O que arde està de moda: va conquistar els festivals de cinema de Cannes, Berlín o Toronto. Als Gaudí va rebre el premi a la millor fotografia i a la millor pel·lícula europea. Oliver Laxe ho agraïa dient que “afortunadament Galícia està molt lluny de ser Europa”. El seu tercer llargmetratge té molt d’això: de reivindicar la bellesa del món rural gallec, la seva essència, les relacions i la llengua d’un indret del seu país, Os Ancares, d’on és la majoria de la seva família i d’on van haver d’emigrar els seus pares. Laxe ara ha pogut tornar i ho ha fet per quedar-s’hi, amb els ulls a la muntanya i molt lluny ja del cine. Reactivar l’entorn rural és el seu projecte més urgent.
Hi ha gent que diu que Oliver Laxe va ser el millor que li ha passat a Galícia els darrers anys. ‘O que arde’ és una pel·lícula desacomplexada, en gallec i que fa un retrat de l’àmbit rural i les persones que en formen part, amb una sensibilitat extraordinària. Estàs d’acord amb aquesta definició?
L’entenc, però és molt vehement… La pel·lícula que he fet va connectar amb l’essència dels espectadors gallecs, va ser un fenomen social i cultural important que va més enllà de si t’agrada o no. És una pel·lícula necessària. Volia fer la pel·lícula que es veiés a les escoles i als instituts els pròxims deu anys.
La vas fer amb aquesta intenció?
Sí, totalment. Volia que fos un mirall per Galícia. Volia defugir de certes elits autistes en què, moltes vegades, el nostre cine pot caure. Crec també que la gent té una sensibilitat molt forta, i això també és elit… Jo sempre he confiat en l’espectador, el que em va suposar remar contra corrent i aquest va ser el repte de la pel·li: tenir la confiança que quan Amador talla el pa, la gent pot olorar i assaborir el gest.
És una pel·lícula sense molt diàleg. Els silencis, les imatges, la muntanya… també interpel·len el públic i s’expressen. Quina importància tenen?
“‘O que arde’ és una pel·lícula extremadament gallega: ambigua, polisèmica, lírica, dolça, femenina…”
És una pel·lícula extremadament gallega: ambigua, polisèmica, lírica, esotèrica, femenina, política sense ser-ho, dolça, animal, bestial… És una barreja de la sensibilitat de la muntanya, iracunda però dolça al mateix temps. Jo sóc fruit d’un temps, d’una generació. Sóc fill d’emigrants i vaig escollir retratar una societat que s’expressa a través de mi però que ja estava aquí, ja existia, i els espectadors han fet encara millor aquesta pel·lícula. Això està aquí, insisteixo, no he descobert res. La connexió amb el món rural, amb la llengua, amb el que és fràgil… aquestes ganes de protegir el que és fràgil … Tot això existeix a Galícia i s’ha de celebrar, aquesta pel·lícula va diagnosticar moltes coses.
‘O que arde’ és un toc d’atenció a cuidar el que tenim. Ens alerta que aquesta Galícia pot morir si no ho fem?
No, i aquesta és una de les coses que més em va pesar. La gent parla de la pel·li com un certificat de defunció, però a mi em sembla que el nostre món rural està molt viu. Hi ha una continuïtat, crec que alguna cosa està renaixent, hi ha un rastre. Els nostres avantpassats ens van deixar unes molles de pa i els camins estan aquí, vius, encara. Confio que les gallegues estem en un procés de desacomplexament i d’entendre quins són els nostres referents, la nostra sensibilitat diferencial, els valors que compartim, com la capacitat de treball, de sacrifici, la nostra intuïció, la manca d’ambició, l’obediència que fins i tot és una cosa que se’ns critica molt des d’altres perifèries de l’Estat, també des de Catalunya. De vegades, ens miren d’una manera altiva, com dient que els gallecs no sabem defensar-nos.
I no penses que de vegades això pot ser veritat?
