Em pregunto quant tardarem a apagar els llums de Nadal. Si caldrà que arribi la famosa apagada general o farem el clic abans. Fa unes setmanes no es parlava d’una altra cosa que la possibilitat d’una apagada inesperada i indefinida per manca d’energia, es parlava de kits de supervivència, d’espelmes… I vet aquí que arriben les festes i els carrers desperten enlluernats sense escatimar detalls ni energia, i la preocupació pel col·lapse –ja no temporal sinó irreversible– s’esfuma.
Sempre m’ha semblat que Nadal és l’època més contradictòria de l’any. Regals sorpresa que fa mesos que pengen d’un imant a la nevera. Les vacances menys vacances de l’any, ritmes frenètics plens de cues, presses i llistes. Enllumenat espectacular un mes després de l’incendi i assassinat per pobresa energètica de la família de Tetuan, un any després de la tragèdia de Gorg, cinc anys després de la de Tarragona. Famílies nuclears, normatives i ben avingudes a totes les pantalles. Ni rastre de totes les que trenquem la norma, ni de les que no poden reunir-se amb qui volen perquè estan privades de llibertat per fronteres, presons i centres d’internament, ni de les nostres molles i arrugues, ni dels nostres menjars i companyes de vida.
Arriben les festes i els carrers desperten enlluernats sense escatimar detalls ni energia, i la preocupació pel col·lapse -ja no temporal, sinó irreversible- s’esfuma
Aleshores recordo la gent que m’estimo. Perquè, per molt que intenti fugir dels eslògans i imatges nadalenques, és Nadal i la nostàlgia i un cert romanticisme s’instal·la a les nostres vides durant uns dies. Qui més qui menys veurà Love Actually o Ben-Hur, s’enfundarà en un pijama de rens o se sorprendrà taral·lejant una nadala. Moltes, per molt que a les sobretaules teoritzarem sobre com acabar amb el consumisme i practicar unes relacions més sanes i justes amb nosaltres, la resta i el planeta, acabarem fent algun regal, fins i tot més d’un i de dos. Perquè volem acabar amb el consumisme, les compres compulsives i irreflexives, amb la idea de cobrir necessitats no materials a través del consum. Volem fer-ho, però, en una època en què el consumisme és la norma, prou dur és lidar amb els sobre estímuls que tenim, afrontar retrobaments incòmodes i qüestionaments de les nostres eleccions de vida… per explicar que tampoc farem regals. Que ni tan sols en volem. O per esforçar-se a explicar –sense semblar Mr. Wonderful– que el que volem de veritat és amor i llibertat. Del que neix del suport mutu i la lluita col·lectiva.
Quan sento que començo a navegar entre la culpa i la frustració, perdent l’horitzó i camí a la desesperació i l’immobilisme, les veus que arriben de la plaça de la ciutat m’abstreuen d’aquest capficament. M’hi apropo esperant figures de pessebre, avets de plàstic i naturals, estrelles, llums i tions enfundats en barretines. N’hi ha. Que no es perdi l’artesania d’aquesta terra. Però també descobreixo un munt de projectes locals, socials i ecològics aplegats per fer front a les grans multinacionals, cadenes, plataformes de compra en línia… que en els últims anys han amenaçat la supervivència de gairebé al 90% de les petites i mitjanes empreses.
Descobreixo un munt de projectes locals, socials i ecològics aplegats per fer front a les grans multinacionals, cadenes, plataformes de compra en línia… que en els últims anys han amenaçat la supervivència de gairebé al 90% de les petites i mitjanes empreses
Trepitjo la plaça tímida, reflexiva i refrenant les ganes de comprar. De seguida m’envolta una olor de cacau que em condueix a una de les parades on em deixen tastar el torró de xocolata de comerç just que fan. La botiguera m’explica que aquest cacau està produït amb pràctiques que persegueixen donar la volta a les lògiques d’explotació nord-sud liderades per grans multinacionals. Al costat, una exposició sobre les productores de l’Equador em descobreix la història i el respecte per la terra de milers de camperoles que han fet possible que pugui gaudir amb la consciència tranquil·la d’una delícia com aquesta.
Als estands de les llibreries especialitzades trobaré lectures feministes per a totes, de la mà d’editorials cooperatives com Pol·len o Descontrol. Qui m’atén em descobreix un fanzín LGBTIQ i una novel·la infantil antiespecista que no coneixia. Ja tinc els primers regals.
Els colors de les teles africanes em fan aturar a una de les paradetes, on una de les cooperativistes m’explica que, integrat per persones migrades, el projecte no només dignifica la feina de les costureres del sud i el nord globals, sinó que, a més, persegueix la regularització de la situació administrativa de les treballadores. Com llegeixo a una de les samarretes de TopManta: “It is not about just doing it, it is about doing it right”. Justament per això, decideixo aprofundir en les vides que vestim.
Encara voldria comprar algun detall per a les més petites. Només he de decidir si roba de llit orgànica i ecològica; si prefereixo peluixos i pitets; o jocs creatius amb materials reciclats.
No només he comprat els regals justos, sinó també regals justos amb els éssers vius que cohabitem el planeta i amb els ecosistemes que ho fan possible
Potser ja ha estat suficient de regals materials. Per a les més amants de la cultura, em decanto pel carnet de sòcia del Cinema Zumzeig. Per a la més aventurera, la tarifa de Som Mobilitat, perquè pugui desplaçar-se de manera sostenible. I, per a la més estalviadora, una inversió a Oikocredit, on destinaran els diners a donar suport a petits projectes locals d’arreu del món fins que ella els necessiti.
Ja ho tinc tot i surto satisfeta i esperançada. La plaça és plena de gent compartint les seves històries, idees i projectes que ja contribueixen a fer realitat un món una mica menys contradictori. No només he comprat els regals justos, sinó també regals justos amb els éssers vius que cohabitem el planeta i amb els ecosistemes que ho fan possible.
Que no deixin d’existir les sobretaules que s’ajunten amb el següent àpat. Que no s’acabin mai les confidències, incomoditats, malestars, somnis i il·lusions compartides. Ni censurem les converses que pretenen arreglar el món. Que no deixem de qüestionar-nos i revisar-nos, i que ho puguem fer en espais segurs. Sabem que aquestes festes no acabarem amb el consumisme. Però la utopia és el que ens fa avançar. I, aquest any, tinc una història per explicar.
