Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Carolina Moscoso, cineasta xilena. Narra la seva violació a 'Visió nocturna'

"La profunditat de viure no es perd"

Visió nocturna és una de les tres òperes primes que representen el cinema de les documentalistes llatinoamericanes a la 28a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona i que es projecta aquesta tarda als Cinemes Girona. Després de callar durant anys l’agressió patida en una platja prop de Santiago de Xile, la protagonista decideix explicar la violació i les conseqüències posteriors a través d’un documental, una performance que reflexiona sobre què és una violació i quant dura realment.


D’on ve la teva relació amb el cinema?

A totes les famílies hi ha algú que fa les fotografies i que grava, aquella persona que no té afany pel cinema, però si pel registre de la memòria. Aquesta persona era el meu tiet. Va ser el primer de la família en poder-se comprar una càmera i va ser una novetat molt gran. Amb set anys vaig començar a demanar-ne una cada Nadal. Me la van regalar als 15 i va ser molt emocionat perquè vaig començar a fer el mateix que el meu tiet. Així vaig adonar-me que tenia una manera diferent de gravar. Ell gravava els moments feliços, les festes, l’alegria. Jo vaig començar a gravar el silenci, sola, a la meva habitació, amb les amigues, la naturalesa… El meu impuls per gravar prové del fet d’existir en el món amb la càmera i de reaccionar a aquest gravant-lo.


Què en trobem d’aquesta manera d’enregistrar a ‘Visió nocturna’?

Vaig decidir fer la pel·lícula amb els materials gravats que havia descartat durant anys. Pel que m’han ensenyat als meus estudis, sempre havia pensat que estaven mal fets perquè la càmera no era l’última novetat, perquè estaven desenfocats o perquè no estaven enregistrats amb un gran equip. I de sobte, quan trobo aquests materials, prenc consciència que aquestes imatges em fan sentir moltes coses. És així com començo a desfer-me d’aquests patrons determinats sobre el cinema, sobre el que és i el que no és correcte, que em semblen nefastos per la llibertat. Per a mi, va tenir molt de sentit treballar amb el material marginal, amb les imatges que es descartarien en una pel·lícula oficial: els sobreexposats, els fora de focus… Em vaig sentir molt identificada amb la brutícia del material, però també amb la dificultat per veure-hi en la llum, en la foscor. El diàleg amb la llum és molt important.


Com és el cinema xilè?

“Les dones i les dissidents xilenes estem començant a fer un nou cinema, a explicar les històries que els homes han explicat sempre per nosaltres, com la violació”

Crec que hi ha un cinema xilè que està esperant anar als Oscars i agradar a Europa, i no dic que estigui malament. D’altra banda, està sorgint un cinema inspirat en el cinema polític de l’època dictatorial, que ofereix una resistència al llenguatge cinematogràfic i als modes de producció. El de la Unitat Popular i, en general tot el nou cinema llatinoamericà, va ser revolucionari. Però també molt heteropatriarcal. En aquest sentit, les dones i les dissidents estem començant a fer un nou cinema, a explicar les històries que els homes han explicat sempre per nosaltres, com la violació. Una cosa que m’espanta molt és aquest cinema que sembla contestatari, però que no canvia res, que no genera discussió. I com a molts altres llocs del món, crec que a Xile hi ha molt de cinema que aborda les pel·lícules com si fossin temes, per tal tenir èxit. Els llenguatges del cinema aporten molt més que no pas el tema.


Narrar una violació i tot el que comporta ha de ser molt complex… Quina importància té el format de la pel·lícula sobre allò que està narrant. Els silencis, la música, etc.

