En el cas del catedràtic de la UB Ramón Flecha som davant un fenomen recorrent: professors, autoritats, que s’aprofiten de les seves alumnes i subordinades per manipular-les fins a agredir-les sexualment. Ho fan amb una coerció subtil que condiciona el seu consentiment. Quan la dona, tot seguit o al cap d’uns anys, pren consciència que ha estat conduïda i sotmesa en el seu comportament, l’agressor li nega la veritat i realitat dels fets.
És a dir, el comportament habitual és que l’agressor nega l’agressió: sovint reconeix el fet, però el relativitza. Això, si no inculpa la dona de ser-ne la inductora, o d’haver-ho consentit i, fins i tot, d’haver sentit plaer. És un patró del comportament masclista.
Si hi ha dubte que és un patró de comportament, tant l’agressió com la seva negació, podem fer una pinzellada dels últims temps: els casos de professors als Instituts de Teatre de Lleida i Barcelona; el cas del periodista Saül Gordillo denunciat per Mar Bermúdez; el petó no consentit de Luís Rubiales a Jenni Hermoso, amb el que milions de persones van aprendre que aquest tipus de petó és una agressió sexual; la violació del futbolista Dani Alves a una jove en una discoteca; el testimoni d’Ana Polo de com es va fer conscient de les agressions sofertes a partir d’altres denúncies; la retirada fulminant de Quim Arrufat per part de la CUP; la destitució d’Iñigo Errejón com a portaveu de Sumar; el cas d’un altre catedràtic de la UB, Jordi Matas Dalmases.
Les 14 dones que han denunciat coacció sexual i abús de poder al grup de recerca de la UB CREA (Comunitat de Recerca sobre l’Excel·lència per a Tots) són o han estat investigadores d’aquest grup de recerca, d’on s’han vist obligades a sortir-ne. La plataforma del MeToo UAB se n’ha fet ressò. L’Assemblea feminista de la UB ha donat el seu suport a les 14 denunciants, mentre en una carta pública exigia a la UB que es pronunciés explícitament sobre els fets de les denúncies i actués amb mesures cautelars. També des d’altres punts de l’Estat s’ha manifestat públicament el suport a les víctimes, com ha fet el Punt Violeta de la Universitat Complutense de Madrid. Agraïm el treball i la cura de les periodistes del Diario.es (Ana Requena Aguilar), RTVE (Vicky Bolaños), Ràdio 4-RNE (Samanta Villar) i InfoLibre (Marta Jaenes). Alhora a totes les periodistes que han contribuït al fet que els mitjans difonguessin aquestes denúncies.
És el tercer cop que es posa el grup de recerca CREA a l’ull de l’huracà d’unes denúncies. Les primeres el 2004. Les segones el 2016 i les terceres, i esperem que les últimes, ara, el 2025. El 2016 la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere va avalar el grup CREA enfront de l’acusació de secta. Aleshores compartíem lluites i mobilització amb moltes de les activistes i líders de CREA, i la denúncia no esmentava agressions sexuals, per tant, vam fer cas del seu testimoniatge. És obvi que avui esmenem part d’aquest aval, precisament amb el mateix criteri que vam aplicar el 2016: practiquem el jo sí que et crec a les agredides. Allò que ha permès que la Plataforma avui en dia es posicioni inequívocament a favor de creure les denunciants, i a no creure l’agressor, és el testimoni sobre agressions sexuals i d’abús de poder, de les 14 denunciants i el que coneixem de les 26 antigues investigadores del CREA, sense cap esment a l’acusació de secta del 2016.
El fet que hagin necessitat més de vint anys per ser conscients de les agressions és el que és habitual en les situacions de violència masclista. A més, se senten preocupades quan informen que aquestes pràctiques s’han continuat perpetrant durant tots aquests anys.
El fet que hagin necessitat més de vint anys per ser conscients de les agressions és el que és habitual en les situacions de violència masclista
Molta gent es fa la pregunta, amb certa desesperació, de com ha pogut passar tant temps; és a dir, com és que no han saltat les alertes dins de CREA; com és que CREA, que es dedica precisament a la recerca sobre la violència masclista, concentrades en aclarir el consentiment en les relacions sexuals, fins a arribar a conceptualitzar que les paraules o els silencis no són suficients; és a dir, que s’ha d’estudiar i tenir molt en compte el llenguatge corporal de les afectades; com és que al mateix temps CREA consent una praxi de jerarquia que encobreix agressions sexuals i abusos de poder.
