L’arena de la política institucional està – de nou – enfangada. Tot és lluita pel poder, tàctica, curt termini. La interfície parlamentària de la monarquia espanyola es permet el luxe de menystenir l’expressió de la voluntat popular, sotmetent-se disciplinadament als poder econòmics per tal de constituir governs neoliberals; o bé –oh, lament- aplanar el camí a un govern de dreta, ultradreta i extrema dreta. A Catalunya, el recent cicle polític – procés independentista i repressió de l’Estat – ha deixat exhaustes les diferents esferes institucionals, desarmades per afrontar els reptes que amenacen la societat, especialment a les seves classes populars. Pel que fa al municipalisme, les apostes transformadores han patit derrotes o han apostat per pactes que atenuaran, fins a l’ofec, la capacitat de generar canvi social. L’impàs, el bloqueig i la impotència son arreu. Calen mirades, estratègies i apostes col·lectives capaces de llegir el present i proposar una nova organització de la transformació social. En quins fronts es pot construir aquesta nova situació?
Del procés liberal a la força material
El recent procés independentista (2010-2018) ha pretès l’escissió de Catalunya respecte a l’Estat espanyol sense generar les condicions materials que fessin possible la república i la independència. Després d’una il·lusionant i permanent mobilització col·lectiva, la fredor repressiva estatal – empresonaments, exili, 155- ha deixat clara una constatació: front una Espanya imperial, no és possible una via liberal a la independència. Un cop dur, potser definitiu, per aquella via sobiranista basada en la hipòtesi “de la llei a la llei”.
Poca gent es presta a desobeir una realitat sense tenir clar si n’emergirà una altra. Per tant, si el que se cerca és treure’s de sobre la monarquia espanyola i erigir una república catalana, cal constituir una altra correlació de forces concreta i física
Tampoc s’acaba d’entendre la factibilitat d’una via radical: “la desobediència”. Al no tractar-se ara – com l’1 d’Octubre- de desobeir una prohibició concreta, sinó tot un ordenament polític, jurídic, econòmic i militar integral – és a dir, desobeir a una “realitat”- les crides a la desobediència abstracta no acaben d’arrelar: poca gent es presta a desobeir una realitat sense tenir clar si n’emergirà una altra. Per tant, si el que se cerca és treure’s de sobre la monarquia espanyola i erigir una república catalana, més enllà de legitimitat social, política i simbòlica, i d’una acció massiva destituent (com el 3 d’Octubre), cal constituir una altra correlació de forces concreta i física. Això és, deixar enrere la mirada liberal i construir una posició material. Qui vulgui sobirania política, haurà de construir sobirania econòmica. Qui vulgui autodeterminació política, haurà de construir autodeterminació econòmica. Qui vulgui democràcia política, haurà de construir democràcia econòmica.
Frenar les bases del feixisme
L’actual cicle econòmic, un ajust permanent per augmentar la taxa de guany capitalista, i el caos sistèmic mundial, fruit de les guerres per l’apropiació dels recursos, facilita l’emergència de forces protofeixistes arreu del planeta: Trump, Bolsonaro, Erdogan, Salvini. A Catalunya, una part de la classe política i dels mitjans de comunicació, amb la seva resposta al Procés, han normalitzat un sentit comú feixistitzant per ser aplicat al context local. Un repte sociopolític com el dret democràtic a l’autodeterminació ha estat respost amb violència estatal, repressió policial i judicial, criminalització mediàtica i amb l’extrema dreta com a tropa de xoc.
La normalització d’una democràcia autoritària connivent amb forces feixistes ha estat secundada pels partits que bloquegen la sortida democràtica a la crisi catalana. L’auge institucional del feixisme espanyol, però, no només perjudica la resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol, sinó que consolida l’statu quo econòmic i redirigeix el malestar popular fruit de la crisi estructural cap al reforç del domini i l’opressió. Aquest sentit comú feixistitzant – seguretat, apologia dels cossos repressius, idolatria dels líders autoritaris, nacionalisme, masclisme, racisme – desborda fronteres polítiques i arrela a les classes populars. Cal fer-hi front no només amb polítiques culturals, sinó amb estratègies socioeconòmiques per la redistribució de la riquesa i la mitigació de les desigualtats. De nou: política material.