Nosaltres mantenim una mirada de tradició, un arrelament amb la terra que ens fa ser sobirans dins de l’acceptació. Tenim la tranquil·litat i la serenor que el món atén altres regles i que precisament per ser persones veritablement sobiranes i emancipades hem d’intentar defugir dels llenguatges dialèctics. El llenguatge polític és dialèctic i aquest divideix el món en blocs, posa un vel al ser i al cor. Òbviament que hem de revelar-nos davant les injustícies però sense dialèctica, amb el cor, de manera transcendental. Fixa’t, aquest film transcendeix la dialèctica, ningú està en contra d’ella, ni la indústria amb premis com els Goya. Agrada a la gent més i a la menys polititzada, a grans i petits, a gent més cultivada, als més galleguistes, als més urbans, a la gent del món rural… Oliver Laxe té un pensament i una ideologia molt clara, però quan treballo penso que és més eficaç obrir un cor que reduir a art cinematogràfic un llenguatge superficialment polític. El fet poètic per mi és el més polític i la prova que hem fet una pel·li molt política és que ha vingut molta gent jove a dir-me que volia tornar a l’entorn rural, repoblar una aldea, treballar al camp… M’han dit: “quines ganes de tornar a casa, de veure l’àvia”.
‘O que arde’ parla dels incendis, un greu problema que es repeteix any rere any a Galícia, sense que cap govern posi solució. Com contraposició, també surt a la pel·lícula el turisme com una alternativa pel món rural…
El turisme pot ser un dels possibles horitzons del món rural: per un urbanita dissociat totalment, alienat, que pateix subtilment i que necessita curar-se i la tranquil·litat de l’entorn. Òbviament amb això també podríem tenir un problema de gentrificació aquí. Personalment, crec que s’ha d’apostar pel sector primari en comptes del sector serveis, i la terra ha de ser autosuficient mitjançant la ramaderia, l’agricultura. L’opció del turisme rural em sembla bé però no pot ser l’únic futur.
I tornant de nou als incendis, com és possible que no hi hagi polítiques de prevenció a Galícia?
S’han de cuidar els boscos, aquesta és la qüestió. Tot està fonamentat en una societat que vol defugir del dolor, no volem treballar, no volem patir. Això és d’un infantilisme suprem perquè el dolor és el que ens fa madurar i ens allibera. Necessitem aquest desafiament epistemològic que possibiliti que tornem a treballar al camp, i aquesta serà la solució contra els focs. La realitat és que cada any gastem 170 milions d’euros a Galícia per apagar els focs, el problema és que aniran a més perquè els nostres boscos no estan cuidats, i tenim zero milions en prevenció. Les polítiques de desenvolupament rural són tímides davant del gran problema que tenim, però també crec que hi ha molt d’amor per la terra, per la família, a Galícia no estem tan dissociats, encara queda un eco d’això. Crec que podem canviar, encara estem connectades amb la nostra essència, al nostre ésser tenim un 10 o un 15 per cent d’essència, la resta és neurosi i personalitat, aquesta essència és la que ens permet reconnectar amb el rural.
Les cures també estan molt presents a ‘O que arde’. A les societats modernes es professionalitzen i s’entreguen al capitalisme en formes d’escoles bressols o residències. La societat rural gallega és de les poques que encara cuida a casa?
Estem en un moment d’inversió de valors, d’atròfies, on el que és bo té forma de dolent i el que és dolent té la forma de bo. Hem d’estar molt desperts per no equivocar-nos. Pensem que la sobirania, l’emancipació és defugir del dolor quan filosòficament el que ens fa lliures és el compromís, que és el moment quan escups els teus egos. Mitjançant aquest compromís, madurem. Precisament per això l’Amador i la Benedicta [els protagonistes de la pel·lícula] són unes persones molt lliures. Per mi són mestres, perquè el camí de la llibertat és el d’ells. Una persona que vulgui ser emocionalment i espiritualment sana ha de servir als altres. Si no, estàs desconnectat de tot i serveixes al teu ego. Defugir de les cures és això.
La relació de l’Amador i la Benedicta és pura essència?
Pura, pura no, perquè no existeixen aquestes relacions, però té traços de santedat (riu), és una relació basada en la llibertat. Per mi, hi ha diferents maneres de ser lliures: la Benedicta actriu va viure amb el no i va aconseguir ser lliure amb aquest no, amb la dialèctica. Va emigrar al Brasil amb 20 anys, és vegetariana des de 1953, alpinista, va viatjar per tot el món, és una revolucionària a molts nivells, mística, amb una sensibilitat i una saviesa espectacular, una mestra! La Benedicta d’O que arde és lliure mitjançant el sí, mitjançant l’acceptació. La dialèctica entre urbà-rural, tradició-modernitat, orient- occident, nord-sud ja no existeix. Desgraciadament, tot és modernitat i decadència. Hi ha proporcions de decadència més accentuades en unes latituds que en unes altres. On hem gravat també hi ha estrès tot i que moderat perquè esclavitza però nodrint al ser.