Precisament per això dic que les pel·lícules no són temes. No és arribar i dir “Ai mira, parlaré d’una violació, a veure si enganxa”. No tenia la pel·lícula en ment, sinó que el guió va començar a néixer a mesura que jo anava vivint. Quan vaig començar a revisar el material, vaig adonar-me que la pel·lícula es corresponia amb un recorregut emocional, sobre el que passa quan et fan una ferida tan gran. No és un documental només sobre la violació o sobre les dones, sinó sobre tota l’existència humana; aquesta existència on ens ferim i on algú ens pot canviar d’un moment a un altre. Exactament com ha fet aquesta pandèmia amb tota la humanitat. Hi ha també el tema de la veu. Durant més de vuit anys no vaig parlar de l’agressió. Llavors vaig començar a llegir sobre feminisme i vaig aprendre que el que havia passat no era culpa meva. Aquests relats van fer-me adonar de com les dones hem guardat una culpa mil·lenària, callant i protegint els homes i aquest tabú social, que jo mateixa he viscut. Necessitava que a la pel·lícula s’apreciés aquesta relació entre allò social, el silenci i el tabú. I ho vaig intentar amb la narració, alternant text escrit, veu i música, que és la meva veu transformada en notes. Camila Moreno, una gran compositora i cantant xilena, va gravar totes les escales de la meva veu i va transformar-les en sons. També hi ha aquest relat a la pel·lícula: malgrat tot, al final sóc jo la que canta durant tot el documental.


Quan es refereixen a la pel·lícula, alguns titulars de la premsa parlen de “dolor”. Et sembla que és això el que es desprèn de la teva història?

La pel·lícula és un gran homenatge a la vida. Ens ha tocat viure en un món terrible i per les dones encara és pitjor. Malgrat això, el documental ens mostra que hi ha bellesa a la naturalesa, a l’amor… La profunditat de viure no es perd. Crec que associar de manera immediata violació i dolor és molt sensacionalista. Quan la gent surt de la pel·lícula em diu que els ha deixat una sensació de pau. I això no s’ho espera ningú, perquè estem acostumats a veure films angoixants sobre violacions, com Irreversible (Gaspar Noé). És clar que hi ha una gran ferida, però també és una història sobre com hem aconseguit ser felices enmig de totes les ferides que ens ha deixat aquest món. Hi ha tota una elaboració sobre què significa viure. Tot i això, crec que a la cultura occidental no volem parlar del dolor, i en certa manera el documental és també una invitació a parlar d’aquest, perquè tots els patim.


De fet en un moment de la pel·lícula et refereixes a la teva violació com una història “bona i dolenta”, tot i que després reconeixes que no saps per què ho dius.

Crec que el bé i el mal tenen a veure precisament amb com el dolor va tant de la mà de la sensació de viure. Em pregunto per què vaig respondre això, perquè segons el que és políticament correcte, ningú podria dir que una violació té alguna cosa de bo. Però va ser justament en aquell lloc, on m’havien violat, que em surt aquesta resposta, sense pensar-la massa. Per aquest motiu penso que Visió nocturna no és un pamflet, perquè no intenta arribar a les respostes correctes i als tòpics. És un intent de veure l’existència com una cosa no lineal. I això no posa en dubte que jo estigui criticant la cultura de la violació, però sí l’efecte que aquesta té sobre nosaltres. Sento que podem mirar més enllà.


A Santiago vaig tenir l’oportunitat d’anar a algunes marxes feministes i em van sorprendre per la seva intensitat. No he vist aquest tipus de mobilitzacions aquí.

“Durant la dictadura de Pinochet, els homes de l’esquerra parlaven d’opressió, però tenien les seves dones a casa planxant-los les camises”

A mi em va passar el mateix. Jo vaig anar a les marxes feministes de Barcelona i no tenen la potència de les de Llatinoamèrica, però perquè a Europa les dones no patiu el mateix nivell d’opressió. Amèrica Llatina ha estat molt explotada i la nostra societat es va crear a partir de la colonització i del genocidi dels pobles originaris. Durant la dictadura de Pinochet, els homes de l’esquerra parlaven d’opressió, però tenien les seves dones a casa planxant-los les camises. En el cas xilè –que és l’únic de què et puc parlar- les feministes sortim a protestar per tot això: per les nostres avantpassades, pel que ens ha deixat la dictadura, pels espais que mai ens han donat i pel racisme que patim. Per aquest motiu hem hagut de crear un feminisme que no provingui de les intel·lectuals blanques d’Europa i dels Estats Units, sinó un de propi que entengui de la reciprocitat de les opressions. I això crec que és el que fa que les nostres mobilitzacions siguin tan fortes: que el nostre nivell d’opressió és igual de fort.


