El 17 de juliol va tenir lloc el tret de sortida de la Caravana Obrim Fronteres a Las Palmas de Gran Canaria. Unes 350 persones d’arreu dels pobles de l’Estat espanyol s’han organitzat un any més per denunciar les vulneracions de drets humans que es donen en les rutes migratòries i els punts fronterers d’entrada a Europa. Les diverses convocatòries de la Caravana naixen a partir del 2016, amb una primera edició duta a terme a Grècia, durant la mal anomenada “crisi dels refugiats”. Posteriorment, han anat coincidint amb el moviment de les mateixes rutes i han passat per Itàlia, Andalusia, Ceuta, Melilla i València. En aquesta sisena edició, una seixantena de persones del territori català van formar part de la Caravana Obrim Fronteres, que es va dividir en dos punts concrets, les illes de Gran Canària i Tenerife.
Des de mitjans de 2020, la ruta canària ha estat la més concorreguda i mortífera d’entre totes les vies d’entrada a Europa. Arran dels diversos tancaments d’altres vies no segures, com l’Egeu i el Mediterrani central a través d’Itàlia, a partir de 2018, l’Estat espanyol va esdevenir el punt fronterer més calent i perillós. Amb la militarització de la zona provocada pel comandament únic imposat pel PSOE a finals del mateix any, que va prometre reduir les arribades a la meitat, la ruta canària ha tornat a obrir-se. Només en els primers sis mesos de 2021, més de 2.000 persones han mort o desaparegut en les rutes d’accés a l’Estat espanyol, més del 90% en la ruta canària.
Amb més d’una vintena d’accions, la Caravana Obrim Fronteres ha volgut denunciar una vegada més la manca de vies segures d’entrada a Europa, així com les morts i desaparicions que provoquen
La proposta de la Caravana, que va iniciar-se al barri de l’Isleta amb un acte de benvinguda que va comptar amb lectures de manifest, actuacions musicals i discursos de testimonis de les rutes migratòries, ha comptat amb la participació de diversos col·lectius d’arreu de l’Estat. Amb més d’una vintena d’accions, la Caravana Obrim Fronteres ha volgut denunciar una vegada més la manca de vies segures d’entrada a Europa, així com les morts i desaparicions que provoquen. D’altra banda, s’ha volgut fer èmfasi en les causes dels moviments migratoris, l’explotació nord-sud i la crisi econòmica i social agreujada per la pandèmia de la COVID-19. La militarització de les fronteres, la responsabilitat europea i el Pacte europeu de Migracions i Asil han tingut també un paper important en la denúncia d’un sistema que fa créixer dia a dia la muralla que envolta el continent.
Marifé Navarro Idoy, membre de la Xarxa canària pels drets de les persones migrades i del grup Acció Directa No Violenta (ADNV), nascut del moviment per l’objecció de consciència; va participar també del naixement espontani de Som Xarxa el passat gener, quan les previsions eren molt diferents de la realitat actual. En aquell moment, l’expulsió d’una seixantena de persones expulsades dels macrocampaments per denunciar les condicions d’aquests va generar una mobilització popular que va arribar a distribuir més de 250 àpats diaris.
“Canàries no ha estat Lesbos en el sentit que no s’ha eternitzat la situació com a Grècia, però hi ha macrocampaments amb entre 500 i 1.500 persones i cal remarcar que dins s’estan produint vulneracions de drets humans”, assegura Navarro. Entre elles, es denuncia la manca d’atenció legal individualitzada, amb exemples com la no privacitat en l’exposició dels motius per demanar la protecció internacional, però també el fet que no hi hagi una atenció mèdica adequada ni tampoc alimentària. A més, Navarro destaca les condicions ambientals, a causa dels microclimes que es generen a les illes i que afecten els camps, i assegura que a molts dels camps no es pot arribar a un altre hivern. D’altra banda, grups locals com ADNV denuncien que les persones que abandonen els macrocampaments no reben la informació adequada sobre la impossibilitat de tornar a entrar a formar part dels programes d’acompanyament.
El mes d’abril, el magistrat Ángel Teba va emetre una interlocutòria en què s’ordenava a la Prefectura Superior de Policia que deixés volar una persona arribada a Canàries que pretenia marxar a Barcelona. A partir d’aquest moment, la gran majoria de persones arribades a l’illa van poder iniciar els processos necessaris per agafar un avió, que en cas de no dur passaport, consisteix a fer una sol·licitud d’asil. La interlocutòria va significar el principal punt d’inflexió que diferencia la situació entre les illes Canàries i les de l’Egeu.
