar el termini de venciment. El fons d’inversió al qual el banc havia venut l’habitatge no va acceptar-ho i els va desnonar. Sense cuina, Hortal va estar vivint a la fonda durant una setmana i mitja, fins que una parella del poble els va cedir uns baixos.

Des de les PAH catalanes llancen la campanya #AQuinaCasaEmQuedo per denunciar que, darrere de quatre parets, hi ha moltes famílies amb “confinaments indignes”. Cinc mesos, sis, deu o més d’un any vivint una temporalitat que, en la situació actual, encara es fa més llarga. Per això, reclamen la mobilització urgent d’habitatge buit en mans de grans propietaris i especialment de la Sareb. No només per fer front al confinament sinó per quan hagi acabat però els impactes de la crisi econòmica de la COVID-19 continuïn.