Aquest dia pegava una calor del carall. Un calorosíssim 11 de juny, a Madrid, Pikara Magazine i Diagonal organitzaven una cerimònia surrealista amb la qual pretenien segellar un pacte de reconeixement i amor mutu. Acompanyades per les nostres lectores i per la música d’amigues com Virginia Rodrigo, Criatures de l’Aire, Encenall FTM, Arita Mitteenn o Alicia Ramos, l’encarregada d’oficiar la cerimònia va ser Laura Corcuera. Ho passàrem bé, però no sé si es va entendre del tot. Va haver-hi qui va creure que ens havíem fusionat. La veritat és que potser anomenar-ho “boda” no va ser una bona idea.
Podíem haver demanat la pensió de viduïtat quan va desaparèixer per a donar pas al Salto, però vam preferir, simplement, unir-nos també a aquella aventura poliamorosa amb elles. Des de llavors, excepte comptades excepcions, participem en cada número en paper del Salto amb algun tema, una columna i una vinyeta. No sols això: movem els seus continguts en les nostres xarxes, participem en algunes de les seves companyes, coincidim aquí i allà; ens respectem, cuidem i secundem sempre que ho necessitem.
Creiem fermament en la necessitat de compartir i no competir amb altres mitjans de comunicació de la nostra corda
Les bodes amb Diagonal i l’acord de col·laboració amb El Salto no són les úniques experiències de germanor amb altres mitjans que hem practicat en els últims anys. Tenim un blog en eldiario.es, preparem un especial en paper amb Altair Magazine, compartim continguts d’Argia i de La Marea; republiquem temes de l’agència Presents, publiquem de tant en tant en la Directa i, entre altres coses, llancem campanyes amb aquest últim mitjà, com la que tenim en marxa ara fins al 31 de gener. Segur que se m’oblida alguna iniciativa en col·laboració amb altres mitjans, perquè han estat moltes. Creiem fermament en la necessitat de compartir i no competir amb altres mitjans de comunicació de la nostra corda. Això no vol dir que estiguem al 100 % d’acord amb tots els continguts, opinions o anàlisis que publiquen les nostres companyes, però compartim valors –mirada crítica– amb molts altres mitjans que llegim amb gran interès.
Pot ser que tot això es degui, simplement, al fet que pràcticament tots els mitjans que he nomenat són mitjans que, com nosaltres, sobreviuen amb més o menys dificultats. El panorama mediàtic, cada vegada més divers, necessita aliances entre mitjans per a subsistir. Les possibilitats que fa més d’una dècada ens va oferir internet a les i els periodistes han provocat un ecosistema de mitjans de comunicació petits, precaris i diversos. Malgrat els intents –la Plataforma de Mitjans Independents (PMI) no va quallar–, la veritat és que ens està costant compartir alguna cosa més que continguts o dur a terme iniciatives conjuntes que vagin més enllà d’una campanya de subscripcions entre més d’una capçalera. Informalment, hem comentat moltes possibilitats que, no obstant això, resulten complicades de materialitzar a la pràctica. La precarietat no significa només arribar amb l’aigua al coll a fi de mes. En moltes ocasions, més que en l’econòmic, la precarietat es tradueix en petits equips que no són capaços de tirar endavant tots els seus objectius per pur cansament.
Una cosa que vam tenir clara des del principi és que volíem que tots els nostres continguts tinguessin llicència CC (Creative Commons) amb algunes particularitats: reconeixement, no comercial i sense obra derivada
Des del nostre naixement vam tenir clar que volíem ser un mitjà obert. Obert en tots els sentits. Volíem que les nostres lectores poguessin opinar –encara que vam haver d’acabar tancant els comentaris–, que poguessin escriure –encara que acabem també tancant la secció de lliure publicació–, apostem per publicar sempre en obert i ens mantenim fermes en aquesta decisió malgrat que la tendència sigui una altra ara. Una cosa que vam tenir clara també des del principi és que volíem que tots els nostres continguts tinguessin llicència Creative Commons amb algunes particularitats: reconeixement, no comercial i sense obra derivada. Això sí, respectem també la voluntat de cada autora i, si alguna ens ho demana, indiquem una llicència d’atribució diferent en el seu cas.
Això en la pràctica també ens ha donat algun maldecap i ens ha demostrat l’extremadament petites que som davant la immensitat d’internet. Fa anys, per exemple, vam demanar a un mitjà amic que no compartís els nostres continguts en el seu web perquè els cercadors acabaven per invisibilitzar-nos a nosaltres. Per això, encara que sabem que el més important és que cada vegada més persones accedeixin a un periodisme feminista, en la nostra web reconeixem que “ens costa molt esforç, com a mitjà autogestionat, oferir aquests continguts de manera remunerada i moltes vegades sentim que els nostres textos s’usen sense reconèixer bé que són continguts de Pikara Magazine i sense valorar l’esforç que hi ha darrere”. Preferim que, en compte de reproduir el contingut complet, es publiqui un extracte amb la nota “continua llegint en Pikara Magazine”. Aquesta, per exemple, ens sembla una bona pràctica de reconeixement i suport mutu. No sols això: nosaltres apostem per publicar i difondre continguts de qualitat per a les nostres lectores, independentment del mitjà en el qual hagin estat publicats. Per això és habitual que, simplement, compartim en les nostres xarxes socials continguts que ens interessen directament des d’altres webs.
Segur que moltes de les nostres subscriptores ens han deixat per subscriure’s a una altra capçalera en una situació més delicada o perquè no podien mantenir el suport a dos projectes. No diré que m’és igual, però ho entenc
Sabem les dificultats a les quals ens enfrontem per ser petites i, per això, tractem d’acollir amb amor i respecte als projectes que s’acosten a Pikara Magazine a la recerca de recer. L’any passat, per exemple, vam començar a compartir “Boja, jo??”, un pòdcast de feminisme i salut mental en la nostra web. Enllacem, això sí, el seu canal de YouTube. Apostem per aquesta mateixa dinàmica quan difonem els programes de Sang Fúcsia o de Drac Càncer, un pòdcast sobre càncer amb perspectiva feminista. Els acords són diferents en cada cas, però ens mantenim fermes en el nostre compromís de compartir i no competir entre nosaltres. I, sí, aquest nosaltres és un lloc d’enunciació complex perquè, sí, en la pràctica, molts dels mitjans que he nomenat fins ara, podríem dir que són “la nostra competència”.
Segur que moltes de les nostres subscriptores ens han deixat, com és normal en aquests temps de crisis, per subscriure’s a una altra capçalera en una situació més delicada o perquè no podien mantenir el suport a dos projectes. No diré que m’és igual o que no em preocupa, però ho entenc perquè venen mal dades. Això, tanmateix, és una mica com l’amor. Si et deixen per una altra, que sigui bona gent. D’aquesta mena de bona gent que no et deixa sense melmelada ni es menja la teva torrada.