Un resum, obligadament simple, és que s’ha construït un patró de jerarquia i devoció a un lideratge que ha permès i blindat aquestes agressions i abusos. Un blindatge practicat lliurament per les mateixes agredides i abusades, però condicionat per l’autoritat que acceptaven. És un comportament col·lectiu similar al que passa en situacions d’agressió dins la parella. Ella no reconeix el significat dels fets, sobretot li costa enormement alliberar-se del control i manipulació que l’home exerceix.
S’ha construït un patró de jerarquia i devoció a un lideratge que ha permès i blindat aquestes agressions i abusos. Un blindatge condicionat per l’autoritat que acceptaven
CREA ha format part participant de la Plataforma des del 2004. Hi han participat tant les agredides com aquelles que neguen aquestes agressions i les qualifiquen de campanya i calúmnia. En aquest context i davant d’aquesta crua realitat, exhortem el grup CREA i les seves investigadores a aplicar el seu protocol de violència 0 en el cas de Ramón Flecha.
També, demanem a la directora, Marta Soler, catedràtica de sociologia a la UB, que actuï amb sinceritat, sense subterfugis i evitant la conciliació amb les agressions. Ens ha impactat la carta de Marta Soler de resposta a El Diario.es, en què sosté una cortina de fum referint-se a altres causes i agressions per evitar contestar sobre Ramón Flecha. En canvi, fabrica exculpacions i acusa de masclisme les periodistes que s’han preocupat de posar llum i difondre les denúncies.
Soler nega fets i ataca actituds de les denunciants, mentre converteix l’agressor en víctima de “violència de 2n ordre”, diu, i s’hi refereix com a defensor de dones agredides. De manera inconnexa, reivindica unes noves víctimes contra, precisament, les víctimes que han denunciat, que es nega a reconèixer.
La directora del CREA, la catedràtica Marta Soler, fabrica exculpacions i acusa de masclisme les periodistes que s’han preocupat de posar llum a les denúncies. Li demanem que actuï sense subterfugis i aplicar el protocol de violència 0
En el moment fatal per la presumpció de veracitat de les dones; el moment de la paraula contra paraula entre l’home agressor i la dona agredida, sabem per experiència que el “jo sí et crec”, com a reconeixement de la paraula de les dones víctimes, representa un avenç qualitatiu del moviment feminista. Així, compromeses amb el moviment per erradicar la violència masclista d’aquesta societat i de les nostres vides, les membres de la Plataforma afegim el nostre testimoni, la nostra experiència i les nostres veus, a favor de creure’ns la denúncia de les 14 dones de CREA, sobre les agressions sexuals i l’abús de poder durant anys del catedràtic de la UB i líder de CREA Ramón Flecha.
Els homes agressors, i massa jutges i tribunals, desautoritzen virulentament les denúncies quan són anònimes. Són els mateixos que neguen les denúncies o condemnen les dones també quan les denúncies duen noms i cognoms. Es fa mofa de les dones agredides pel seu comportament, tant si denuncien legalment, com per la demora en el temps, o com si ho fan de la manera que poden. Les milers de denúncies anònimes recollides pel Cuéntalo de Cristina Fallarás són un patrimoni del nostre Me Too i posen d’evidència la magnitud de les agressions sexuals, així com de la dificultat tremenda que tenen les dones per reconèixer-ho, explicar-ho, denunciar-ho i, sobretot, que se les creguin.
El “jo sí que et crec”, com a reconeixement de la paraula de les dones víctimes, representa un avenç qualitatiu del moviment feminista
Animem totes les implicades, a les estudiants que es mobilitzen a les universitats contra les injustícies masclistes, a les periodistes i a les dones que han patit o pateixen aquestes situacions de violència masclista, a ajuntar les seves veus i testimonis al de les denunciants.
Estem orgulloses dels avenços del nostre moviment, com el de les denúncies en veu alta de les dones que exposen la seva agressió i s’atreveixen a anomenar al seu agressor. Les dones exposen la seva intimitat i els seus patiments més profunds a l’opinió pública. Fills i filles, parella, pares i mares, amistats, companyes de treball, es converteixen per aquest fet en possibles jutges de la seva conducta i del que han sofert. Aquestes denúncies a ultrança, conegudes com a Me Too, han resultat d’una importància i una valentia de gran impacte social.
Les 14 dones que acusen el catedràtic Ramón Flecha passen a formar part de les heroïnes que contribueixen a exposar i erradicar formes d’agressió totalment inacceptables. En aquest cas, agressions a la Universitat, però que infecten tot el teixit social i professional.
