Necessitem màquines de pensar. I no ens referim a ordinadors potents amb accés als programes d’Intel·ligència Artificial. Aquesta mateixa pàgina, per exemple, podria ser una màquina de pensar: paraules, una pantalla amb més o menys llum, notes i enllaços amb veus que es barregen. També una assemblea en qualsevol espai públic pot ser una màquina de pensar d’aquesta mena. Com també l’espai i el temps escènic que van crear Sofía Asencio i Júlia Barbany a El Futur com a treball escènic, precisament, amb dos passis que van tenir lloc el proppassat dissabte 17 i diumenge 18 d’octubre a l’Antic Teatre del barri de Sant Pere, dins de la programació del Festival d’Arts Vives de Barcelona, el Sâlmon 2026, que se celebra fins aquest 3 de novembre, amb propostes interdisciplinàries en diversos espais
Necessitem màquines de pensar, no necessitem grans ordinadors ni gaires elements materials. Potser tot és més senzill, més lent també, però alhora més necessari perquè és més humà. Les dues artistes ens van proposar una taula i una cadira, un micròfon, una pissarra, un tamboret i un recull de “certeses” que anaven clavades en un bloc punxegut. I sobretot, ens oferien una manera de pensar el temps i l’espai des del buidatge (del dir “no” abans que “sí”), una manera de pensar les paraules des de la ironia i el dubte (trencant opinions automatitzades), convocant ritmes antinarratius, músiques extemporànies i danses en trànsit que no expressaven res més que el fet d’haver obert un altre temps, un altre espai, unes altres paraules.
A escena no hi havia, doncs, cap altra història que no fos l’experimentació d’una nova manera de parlar-nos, de moure’ns, de pensar on som
A escena no hi havia, doncs, cap altra història que no fos l’experimentació d’una nova manera de parlar-nos, de moure’ns, de pensar on som. Potser d’això es tracta, fonamentalment, tant a les pràctiques artístiques experimentals com a l’activisme: obrir un altre sentit del món, actuar amb un altre ritme quan hem perdut el sentit comú i el ritme col·lectiu per excés de dades, de malestar, de dominació tecnològica. Perquè, si no experimentem noves maneres de pensar, de parlar-nos, d’actuar plegades –tant a l’espai escènic com a l’espai públic– el present no tindrà cap futur.
Les dues artistes performadores tractaven –successivament assegudes a la cadira davant el micro, prenent notes, dibuixant a la pissarra o ballant en una foscor gairebé total– del present i del futur, també de l’espai escènic, però el que estava en joc era el sentit comú i les estratègies per recuperar-lo: i si diem «no»? Podem buidar l’espai davant de tants excessos? Provoquem accions a contra-temps? A mig camí de la improvisació i les tècniques meta-teatrals, amb un to neo-absurd gens simple i amb això que en diuen “post-humor”, la proposta de la Sofía Asencio i la Júlia Barbany anava inventant una energia nova entre elles, el públic còmplice i l’espai-temps que s’anava manifestant.
Perquè “inventar no és mentir”: aquesta és una de les certeses que va sorgir al fil del contra-temps de l’espectacle. I l’acció d’inventar és potser, en definitiva, el que està en joc en aquestes pràctiques artístiques, d’una manera, i a les places ocupades, d’una altra manera. És un treball d’imaginació, de la força del “no”, de buidatge davant la saturació, i d’acceptar la caiguda que totes patim. Estratègies d’una màquina de pensar que, sense necessitat d’esmentar les referències literàries que evoca aquest sintagma (de R. Llull a J.L. Borges), ens convida a la recuperació del sentit comú més enllà de tota intel·ligència artificial.
