Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Miraràs el món

Miraràs el món, petita Lena. Com ara et miro jo a tu, amb els teus pocs dies de vida als meus braços. Miraràs el món, em dic, i malgrat ser una obvietat, la idea m’emociona: el món travessat per uns nous ulls, els teus, i les transformacions que se’n desencadenaran. Que no hi ha mirada sense transformació, que tota mirada és una relació.

Miraràs el món, petita Lena. I, com fem tots, en mirar-lo voldràs travessar el llindar. Per menjar-te el que hi ha fora, per penetrar-hi, posseir-ho, entendre-ho. T’ho dic: no es deixa atrapar, el món, millor anar fent-se a la idea, suposo.

En copsaràs molts trossos, parts laterals, angles, nuclis fins i tot. I segons com tinguis el dia, segons com toqui la llum en aquella hora, te’n faràs una idea o una altra, hi posaràs unes paraules o unes altres. I amb les paraules, el coneixement, la comunicació, el vincle, el llindar travessat.

Has de saber que al món aquest on has vingut a parar tenim l’estranya mania de creure’ns omnipotents i semblem obligats a sentir-nos plens, complerts, realitzats i coses d’aquestes… et vaig avisant d’això també, pren-t’ho amb calma

Al llindar al qual em refereixo és aquest tu-el món, aquest dins-fora, petita Lena. Em fa vergonya parlar-te’n quan tu ho saps molt millor que jo, ho tens ben present: fa uns dies eres dins ta mare i ara aquí, mirant el món. A partir d’ara, la cosa va d’això: de tu, de cadascú de nosaltres, al llindar de nosaltres mateixos, atansant-nos al món, mirant de menjar-nos-el i tornant a casa, a pair, assaborir, digerir el mos.

I casa seràs tu. I és diferent al ventre de ta mare, t’aviso. Perquè diuen -i de vegades crec recordar- que allà dins tot era complert, tot era plenitud. Aquesta nova casa teva no ho serà de complerta, no ho som cap de nosaltres, petita Lena. I per això la cerca, la mirada cap a fora. I per això el llindar i per això la vida.

I ara se m’acut que potser sona pessimista tot això que et dic. Has de saber que al món aquest on has vingut a parar tenim l’estranya mania de creure’ns omnipotents i semblem obligats a sentir-nos plens, complerts, realitzats i coses d’aquestes… et vaig avisant d’això també, pren-t’ho amb calma.

Però no, petita Lena, res més lluny del pessimisme. Que miraràs el món, i en trossos il·luminats i en angles a la penombra, celebraràs la vida i la veritat que s’amaga en unes mans acariciant-te la cara, la llum d’un capvespre, les sardines a la brasa, tots els blaus de la mar, una muntanya que es deixa acaronar, lectures que travessaran el llindar en sentit contrari, un cos desitjant-te i deixant-se desitjar, un riure descarat i compartit esclafant-se al bell mig de la taula, les batalles col.lectives que de vegades guanyem.

Heisenberg venia a dir amb això que res no està escrit, que cal posar en entredit la certesa de la inèrcia, el món donat per descomptat. Perquè pot ser que tot segueixi igual, sí, però també pot ser que no. I aquest pot ser un bon principi, Lena, un principi d’incertesa

Miraràs el món que no es deixa copsar i el transformaràs. Ho deia Kant: mai no podrem conèixer les coses per se, les coses tal com són. Ho deia Heisenberg amb el seu principi d’incertesa: l’objecte, pel sol fet de ser observat, està sent alterat. No sé si t’ho explico del tot bé, que filosofo d’oïdes i d’intuïció, que és un altre plaer, com les sardines a la brasa i unes mans acariciant-te la cara. El cas és que Heisenberg venia a dir amb això que res no està escrit, que cal posar en entredit la certesa de la inèrcia, el món donat per descomptat. Perquè pot ser que tot segueixi igual, sí, però també pot ser que no. I aquest pot ser un bon principi, Lena, un principi d’incertesa.

Benvinguda al misteri, a l’aventura de desxifrar la llum sobre aquest angle, a la vida que taca quan travesses el llindar, a la mirada que esquitxa, a les parts de món inmirades que esperen uns ulls que hi reposin (no són invisibles, Lena: són inmirades). Benvinguda la teva mirada, i la de l’Aina, la Greta, la Berta. Darrerament, al meu voltant només neixen nenes. Aquí les esperen l’Ainara, l’Emma, la Blanca, la Mar, la Miranda, la Bruna, l’Ona, la Lola. L’Anna, quan obre els ulls al màxim, sorpresa perquè tot anunciava tempesta i finalment no, no va ploure, i vam veure baixar per la muntanya cues de foc rogent com els seus cabells. No tot està escrit, no. Ni als cels ni a la terra. Benvingudes les vostres mirades quan s’ajuntaran a les nostres per impugnar el món donat per descomptat.