Aquest diumenge celebreu un plebiscit nacional per reformar la Constitució vigent, redactada durant la dictadura de Pinochet. En matèria de gènere, què creus que hauria de complir la nova Constitució?

Per mi, la clau de la nova Constitució està en qui la redactarà, i amb aquest plebiscit Xile obre la porta a crear una de les primeres constitucions a escala mundial construïda de manera paritària [La ciutadania podrà escollir en un mateix referèndum reemplaçar la constitució vigent (mitjançant les opcions “Aprovo” o “Rebutjo”) i qui la redactarà: una convenció constituent, integrada per 155 membres escollits al 100% per la ciutadania i totalment paritària, o una convenció mixta, integrada en un 50% per parlamentaris i un 50% per ciutadans electes. En aquest últim escenari, la paritat només s’aplicaria als integrants escollits per la ciutadania]. És fonamental que hi hagi dones i dissidents redactant la Constitució, perquè ni tan sols confio en els homes de l’esquerra.


Tens pensat gravar alguna cosa durant el plebiscit?

“Hi ha nois, nens de setze anys, que per haver participat en una protesta estan presos des de fa un any, sense cap prova més que les aportades per la policia”

Jo treballo a l’OFAPP, l’Organització de Familiars i Amics de Presos Polítics xilens. Des de l’inici de la revolta, l’octubre de 2019, hi ha centenars de presos polítics, que casualment són els més pobres i els que van protestar, gràcies als quals podem celebrar el plebiscit. Hi ha nois, nens de setze anys, que per haver participat en una protesta estan presos des de fa un any, sense cap prova més que les aportades per la policia. L’OFAPP està formada sobretot per les mares i les dones d’aquests presos; com en totes les lluites, sempre són les dones les que donen la cara. Són molt escèptiques amb el plebiscit, ja que el procés es produirà mentre que els seus fills i familiars encara segueixen presos. El dissabte aniré amb elles, a gravar tota aquesta gent que ha quedat marginada d’un procés democràtic que sembla molt revolucionari. Aniré allà, vejam què passa. Potser trec la càmera, potser no; no planejo molt els rodatges.


Creus que pot sortir “Aprovo” i “Convenció constituent”?

Crec que sí que sortirà, però no sóc una “apruebolover”. Votaré, però crec que hi ha lluites molt més importants que s’han de fer de manera paral·lela al carrer i als barris pobres. Així mateix, la gent amb covid no podrà votar; no hi ha vot per correu, és presencial. A més, tenim els militars al carrer, estem sota toc de queda des de fa un any… I el plebiscit se celebra en aquest context. Cal molt més que una votació, tots sabem els interessos internacionals que hi ha perquè Xile segueixi sent el que era. El més important serà seguir lluitant, el plebiscit no tanca el procés que estem vivint. És un moment polític molt complex; estic ben implicada en tot el que està passant, fins i tot estic treballant en una nova pel·lícula.


De què tractarà?

Em pregunto sobre la relació entre la policia, la masculinitat i el patriarcat. Una de les propostes d’aquesta “revolució” és precisament reformar el cos de Carabiners de Xile. I els homes de la meva família són policies. El meu tiet, el que gravava, em va regalar tot el material que havia enregistrat. I estic treballant amb aquest arxiu, fent-me aquesta pregunta alhora que he de lidiar amb què siguin els homes de la meva família.

Articles relacionats