Navarro assegura que s’ha facilitat l’arribada de les persones a la Península, però que no ha estat en bones condicions. “No hi ha hagut assessorament. Es demana protecció internacional, perquè és l’única manera de marxar de les illes, però no saben que després no podran sortir de l’Estat”, explica
Tot i això, des dels moviments locals comencen a estar en desacord, en part, pels efectes de la mesura. Navarro assegura que s’ha facilitat l’arribada de les persones a la Península, però que no ha estat en bones condicions. “No hi ha hagut assessorament. Es demana protecció internacional, perquè és l’única manera de marxar de les illes, però no saben que després no podran sortir de l’Estat”, explica. En aquest sentit, i amb poc més d’un 10% de respostes positives en matèria d’asil, aquesta via pot generar dificultats per assolir una situació administrativa regular, i sobretot, per les persones que continuïn cap a Europa, ja que el seu projecte migratori pot acabar en deportacions i retorns a l’Estat a causa del conveni de Dublín.
És el cas de nois com en Mamadou i en Tali, dos joves senegalesos de 24 i 23 anys que, després d’una setmana al moll d’Arguineguín i dos mesos allotjats en hotels, havien de decidir si marxar o no a la Península. “Vivim en un càmping abandonat i mengem el que les veïnes ens porten, voldríem sortir d’aquí, però quan trobem alguna cosa, no volem arribar allà sense res ni ningú”, explica en Tali.
D’altra banda, tampoc tothom està podent sortir de l’illa. “Canàries no estava preparada per això i aquí tot s’improvisa”, critica Navarro. Això afecta les persones, sobretot les dones i les criatures que “continuen aquí retingudes i pateixen encara més aïllament; hi ha molta incertesa i es qüestionen els seus vincles maternals a l’espera de proves òssies que tampoc reconeixen vincles no biològics”.
Lluites, aprenentatges i reptes
Sobre la Caravana Obrim Fronteres, Navarro fa una valoració positiva: “Com a illes, de vegades ens sentim lluny de tot i cuidar les xarxes és molt important”. Des dels col·lectius locals, s’assumeixen alguns errors logístics, però alhora es fa valdre que la majoria d’accions programades s’han pogut dur a terme tal com estaven previstes. L’entrevistada celebra el protagonisme del consens assumit en els espais malgrat la diversitat de sensibilitat i formes de lluita. A més, conclou que és “interessant fer sorgir cert tipus de conflicte per continuar amb el diàleg i seguir construint”. “A caminar s’aprèn caminant. Ens hem enriquit mútuament i s’ha acumulat molta experiència i molt d’aprenentatge d’organitzacions que fa anys que treballen a fronteres. Tot això ens fa sentir molt agraïdes”.
Com a pròxims reptes, Navarro prioritza l’enfortiment de la Xarxa Interinsular, que preveu coordinar la resposta dels moviments arreu de l’arxipèlag canari. “Cal continuar amb una important tasca de formació interna i alhora donar suport a les persones que es van sumant als col·lectius”, defensa.
Des de la columna catalana, Sira Ruiz Nogales, membre de la Caravana Obrim Fronteres, valora positivament l’edició d’enguany, malgrat reconèixer que hi ha hagut un menor impacte polític, entre altres coses, a causa de les dificultats que ha imposat la pandèmia. “D’altra banda –continua Ruiz–, valorem molt poder tornar amb testimonis de primera mà sobre el que està passant a Canàries i constatar la realitat de la vulneració de drets humans que s’hi està donant”.
Segons l’organització, un dels objectius és també teixir una xarxa d’activisme itinerant que permet que diverses persones i col·lectius es vagin afegint a la lluita contra les fronteres. Alhora, Ruiz lamenta la dificultat de visibilitzar altres realitats migrades, com les de les dones o les del col·lectiu LGTBIQ+, el que, segons Ruiz, debilita la perspectiva feminista de les accions i es té menys capacitat de denunciar les violències patriarcals intrínseques als moviments migratoris i els punts fronterers.
Entre les especificitats d’aquesta edició de la Caravana Obrim Fronteres, Ruiz destaca la diversitat d’accions que caracteritzen els territoris i les dificultats per teixir vincles entre diversos punts de l’Estat. Tot i això, considera que “hem vist molta solidaritat del poble canari i ha esdevingut una xarxa molt important”. “Una de les coses més interessants –continua– és veure la solidaritat al marge dels moviments migratoris, una acció directa que sovint no veiem, des de l’horitzontalitat, l’empatia i la solidaritat no blanca”. El pròxim mes de setembre, les organitzacions que formen part de la Caravana Obrim Fronteres es tornaran a trobar per treballar un document de valoració col·lectiva, així com un informe d’anàlisi i denúncia de la situació a les Illes Canàries en matèria migratòria, fronterera i d’acollides.
