“Si no respectes un control de trànsit, et detenen. Espero que en aquestes moments hi hagi un jutge que determini que en aquell vaixell hi ha bandits. Entre ells, la comandant”. Són paraules de Matteo Salvini, Ministre d’Interior italià i es refereixen a la capitana del la nau humanitària Sea Watch 3, Carola Rakete, després que decidís desembarcar a Lampedusa les 40 persones migrants que havia rescatat a mar obert. La nau portava disset dies a la mediterrània buscant un port segur per atracar i les autoritats italianes no li donaven permís, tot i tenir l’obligació de fer-ho. No era la primera vegada que el ministre italià intentava prohibir l’arribada als ports italians de vaixells humanitaris. Ja ho va aconseguir amb l’Aquarius, que va girar rumb cap a València. Recentment, ha tornat a estar a l’ull de l’huracà, per la reiterada negativa a permetre el desembarcament a Lampedusa del vaixell humanitari Open Arms amb 134 persones rescatades. Irònicament, tot i no voler cap vaixell als seus ports, Salvini és anomenat pels seus fans el Capitano (el capità). Res a veure amb les seves capacitat navals; és un mariner de terra endins.
Salvini va néixer l’any 1973 a Milà, capital industrial de la plana padana, en una clàssica família del Nord d’Itàlia, catòlica i benestant. Fill d’una mestressa de casa i d’un directiu industrial, els dos milanesos, té una infantesa comuna: va ser llop durant cinc anys als escoltes italians, estudià al Liceo Classico fent el batxillerat d’Humanitats i Ciències Socials que acabarà amb un notable. Es va matricular a Ciències Polítiques a la Universitat de Milà, que canviarà l’any següent pel grau d’Història. De tant en tant treballa repartint pizza i en algun restaurant de menjar ràpid per pagar-se les vacances, però el treball assalariat no és la seva vocació. Salvini mostra des de petit les ganes de pujar als escenaris: amb només 12 anys va participar en el concurs de televisió Doppio Slalom i va guanyar 900.000 lires (gairebé 800 euros dels actuals). Ho repetirà vuit anys més tard, amb el concurs “Il pranzo è servito”, sempre a les television de Berlusconi. A la pregunta del presentador “A què et dediques?”, va contestar davant de milions d’italians: “Gandul, matriculat a la universitat, esperant aprovar algun examen”. De fet, no acabarà mai la carrera i com ell mateix va afirmar rient, “arribarà abans la independència de la Padània que el meu títol”.
Viure de la Política
El que no li permet concentrar-se en els estudis és la seva intensa activitat política que comença abans d’entrar a la universitat. Amb només 17 anys s’afilia a la Lliga Nord, per esdevenir-ne militant l’any següent. I aquí comença la seva carrera laboral. Esdevé membre del Moviment Joves Padans, l’organització estudiantil de la Lliga Nord, i després coordinador dels estudiants. Amb només 20 anys aconsegueix ser elegit regidor de Milà per la Lliga Nord i a la vegada passa a ser responsable general dels Joves Padans. Aquest càrrec el mantindrà fins al 1997, l’any que es consolida el partit.
Amb només 17 anys s’afilia a la Lliga Nord, per esdevenir-ne militant l’any següent. I aquí comença la seva carrera laboral. Esdevé membre del Moviment Joves Padans, l’organització estudiantil de la Lliga Nord, i després coordinador dels estudiants
Fins a la meitat dels anys 90, la Lliga Nord no era un partit “clàssic” sinó una federació de diferents partits autonomistes i etnonacionalistes. La Lliga va estar al govern el 1994 en coalició amb el nou nascut partit de Silvio Berlusconi, Forza Italia. Va durar poc mesos: la quadratura del cercle entre les polítiques nacionals i secessionistes de les diferents regions del nord va portar ràpidament a noves eleccions. Sense aliats, els diferents partits regionalistes decideixen fer el salt qualitatiu i reestructurar-se com un partit més homogeni, desenvolupant un discurs d’independència de tot el nord italià. Per fer-ne difusió funden el diari del partit La Padania i es formalitzen les relacions amb Radio Varese, que passa a ser Radio Padania Libera. En aquests mitjans, Matteo Salvini trobarà l’aixopluc de les tempestes del mercat laboral. Va començar a treballar com a cronista pel diari i poc després tindrà una programa radiofònic, cosa que coincideix amb la seva promoció a Secretari Provincial del partit.
Mentrestant, en l’auge del discurs separatista de la Lliga Nord, es constitueix el “Parlament de la Padània”, un organisme representatiu (sense cap mena de reconeixement nacional o internacional), que volia mostrar totes les sensibilitats polítiques padanes, d’esquerra a dreta. En les primeres eleccions, el 1997, Matteo Salvini, es presenta com a cap de llista dels Comunistes Padans, que van obtenir només cinc escons dels 210 disponibles. Però aquest tipus de parlament a l’ombra, més enllà d’escollir els propis representants, no va fer res.
Passen els anys i article rere article, transmissió rere transmissió, Salvini esdevé una veu més important dins del partit. Només un any després de començar a emetre la seva veu en la freqüència passa a ser director de Radio Padania. Poder parlar lliurement per un mitjà de comunicació li va donar la l’embranzida necessària arribar a ser escollit com a europarlamentari el 2004, tot i això, va preferir no deixar la direcció de la ràdio que mantindrà durant més de deu anys. La seva carrera com a europarlamentari comença amb un petit d’escàndol: escull com a assistent i secretari Franco Bossi, el qual només havia acabat l’escola primària però era el germà del líder del partit, Umberto Bossi. Un petit favor a la gran família del partit de la qual tant havia rebut. Tanmateix, quan l’històric líder Umberto es troba involucrat en un escàndol d’estafa a l’estat pel finançament del partit, Salvini veu l’oportunitat d’agafar-ne les regnes. Va guanyar les primàries del congrés del partit el 2013, passant a ser Secretari General de la Lliga Nord. En un ambient més d’estadi de futbol que de congrés polític, el seu discurs és acollit pels seus partidaris a crits de “Matteo un dels nostres”, mentre onegen banderes de la Lliga Nord amb pancartes fetes amb llençols i esprais verd que deien “Al Nord volem una muralla”.
