El controvertit impost sobre successions compleix dues funcions fonamentals en el nostre sistema tributari. En primer lloc, és un dels puntals del sistema de finançament autonòmic i en segon, i més important, contribueix a fer efectiva una redistribució més justa de la riquesa.
Com a mecanisme de finançament autonòmic, la seva idoneïtat és discutible. El marc legal establert en la llei de cessió de tributs ha comportat atorgar àmplies competències a les comunitats autònomes per modificar els elements essencials d’aquests impostos, establint una carrera a la baixa per aprofitar-se d’un dúmping fiscal intern. Aquest fet no ha fet més que alimentar greuges entre ciutadans de diferents territoris que han arribat a demanar, fins i tot, la seva supressió. Cal afegir que el disseny general de l’impost està fet sobre una estructura inamovible establerta fa molts anys per l’Estat i que caldria redissenyar urgentment. Els clams a la seva supressió cauen en camp adobat en aquells contribuents que, en un moment de dolor, han de fer front a diverses despeses, de notaria, plusvàlues municipals, transmissions, etcètera, que no permeten tenir una veritable consciència, molt sovint, del que s’està pagant.
En aquest context, alguns “lobbies” que representen els grans patrimonis contraris a pagar aquest impost han estat alimentant l’animadversió social contra aquest impost que titllen d’injust o de doble imposició. I, aprofitant la fragmentació impositiva i el desconeixement generalitzat de la població dels tripijocs jurídics de l’impost, apel·len a una reacció emocional de la gent en contra. I en aquest punt, volem posar llum sobre aquesta propaganda contrària a l’impost desmentint alguns dels “mantres” que es repeteixen als mitjans.
L’impost de successions és un dels puntals del sistema de finançament autonòmic i contribueix a fer efectiva una redistribució més justa de la riquesa
Primer. Es diu molt sovint que l’impost de successions “només es paga a Catalunya”. Aquesta afirmació és rotundament falsa. D’acord amb les darreres dades oficials publicades pels serveis estadístics del Ministeri d’Hisenda, la recaptació el 2019 de l’impost de successions i donacions va ser de 2.360 milions d’euros, dels quals 559 corresponen a Catalunya. Madrid, per posar un exemple comparatiu recurrent, va recaptar 455 milions en el mateix exercici, mentre que la resta de comunitats, en major o menor grau, van recaptar per aquest concepte. Més enllà dels diferents tipus impositius o beneficis fiscals, caldria tenir en compte, si parlem de territoris, quin és el valor de les diferents bases imposables. Un aspecte important és, per exemple, la valoració dels immobles que conformen el patrimoni heretat i que està regulat per la Direcció General del Cadastre.
Segon. Molt sovint, algunes persones diuen horroritzades que “si la meva mare em deixa el pis en herència, hauré de pagar”. Això tampoc és cert. A Catalunya, la reducció s’aplica en habitatges habituals del causant amb un valor de fins als 500.000 euros. Aquesta reducció es veu incrementada en habitatges amb un valor de 100.000 euros pel cas de ser fill. Un cop calculada la quota (si és que encara surt a pagar), es podrà aplicar una reducció que pot anar del 60 al 99% (si és fill menor de 21 anys).
Tercer. Un altre eslògan propagandístic absolutament fals és el que diu que “a Madrid l’han eliminat”. Si fem una comparativa en les reduccions aplicades a Madrid i Catalunya veurem que la reducció entre cònjuges arriba al 99% tant a Madrid com a Catalunya. En canvi, per fills, és del 99% a Madrid i del 60 fins al 99% a Catalunya. Pel que fa a la resta de reduccions, cal posar de manifest que a Catalunya són més altes que a Madrid.
Algunes persones diuen horroritzades que “si la meva mare em deixa el pis en herència, hauré de pagar”. Això tampoc és cert. A Catalunya, la reducció s’aplica en habitatges habituals del causant amb un valor de fins als 500.000 euros
Les bonificacions indiscriminades acaben sent regressives, com passa amb molts dels beneficis fiscals existents en el nostre sistema tributari. Així, una bonificació per a descendents del 99% igual per a tothom fa que s’apliqui tant al fill d’una senyora jubilada difunta com a la filla de Botín, per posar un exemple. En aquest sentit, la reducció sobre la quota, en el cas de rebre més de tres milions d’euros d’herència, és només del 28% a Catalunya mentre que a Madrid és del 99%.
Quart. Una altra falsedat fruit del desconeixement és la que diu que “els meus pares ja han pagat impostos tota la vida i ara tornar a pagar per l’impost de successions és una doble imposició”. Existeix doble imposició quan una mateixa persona ha de pagar dos cops per un mateix fet imposable. En el cas de les herències, la persona que rep un patrimoni no ha pagat mai un cèntim d’euro per aquest que ara adquireix a títol gratuït. Són fets imposables diferents pagats per persones diferents. És com si jo digués que no vull pagar IVA pels productes i serveis que consumeixo perquè els meus diners, fruit del meu treball, ja han pagat per l’IRPF.
Segurament contribuiria a entendre que estem davant d’un fet imposable diferent si el tractament de l’impost de successions tingués una regulació més simple, equiparable a la transmissió patrimonial entre vius, amb una tarifa simple, més baixa i amb reduccions personals més simplificades.
Cinquè. Freqüentment, hem sentit a dir que aquest és un impost que no es paga enlloc del món i es tracta d’una altra afirmació que no s’ajusta a la realitat. 24 dels 38 països de l’OCDE tenen regulat l’impost sobre successions. La mitjana de recaptació d’aquests països és del 0,5% del seu PIB respectiu. En el cas d’Espanya, representa el 0,58%, mentre que a França, Bèlgica o el Japó se situa entorn de l’1,5% de recaptació respecte al seu PIB.
Els grans patrimonis, si s’articulen sota societats, fàcilment poden eludir el pagament de l’impost, en gaudir les accions d’aquestes empreses d’una reducció del 95%. Aquest és el punt crític de l’impost
Sisè. Finalment, hi ha un últim “mantra” que no és del tot cert, tot i que té un fonament de veritat que cal afrontar. Es tracta del que diu aquest impost “només el paga la classe mitjana i baixa”. La part falsa és la que crea alarma en qui pugui rebre un habitatge familiar i alguns estalvis. Amb les reduccions explicades anteriorment, probablement els familiars directes (cònjuges i fills) no hauran de pagar res. Una altra cosa és qui rebi un patrimoni més important. Aquí sí que podem començar a trobar un greuge en la justícia de la càrrega tributària, ja que els grans patrimonis, si s’articulen sota societats, fàcilment poden eludir el pagament de l’impost, en gaudir les accions d’aquestes empreses d’una reducció del 95%. Aquest és el punt crític de l’impost i que en el seu dia des de la Plataforma per una Fiscalitat Justa ja vam denunciar, en el nostre informe “Beneficis fiscals: beneficis per a qui?“, com a distorsionadors de la justícia de l’impost.
En conclusió, hi ha molta desinformació que ha estat induïda per crear un estat d’opinió contrària a aquest impost. Segurament són els grans patrimonis que dominen els mitjans de comunicació els primers interessats a eliminar-lo, fent creure a les classes populars que és un impost injust. I, de fet, és exactament el contrari. La igualtat d’oportunitats es dona quan tots partim de les mateixes condicions. La cultura de l’esforç també es predica quan una persona no ho té tot regalat gràcies al bressol on ha nascut o per l’estirp familiar a què pertany. Això no vol dir que no calgui protegir el patrimoni familiar, però amb uns límits de justícia tributària on, a Catalunya, s’han tingut més en compte que en altres territoris.