Autodeterminació integral
En la vigent crisi política, que condiciona tots els processos institucionals, hi ha hagut forces que han apostat per contraposar la capacitat emancipadora del moviment per l’autodeterminació, amb la capacitat emancipadora de les lluites de caràcter social. Aquesta agudització interessada de contradiccions, però, es deu a un error de percepció –en els millors dels casos- que no entén que una major democratització política afavoreix objectivament una major democratització social i econòmica. Dos milions de persones mobilitzades a Catalunya per destituir la monarquia són un bloc social a consolidar, també per una eventual república espanyola.
Donada la naturalesa lúcida de la lluita social, pot esdevenir a més un bloc social crític amb els agents econòmics i institucionals que configuren el règim del 78. Tot això per a qualsevol progressista no hauria de ser una amenaça, sinó una benedicció. No obstant, la competència entre legitimitats ha separat una part de la classe política catalana (d’esquerres) de l’important procés social autoorganitzat (CDR…), ha facilitat la seva integració institucional i, en el pitjor dels casos, la seva aliança amb forces socioliberals i repressives. Una paradoxa que no només dificulta l’emancipació en clau catalana, sinó la genèrica emancipació social. No ha mort el 15M, doncs sempre viurà en qualsevol lluita de base. És l’ocàs de les apostes de nova política sorgides d’aquella onada social. Cal una nova iniciativa sociopolítica integral, que afronti positivament les contradiccions de les mobilitzacions populars emancipadores: una estratègia transversal que construeixi autodeterminació política, econòmica i social.
Afrontar reptes amb les mans buides?
Què fer davant del bloqueig institucional? Pot, la societat catalana, permetre’s el luxe de no disposar d’estratègies emancipadores en un context com l’actual? Estem a les portes d’una nova crisi d’acumulació, quan encara sofrim les conseqüències de l’anterior. Estem immersos en una crisi climàtica mundial, que posa en risc la vida del planeta. Estem front una crisi humanitària global, amb moviments desesperats de migrades i refugiades, provinents de societats rebentades pel capitalisme neocolonial i utilitzades com a boc expiatori del feixisme. Patim una espantosa crisi de violència masculina i masclista contra les dones, un feminicidi diari que busca reforçar l’hegemonia patriarcal qüestionada gràcies al feminisme.
Necessitem un model productiu centrat en la reproducció de la vida i la transició ecològica. Que garanteixi prestacions socials i generi eines col·lectives per la resolució de les necessitats econòmiques de les classes populars catalanes, hagin nascut a Sabadell, a Almeria o al Senegal
No podem afrontar aquests reptes amb les mans buides. Necessitem un model econòmic diferent, que no segueixi aprofundint el paradigma de la desigualtat. Un model productiu centrat en la reproducció de la vida i la transició ecològica. Que garanteixi prestacions socials i generi eines col·lectives per la resolució de les necessitats econòmiques de les classes populars catalanes, hagin nascut a Sabadell, a Almeria o al Senegal. Que formalitzi la redistribució del treball reproductiu i domèstic; i que disciplini –educativament, judicialment – els homes vers l’equitat de gènere i el respecte a la vida. Cal un nou consens d’un gruix important de la societat catalana per impulsar, de forma transversal, un futur col·lectiu emancipador i digne.
Un procés constituent material
En aquest context, la construcció d’alternatives econòmiques a l’Ibex 35, als oligopolis i a les multinacionals guanya pes en el debat català. Els canvis de contractes associats a campanyes de Consum Estratègic i/o Responsable (150.000 canvis en 8 mesos) d’entitats com l’Assemblea Nacional Catalana o la Xarxa d’Economia Solidària, mostren com les consumidores, recolzant-se en un teixit socioeconòmic local i cooperatiu, poden fer avançar la sobirania econòmica. Ara bé: és possible traçar una estratègia que vagi més enllà d’accions de tipus individual i camini cap a la creació d’estructures econòmiques col·lectives? Cal una acció coordinada per la implementació en els anys vinents de les diferents sobiranies populars (alimentària, residencial, energètica, cultural, logística, tecnològica, financera, comunicativa, industrial, reproductiva). Una acció material que fomenti la Democràcia Econòmica, la Transició Ecològica i les Sobiranies. Implementada amb el suport del municipalisme, el cooperativisme i els moviments socials i comunitaris, ha d’esdevenir un procés constituent de base material i obrir un marc d’Economia Plural Transformadora. Cal una nova col·lectivització catalana.