Vols dir que a l’àmbit rural també hi ha estrès?
També, encara que molt menys. Quan ets a prop de la natura et diu tota l’estona com ets petit: de cop plou, estàs amb el tractor, treus el paraigua, es fa malbé el tractor, estàs ple de fang, encara no has pogut donar menjar a les vaques, es fa de nit, i així cada dia. El resultat és que el teu ego està molt esculpit, això és equivalent a la llibertat, disminueix el desig, la ràbia, perquè hi ha menys projeccions. Llavors és capaç de tornar al més bàsic, com fa la Benedicta quan torna l’Amador de la presó i només li pregunta si té gana i li fa un ou. Què ens diu la Benedicta? Que la vida és molt senzilla: aquesta és la llibertat, la independència està a l’ànima.
‘O que arde’ està rodada en gallec. És una aposta valenta?
No va ser premeditat, òbviament ens fa il·lusió que estigui en gallec, però va sortir d’una manera completament natural. No podria ser d’una altra manera, als Ancares es parla gallec i la gent del rural només s’expressa en aquesta llengua.
Ho deia perquè des de la Xunta no s’aposta per afavorir els seus usos.
El gallec s’ha de parlar! I s’han de fer pel·lícules. Políticament penso que cal fer una discriminació positiva, deficitària i a llarg termini. Cada vegada es fan més pel·lis en gallec. I en això hi ha contribuït el nou cinema en gallec que és un fenomen internacional. Al Festival de cine de Toronto, el tercer més important del món, hi havia dos films en gallec aquest any, en castellà hi havia les mateixes. Fa deu anys jo anava als festivals i tothom em preguntava si era català en veure un nom estrany. Deu anys després, el director de Cannes presenta O que arde com una producció gallega amb un director gallec. Fa deu anys això no passava! Mira ‘Longa Noite’, aquest any hi ha hagut tres o quatre pel·lis en gallec destacades a l’escena internacional.
Heu tingut problemes per no doblar ‘O que arde’ al castellà?
“Aquesta pel·lícula va ser feta en gallec i volem que a tot arreu sigui escoltada en gallec, les institucions han de fer el mateix esforç”
Sí, clar! Particularment estic en contra del doblatge. A més, és una producció en una llengua cooficial i molt senzilla d’entendre… Perquè TVE 1 et compri el film estàs obligat a doblar-la. Això a la televisió publica!! Estem intentant fer una mica de pressió política, insisteixo, és ridícul doblar-la. Si nosaltres haguéssim doblat la pel·li hauríem guanyat més calés perquè hi ha molt poques sales a l’Estat en versió original, només 30. Aquesta pel·lícula va ser feta en gallec i volem que a tot arreu sigui escoltada en gallec, les institucions han de fer el mateix esforç.
A la pel·lícula no hi ha judicis morals, però com és possible que persones que s’estimem tant la natura, i de fet s’hi guanyen la vida, puguin cremar els boscos?
L’ésser humà és molt complex, no és una pel·lícula amb respostes, ho sento! Actualment, totes les pel·lis són la tesi d’alguna cosa. Per mi, un procés creatiu és un procés de descobriment, la matèria primerenca sobre la qual jo treballo és l’ànima humana que no té pàtria i que no és material, és molt complexa i per entendre-la, hem de sentir. De fet, crec que l’espectador secretament crea una empatia amb l’Amador. Veient-la, pots sentir tothom i empatitzar-hi.
Quins són els teus pròxims projectes?
Estic preparant als Ancares unes jornades que tenen com a fil conductor la cabra i l’ovella, que ajuden a prevenir els incendis. Però vull que les jornades tinguin continuïtat al temps amb l’objectiu de generar sinergies, compartir idees. Com es diu en gallec vull que prendan idees en el sentit més piròman del terme. Penso que és molt punki que als meus anys més fèrtils i amb el correu ple de propostes de cine, el món rural sigui la meva aposta actual. Vull ajudar a visibilitzar tota la vida associativa que existeix aquí.
