És innegable que el poder de les tecnologies de vigilància massiva i control de la població s’ha expandit durant les darreres dues dècades sota la justificació principalment de la “lluita contra el terrorisme”. Supervisió de les comunicacions; emmagatzematge de gran quantitat de dades privades de la ciutadania; proliferació de càmeres de videovigilància amb sistemes de reconeixement cada vegada més sofisticats; localització amb sistemes de posicionament GPS; implementació de tecnologies basades en la petjada digital, els trets facials o la lectura de l’iris… Les limitacions a l’ús d’aquest tipus de tecnologies invasives han anat caient al mateix ritme que s’obstaculitzava i es desprestigiava la defensa dels drets humans i fonamentals. El precari equilibri entre seguretat i llibertats es decanta ara clarament cap a una normalització de la invasió de totes les parcel·les de la nostra privacitat i, fins i tot, del nostre cos; una tendència que l’actual crisi sanitària ha accelerat.
La utilització d’aquest tipus de tecnologia no és, però, resultat de la pandèmia. Des del 2018, l’Estat espanyol treballa en un projecte –finançat a través del Centre pel Desenvolupament Tecnològic Industrial (CDTI)– anomenat AI MARS (Artificial Intelligence System for Monitoring, Alert and Response for Security in events), una aliança publicoprivada on participa l’empresa catalana Herta Security i que té com a objectiu desenvolupar solucions de reconeixement facial, d’iris i vascular, sistemes de monitoratge de comunicacions i desenvolupament d’algorismes per identificar comportaments anòmals de persones en grans concentracions. Les solucions resultants estaran a disposició de les Forces i Cossos de Seguretat i de la seguretat privada. De fet, el projecte, amb un pressupost de cinc milions d’eurosi que s’allargarà fins al 2022, ha comptat amb la col·laboració de la Guàrdia Civil.
El precari equilibri entre seguretat i llibertats es decanta ara clarament cap a una normalització de la invasió de totes les parcel·les de la nostra privacitat
Ara, la pinça de la cooperació publicoprivada contra la COVID-19 ha bastit l’escenari perfecte per augmentar l’obtenció de dades sobre la nostra mobilitat i contactes, a més de posar de nou sobre la taula tecnologies molt controvertides i encara pendents d’una regulació legal ferma i amb garanties de rendiment de comptes. En són exemples els sistemes de reconeixement facial de les càmeres de videovigilància dels supermercats Mercadona –amb tecnologia d’AnyVision– o d’algunes estacions de transport públic, que són capaços d’identificar-nos malgrat la mascareta; les tecnologies d’anàlisi del comportament i de video analytics, creades per “prevenir comportaments criminals”, ara al servei de garantir la distància social, o l’ús de drons per monitoritzar el seguiment de les mesures restrictives del confinament.
La gestió de la crisi sanitària a l’Estat espanyol també ha tingut conseqüències legislatives en aquest sentit, i una mostra n’és la resolució aprovada el 16 de juliol de 2020, de la Subsecretaria de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, on es dona llibertat per instal·lar sistemes de reconeixement facial en punts d’accés d’esdeveniments multitudinaris, amb l’objectiu de “proporcionar, als agents que controlen els accessos, alertes per detenir persones que tinguin casos pendents amb la Justícia”.
Conflictes i dissidència política com a laboratori de proves
Algunes de les empreses que desenvolupen i ofereixen aquest sistema són velles conegudes dels sectors de la defensa i la seguretat de fronteres, com Avigilon, Gunnebo, Eulen, ICTS Europe, AnyVision, Mer Group o Thales/Gemalto, mentre que d’altres –com l’esmentada Herta Security– són companyies emergents que aposten fortament per la implementació d’aquests sistemes en l’espai públic i que venen avalades per una forta inversió europea, mitjançant els projectes de recerca en seguretat del programa H2020.
La relació d’aquestes empreses amb els conflictes i la militarització del control de fronteres és del tot menys casual, si atenem a l’origen de moltes de les tecnologies de vigilància, que sovint són provades en contextos de guerra, ocupació i vulneracions sistemàtiques dels drets humans. El cas més emblemàtic és el d’Israel, país referent en el desenvolupament i l’exportació de sistemes d’espionatge i vigilància que utilitzen la població palestina com a laboratori on experimentar amb aquesta tecnologia i que després venen sota el segell de “testada en combat”.
Per exemple Avigilon, empresa adquirida per Motorola i que apareix a la base de dades de les Nacions Unides per col·laborar en la vulneració dels drets humans a Palestina, coneguda aquí perquè el seu sistema de videocàmeres amb tecnologia de reconeixement facial va aparèixer esmentat en una licitació de l’Ajuntament de Barcelona en el marc del projecte europeu Secur’cities, que finalment es va haver de cancel·lar per un error de procediment, en el qual també es va tenir present una clàusula de declaració responsable relativa a l’acompliment dels drets humans i la dignitat humana, exigible per a les noves contractacions al consistori des del febrer de 2019. Avigilon ha aprofitat el context actual per llançar al mercat una tecnologia de detecció del no ús de la mascareta facial anomenada No Face Mask Detection.
Destaca, també, el cas d’ICTS Europe, amb tentacles a Israel, que, a més d’operar com a empresa de seguretat privada a la terminal de creuers del port de Barcelona, ha col·laborat amb la start-up de tecnologia israeliana Virusight en el desenvolupament d’un sistema de detecció ràpida de la COVID-19. Pocs dies abans de l’anunci de la nova aplicació, es feia públic que Israel havia obstruït l’entrada de 100.000 test ràpids a Cisjordània.
La relació de les empreses tecnològiques amb la militarització del control de fronteres és del tot menys casual
Mentre que al país d’origen aquesta tecnologia és utilitzada per perseguir i monitoritzar la població dels territoris palestins sota ocupació, al país de destinació és utilitzada per infiltrar, vigilar o espiar persones i grups que qüestionen l’ordre social establert. L’estiu passat transcendia als mitjans la utilització del software d’espionatge Pegasus –vinculat a l’empresa israeliana NSO i adquirit per la intel·ligència espanyola el 2015– per espiar arxius, fotografies, historials de navegació web i correus electrònics de polítics catalans independentistes. El mateix NSO Group va oferir als estats, en el marc de la pandèmia, una nova eina d’anàlisi de big data per mapejar el moviment de les persones i els seus contactes, amb la suposada pretensió d’ajudar a frenar el virus.
La vigilància vers grups polítics, socials, culturals i religiosos considerats com a potencials amenaces a l’ordre establert no representa cap novetat. El 28 d’octubre ens llevàvem amb la notícia de l’existència de desenes de correus que suplantaven digitalment la identitat d’activistes, d’organitzacions polítiques i sindicals i de mitjans de comunicació de Catalunya per provar d’aconseguir informació interna. S’identifica, però, una tendència a l’expansió dels sistemes de vigilància i de tecnologies de control del moviment, de la vida privada o del propi cos a tota la població en el seu conjunt, que a més dels drets polítics amenaça de forma greu el dret a la privacitat; una tendència que la pandèmia de la COVID-19 està contribuint a normalitzar i legitimar, probablement de forma permanent i sense eines de rendició de comptes que permetin monitoritzar els possibles abusos de poder comesos per part de l’Estat i de les empreses que controlen i emmagatzemen totes aquestes dades.
La COVID-19, malgrat l’enorme impacte sanitari, polític, social, econòmic i fins i tot cultural que ha generat en les nostres societats, passarà. Però les tecnologies de control social que van arribar amb ella sembla que han vingut per quedar-se.
