Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Diomma Dramé, periodista senegalesa

"Molts joves ja no es deixen seduir pel mite d’Europa"

/ Roser Gamonal

Cada any, centenars d’adolescents marxen de l’Àfrica en direcció a una Europa que han somiat poderosa i idíl·lica. D’aquest periple tracta la majoria de reportatges que Diomma Dramé ha publicat als diaris Ouestaf News i Wal-fadrji i a la revista Intelligence. Llicenciada en periodisme per l’Institut Superior d’Emprenedoria i Gestió del Senegal, Dramé (Bignona, 1983) ressegueix la vida d’aquest jovent mentre ofereix el testimoni de les qui, després de marxar a la recerca d’una vida millor, tornen deportades. Segons ella, explicar el drama que pateix aquest col·lectiu és el primer pas per desvetllar la consciència crítica i enfortir el compromís d’una ciutadania africana que, els darrers anys, està impulsant experiències locals que asseguren el progrés de les futures generacions.


Quan t’interesses pel fenomen de les deportacions?

Va ser el 2015, després d’investigar els fluxos migratoris que provocava el conflicte a Síria. Em vaig preguntar per què no es parlava de l’increment de joves africans que, des de l’any 2006, marxen cap a Europa i que, després d’un llarg viacrucis, són retornats als seus països d’origen.


Quins circuits segueix aquest jovent?

El principal era via mar, fins que el 2008 Frontex (l’Agència Europea per a la Custòdia de Fronteres i Costes) va començar a vigilar-lo. I l’altre va obrir-se arran de la guerra de Líbia, per on molts nois i noies del Senegal, Burkina Faso i Mali intenten arribar a Europa. La majoria són menors d’entre 14 i 15 anys a qui les seves famílies escullen perquè marxin i, una vegada a destí, els enviïn els diners que obtenen treballant en feines precàries. Uns quants van morir fa poc quan sortien en llanxes ràpides per la costa de Mauritània.


Entre els motius d’aquesta diàspora, quins destacaries?

És la conseqüència de la política que aplica l’actual govern del Senegal, que a través de contractes amb la Unió Europea autoritza que vaixells europeus naveguin a les nostres aigües i n’extreguin el peix que volen. És a dir: en lloc de facilitar al jovent els mitjans amb què assegurar-se un futur més digne, els empenyen a fugir del continent.


Hi ha alguna manera de prevenir que marxin?

“Cal ensenyar que existeix una societat africana preparada per oferir oportunitats als joves”

S’impulsen campanyes per introduir-los en l’agricultura i la piscicultura. Però ho tenen complicat, perquè al Senegal l’oferta formativa no cobreix ni el 10% de la demanda, quan és bàsica per garantir-los una sortida econòmica. Davant d’això, nosaltres els oferim un acompanyament personal, ja que el retorn al país els causa molts problemes psicològics.


Com es reubiquen de nou a la societat africana?

És dur, perquè s’adonen que l’economia de les seves famílies ha quedat molt malmesa; d’aquí que la majoria prefereixi instal·lar-se en un altre lloc abans d’expressar la seva decepció als pares.
A causa d’això s’han registrat alguns suïcidis.


Es converteix en un col·lectiu vulnerable?

Aquest és el risc. Per això intentem que trobin feina i rebin ajuda psicològica i mèdica tan bon punt són deportats. I és que, si no es refan en poc temps, marxen de nou malgrat el cost que això els suposa.


Com a periodista, què hi pots aportar?

D’entrada, explicar que la migració no és un problema estadístic. Cal posar-hi rostre i mostrar que, darrere d’aquests drames, hi ha persones amb noms i cognoms, i al mateix temps ensenyar que existeix una societat africana preparada per oferir-los oportunitats.


Quins referents troben?

Els últims anys n’han sortit alguns de molt importants. És el cas dels joves que al Casamance, la regió sud del Senegal, han aconseguit sustentar la seva economia i la de les seves famílies mitjançant el cultiu de cítrics. I el mateix passa a Ghana i altres països de l’Àfrica subsahariana, on centenars de joves participen en projectes similars. Amb els nois i noies que he parlat, cap d’ells es planteja migrar de nou.


És fonamental que vegin alternatives amb què prosperar?

Sí, perquè la migració i la seducció pel model capitalista encara marca les nostres vides, la qual cosa ens obliga a recordar-los que hi ha experiències reeixides. D’aquesta manera és com, a poc a poc, els joves africans ja no es deixen seduir pel mite d’Europa, sinó que a mesura que participen en activitats del seu entorn observen que hi ha un futur esperançador. I estic convençuda que, en els pròxims anys, això anirà a més.

Article publicat al número 494 publicación número 494 de la Directa