“No deixaran de venir fins que tot el món sàpiga que si entres il·legalment al Regne Unit, seràs detingut i expulsat ràpidament”, així justificava la ministra d’Interior britànica, Suella Bravermant, la necessitat de la nova llei migratòria que pretén aprovar el govern del Regne Unit. Darrere seu, el primer ministre Rishi Sunak i altres parlamentaris conservadors afirmaven de forma vehement amb el cap. “Seràs expulsat de tornada al teu país d’origen si és segur o a un tercer país com Ruanda”, afegia.
Aquest dimarts, el govern britànic presentava al parlament el projecte de llei que té com a objectiu tallar en sec l’arribada de migrants a través del Canal de la Mànega. Una llei que es pot resumir en la detenció immediata i la ràpida expulsió sense la possibilitat de demanar asil per a totes les persones que arribin a les costes del país en petites embarcacions i sense visat. Un pas més en la croada antimigratòria del Partit Conservador britànic.
Si la citada llei s’aprova, tota persona interceptada tant al mar com a la costa serà detinguda durant un màxim de 28 dies en un centre de detenció i, sense possibilitat de demanar asil, serà deportada
Segons dades oficials, més de 45.000 persones sense visat van arribar per mar a les illes britàniques durant l’any 2022. La majoria procedents d’Albània i l’Afganistan, però també moltes de Síria, l’Iran, l’Iraq o Eritrea. Gran part d’elles han estat retingudes en hotels del sud d’Anglaterra, on diverses organitzacions de drets humans denuncien condicions insalubres com l’existència de plagues, goteres i fred. A més, la policia ha estat acusada d’abusar sexualment d’algunes detingudes i s’han registrat diverses desaparicions de menors que podrien haver estat segrestades per xarxes de tràfic de persones. Que el sistema d’asil britànic es troba saturat i és ineficient és més que evident, però lluny de dedicar-hi més recursos s’ha decidit eliminar aquest dret. Si la citada llei s’aprova, tota persona interceptada tant al mar com a la costa serà detinguda durant un màxim de 28 dies en un centre de detenció i, sense possibilitat de demanar asil, serà deportada. Al seu país o a un altre.
Com a excepció, a les persones que puguin trobar-se en risc al país on se les pretén deportar se les permetrà un màxim de 45 dies per a examinar el recurs abans d’expulsar-les. Si el país des del que viatjaven abans d’arribar al Regne Unit es considera “segur”, no podran ni demanar asil ni presentar recurs, el que representa la pràctica totalitat de les persones arribades al Canal de la Mànega, que ho fan des de l’Estat francès. Un país amb qui recentment arribava un acord per al pagament de 480 milions de lliures esterlines (540 milions d’euros) per a la construcció de centres de detenció i un augment de les patrulles de vigilància.
Però lluny de quedar-se aquí, la llei denominada per Sunak “stop vaixells”, preveu que la impossibilitat de demanar asil per a les persones expulsades les afecti a perpetuïtat, i no permetre que tornin a entrar mai al Regne Unit. Tindrà caràcter retroactiu i, per tant, afectarà també a aquelles persones que es trobin actualment vivint al país sense que s’hagi resolt la seva sol·licitud.
Acords amb Ruanda per externalitzar el sistema d’asil
Un dels aspectes més controvertits i menys especificats del projecte de llei és la destinació de les persones expulsades. Es parla de països “segurs”, però no s’especifica quins són els atributs que haurien de tenir per a ser categoritzats així. Albània ha arribat a diversos acords amb el Regne Unit durant les últimes setmanes, entre els quals s’inclouen la seva designació com a “país segur”. Això facilitarà les deportacions automàtiques de les persones albaneses, el col·lectiu més nombrós dels que demanen asil.
Però el que més s’anomena entre el govern britànic és el cas de Ruanda. El 14 d’abril, els governs ruandès i britànic signaven un acord per a “crear un mecanisme de reubicació per a les sol·licitants d’asil”, transferint la sol·licitud de viure al Regne Unit a Ruanda i sent aquesta qui “acollirà o expulsarà aquestes persones”. A canvi, el país africà rebria un primer pagament de 120 milions de lliures (140 milions d’euros aproximadament), que augmentaria cada any a mesura que més persones fossin deportades.
