Un mes que ens anuncia amb lo seu nom que és el que fa vuit i, de fet, és lo que fa deu… Com la resta de mesos de la tardor, podríem dir que és un mes mentider. O no ben bé. Los mesos de la tardor, també dita primavera d’hivern, jo diria que, de fet, són dobles. Comencen abans i s’acaben més tard que los estrictes dies que marca un full de calendari. Tenen una part visible, pública i publicada. I una altra que viu de cara endins, paral·lela a l’altra i amb un ritme propi. Són mesos que necessiten més temps que els altres per passar, i fins i tot fan marrades. I el més tardorenc i el més romancer d’aquests és, sense cap mena de dubte, l’octubre. Si més no els meus octubres i els octubres d’aquests rodals. Fins i tot, a vegades, diries que l’octubre sembla un mes que mai no s’acaba, un vuit ajagut fent-se passar per un infinit de fireta.
L’octubre, en el decurs del calendari d’un any, aquesta llesca de temps que hem acordat de fer servir d’unitat de mesura de les nostres vides individuals i col·lectives (potser per mirar de fer veure que les estacions encara pauten alguna cosa en un món en què, tret de les de metro, aviat no en coneixerem d’altres…), l’octubre, deia, no és un mes qualsevol. Perquè, sigui com i on sigui, l’octubre quan arriba en el desè lloc tot i ser el vuitè, ho fa de manera solemne.
L’octubre va de debò, juga fort. I ho fa evident, no se n’amaga, ho proclama amb totes les rojors possibles. Les reals i les metafòriques. Un mes que en ell sol pot contenir destil·lades tantes i tantes revoltes i repressions pròpies i foranes
Solemnitats a banda, però, l’octubre és un recomençar de veres, perquè el setembre sembla la preestrena de la comèdia o la ressaca de la darrera festa major –encara que enguany hagi estat només un decorat descolorit–, i el novembre ja viu de rutines.
L’octubre va de debò, juga fort. I ho fa evident, no se n’amaga, ho proclama amb totes les rojors possibles. Les reals i les metafòriques. Un mes que en ell sol pot contenir destil·lades tantes i tantes revoltes i repressions pròpies i foranes, no és un mes per fer-hi broma.
L’octubre és lo mes més ple de mort i de vida. És un mes que podria ser alhora femella prenyada i acabadora sarda. I també, és clar, aquelles fulles mortes del poeta.
L’octubre carrega molt fato! És quan la verema ja és als trulls –enguany poca, que el míldiu ha fet estralls. I cal preparar les borrasses, que les ametlles ja han visitat i perquè les olives agafen tanda perquè volen ser escarrades aviat. De bolets, aquí, tot i que semblava que sí, acabarà sent que no. Com tantes altres coses de l’octubre d’enguany i d’antany.
Saber viure a l’octubre, com qui viu en un espai, amb les seues estances, galeries i cellers, voldria dir saber que la tardor també és primavera, com la vida és mort
En cadascun dels octubres que contenen els trenta-un dies d’aquest mes, com aquelles etiquetes que representen l’ampolla a la qual estan enganxades i que reflecteix al seu torn l’etiqueta de l’ampolla que… fins a una mena d’infinit visual, podem reconèixer condensats microcosmos particulars i col·lectius. I destriar en cada cas, si ens hi aturem, allò que fou i allò que no va ser.
Saber viure a l’octubre, com qui viu en un espai, amb les seues estances, galeries i cellers, voldria dir saber que la tardor també és primavera, com la vida és mort. Saber-hi fer estada voldria dir també que ens cal aprendre que el que passa en el transcurs dels dies arrenglerats i vistosos a les galeries d’un full de calendari cafit d’aniversaris, efemèrides i agendes de tota mena que reflectiran fets i dates assenyalades que cal celebrar, festejar, reivindicar o simplement prendre’n nota, mai no seria res de consistent sense allò que transcorre en la banda no vistosa d’aquest mes que dura tant perquè ve doblat i carregat. Allò que, com lo most fermentant als trulls, botes, tines o gerres, ha de fer que amb el què de la superfície hi hagi també un com que fa via transformant los sucres en alcohols. Un com que potser ens ajudarà a entendre que ens cal viure cada dia podent desdoblar aquest temps, per acompanyar tantes dates i alguns fets, amb la fermentació necessària i acurada, amb els llevats propis, per aconseguir un bon vi. Que serà complex i ric si en tenim bona cura. Trencant quan calgui la crosta dels tòpics que no ens deixen respirar lliurement, remenant sucs, polpes i pells que enriquiran el debat que ens cal sempre.
I amb el ritme adequat per mirar al nostre voltant i veure com avancen els desficis de grocs, rojos i ocres per acabar component les fulles mortes que es convertiran en l’adob imprescindible perquè qualsevol llavor germini i recomenci el cicle. Fins al proper octubre, primavera de tardor.
Potser ens calen més octubres.