Tot i llegir-se sota del faristol un lapidari “La Independència és el futur”, les intencions del nou secretari son altres. Salvini veu clarament les limitacions de les idees regionalistes per arribar al govern central: manquen els números. Decideix així virar cap una Lliga més nacional, fent-ho de manera gradual. Comença fundant el moviment “Nosaltres amb Salvini” amb la intenció d’obtenir més suport fora de les regions del nord. I ho aconsegueix: s’hi van adherir diputats sicilians i pullesos. Com a líder del partit, Salvini, comença una forta campanya per les xarxes socials contra el govern de centre esquerra de Matteo Renzi fins a organitzar la primera gran manifestació a Roma el febrer de 2015. A la vegada, comença a teixir aliances amb els partits d’ultradreta com CasaPound, els autoanomenats feixistes del tercer mil·leni, que durarà només el temps de les eleccions municipals. El procés de “nacionalització” del partit conclou amb les eleccions generals del 2018, amb la llista Lega – Salvini Premier, i és tot un èxit: obté el seu millor resultat, arribant a ser el tercer partit més votat (i el primer partit de la coalició de centre dreta). Amb aquests resultats va poder negociar amb el Moviment 5 Estrelles i obtenir el Ministeri d’Interior.
Sempre fora de to
Salvini és conegut sobretot per la tendència a fer comentaris excessius, cosa que va demostrar ja des del començament de la seva carrera política. En l’època a l’Ajuntament de Milà va intentar ensabonar alguns sectors més progressistes, afirmant que “Qui no ha anat mai a un centre social? Jo sí, anava al Leoncavallo [històric centre social de Milà], des dels 16 fins als 19 anys”. Afirmació que pel mitjà Jacobin és considerada una Fake News ante tempore, en antítesi amb les declaracions actuals: “Tancarem tots els centres socials: la seva utilitat és com la dels campaments gitanos”. Perquè les paraules del Capità posen l’esquerra, la comunitat gitana i les persones migrants com a boc expiatori dels problemes dels italians. No sabem de manera segura si té o no antipatia cap a la gent del sud Itàlia, com tots els afins a la Lliga en els anys 90, però un cop, a la festa de la Lliga Nord del 2009, amb un got de cervesa a la mà va cantar: “Quina pudor, marxen els animals, estan arribant els napolitans! Napoli Merda, Napoli Colèra, ets la vergonya de tota l’Itàlia!”, un famós càntic antinapolità.
Les paraules del Capità posen l’esquerra, la comunitat gitana i les persones migrants com a boc expiatori dels problemes dels italians. A la festa de la Lliga Nord del 2009 va cantar: “Quina pudor, marxen els animals, estan arribant els napolitans! Napoli Merda, Napoli Colèra, ets la vergonya de tota l’Itàlia!”
El seu cavall de batalla en la seva escalada al poder va ser l’odi cap a gitanos i immigrants. El 2009 ja demanava “la possibilitat de reservar els primers dos vagons de qualsevol transport públic a les dones i els milanesos que no es poden sentir segurs per la maleducació de molts extracomunitaris”. La cosa ha anat in crescendo. Per resoldre la problemàtica dels campaments gitanos, que identifica com a fonts de criminalitat, proposava “solucions” dràstiques: “Com que no tenim una vareta màgica i no ho podem fer en 15 minuts, els donem un avís de desnonament de sis mesos, si no marxen, jo preparo l’excavadora i després arraso amb tot”. De l’excavadora, per mesos, es va dedicar a parlar-ne a les seves xarxes socials. Molts dels seus tweets i posts al Facebook acabaven amb “EXCAVADORA!!!” com una solució a tot. Fins i tot es va fotografiar amb samarretes que alguns fans seus havien comercialitzat.
Denúncies penals
Tot i ser una persona que demana mà dura amb les persones migrants, sobretot les que ells defineix com a “il·legals”, Salvini no ha tingut un comportament exemplar davant de la Justícia. Quan era jove ja va ser condemnat a trenta dies de presó per haver llançat ous al Primer ministre Massimo D’alema. Si això es pot considerar “un error” de joventut, no es pot dir el mateix de la denúncia que va rebre el juliol del 2016 després de presentant-se al Parlament amb una nina inflable afirmant que era la doble de Laura Boldrini, la presidenta de la Cambra. Abans ja havia rebut una denúncia per greuge a l’honor de les institucions per haver definit la magistratura italiana com “una immundícia”.
Les denúncies més greus son més recents: quan el Fiscal del tribunal de Palermo va investigar Salvini per segrest i abús d’ofici per no haver permès el desembarcament de les migrants salvades per la nau Diciotti. Aquesta denúncia no s’ha instruït perquè actualment és aforat. L’última arriba justament de la Capitana alemanya del Sea Watch 3, Carola Rackete, que ha acusat el Ministre d’interior italià de difamació agreujada i incitació a la comissió de delicte mitjançant les seves xarxes socials. De fet, des de que Rackete va decidir no respectar el bloqueig i posar les 40 persones a terra, Salvini l’ha anomenat “criminal”, “nena de papa” “comunista alemanya”, “pirata” i “assessina potencial”, entre altres.