Els governs ruandès i britànic han signat un acord per a “crear un mecanisme de reubicació per a les sol·licitants d’asil”, transferint la sol·licitud de viure al Regne Unit a Ruanda i sent aquesta qui “acollirà o expulsarà aquestes persones”
El primer vol de deportació va ser paralitzat pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), basant-se en l’Informe de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) que qüestionava les condicions de seguretat per a les refugiades a Ruanda i denunciava la inexistència d’una decisió ferma sobre la demanda d’asil d’algunes deportades. Aquest últim aspecte deixaria de considerar-se en la nova llei. A més, aquest mes de desembre, el Tribunal Superior de Londres declarava com a legals les deportacions.
“M’encantaria veure una portada del The Telegraph amb un avió enlairant cap a Ruanda, aquest és el meu somni, la meva obsessió”, afirmava la ministra ultraconservadora d’Interior en un congrés del Partit Conservador. A Ruanda els espera un país dirigit des del 1994 per l’autòcrata Paul Kagame, denunciat per organitzacions com Human Rights Watch per la repressió interna i “la detenció arbitrària, maltractament i tortures als centres de detenció”. El mateix Regne Unit, poc abans de l’acord, instava Ruanda a “modelar els valors de la Commonwealth de democràcia, estat de dret i drets humans”.
El Regne Unit, però, no és l’únic país que ha trobat en Ruanda un aliat clau per externalitzar el seu sistema d’asil. El mateix Kagame afirma que “diversos països estan en contacte amb mi”. El ministre d’Immigració danès reconeixia converses amb el govern ruandès per al trasllat de sol·licitants d’asil, i el diari israelià Haaretz afirmava que, ja l’any 2018, la deportació d’africans a Ruanda era una pràctica habitual de les autoritats israelianes.
Incompliment de la legislació internacional
Ja abans de la presentació de la llei, el govern britànic reconeixia que aquesta “forçaria els límits del dret internacional”. En una carta als alts membres del partit, la ministra Bravermant afirmava que “existeix més d’un 50% de possibilitats que les disposicions de la nova llei siguin incompatibles amb la Convenció Europea de Drets Humans”. Membres del govern, però, ja fa mesos que amenacen d’abandonar-la si suposa un obstacle als seus plans.
Les crítiques al projecte de llei han arribat inclús des de les Nacions Unides, i des d’ACNUR l’han titllat de “molt preocupant” i asseguren que es tracta “d’una clara violació de la Convenció de Refugiats”
Les crítiques al projecte de llei han arribat inclús des de les Nacions Unides, i des d’ACNUR l’han titllat de “molt preocupant” i asseguren que es tracta “d’una clara violació de la Convenció de Refugiats”. L’organització d’ajuda a refugiades Care4Calais també ha estat molt crítica i creu que, si l’objectiu és acabar amb les “màfies”, això hauria de passar per oferir “vies segures i legals”, ja que les persones continuaran venint degut a les guerres i a una creixent inseguretat alimentària. Afirmen que es tracta d’un “pla cruel i poc pràctic que provocarà un patiment i un dolor incalculables amb poca millora. Aquesta perspectiva, però, mai els ha aturat abans”.
L’alt cost econòmic de l’asil i les “màfies” són els arguments més esgrimits per membres del govern per a justificar una llei que Sunak veu com “una prioritat de la gent”. Per la seva banda, la ministra Bravermant utilitza el discurs de la por i assegura que “cent milions de persones a tot el món podrien demanar asil al Regne Unit amb les lleis actuals i, tinguem-ho clar, venen aquí”. Considera també que “no és racista dir que tenim masses immigrants il·legals abusant del sistema d’asil”. Amb aquests discursos, es preparen per a unes futures eleccions on la migració estarà en el centre del debat.
