“Omplim el sarró de pa, si vols, que et guarde les cabres, que les figues ja s’acaben i de raïm no en queda un gra…”
Per a la meua generació, ací per l’interior de la Plana, l’Ouroboros (símbol que representa el cicle etern de les coses mostrant un animal serpentiforme tragant-se la seva pròpia cua i que dibuixa, amb el seu cos, una forma circular) es podria representar com una seqüència de fruits engolits pels posteriors: una ametlla devorada per una garrofa, tragada per un raïm dins la boca d’una oliva, abraçada per una col i punxada per una carxofa. Després vindrien els pèsols atacant, les faves defensant-se, nyespros, cireres, albercocs, bresquilles… eixe és l’etern retorn, el que de veritat importa i deixeu-vos estar de Nietzches i Zaratustres…
Al secà de l’interior de Castelló (bé, tampoc tant, ni tan interior) ara és el temps de l’ametlla i del raïm: quan anava a escola, o a l’institut, si m’apreteu, aquesta època era com un forat negre que s’engolia tota la festa i la rauxa. Em submergia en un mes (pel cap baix) en què, si els estudis o la feina et deixaven alenar, sabies que t’absorbirien el bancal i la mantera (xarxa que va ser inventada per torturar les mans i els muscles dels xiquets en arrossegar-la pels bancals, carregada d’ametlles, i agarrant-se a cada romeguera com si li anés la vida). Hi ha una versió més hardcore que és la mateixa xarxa en dies de vent i en bancals de parets… A més, encara estava recentet l’estiu, amb els records que portava i les excitacions que havíem viscut: les que havíem imaginat, les que ens havien tocat la pell i els delers que projectàvem, això feia que la melangia i el “poesimisme” ho cobriren tot de boira i d’escepticisme. Nadal, la propera estació en la qual podies baixar de la rutina uns dies, estava molt lluny i la travessia del desert es pressentia insuportable.
Al secà de l’interior de Castelló (bé, tampoc tant, ni tan interior) ara és el temps de l’ametlla i del raïm: quan anava a escola, o a l’institut, si m’apreteu, aquesta època era com un forat negre que s’engolia tota la festa i la rauxa
Per algun forat d’un d’eixos moments va entrar Kundera a la meua vida. Sempre l’associaré a moments tristos i mancats d’esperança en els quals on més gaudeixes és en l’arrebossat per la merda i la desesperança. Un poc com Sabina, però sense el puntet juganer que et dóna el cinisme de l’andalús de Madrid. Aquest altre cinisme, el de Milan Kundera, és més pur, més estoic, més net, més desesperat. La insostenible, La immortalitat, La culpa, La vida que estava a una altra banda… Creia que me n’havia oblidat, però pareix que el cercle es completa i aquests dies m’ha tirat la porta avall. El mite de l’etern retorn es pot interpretar de moltes maneres, tantes com perspectives l’observen: per a mi, sempre va ser la xarxa que creiem tindre a sota nostre durant la joventut i l’efervescència dels descobriments. Un “tot s’hi val”, perquè la nostra percepció de la vida assegurada i els mínims coberts ens donava (ens dóna) la falsa esperança que tot s’acabarà resolent i, per molt malament que vinguen dades, en algun moment, la partida es capgirarà i ens tornaran a la nostra posició “natural”. És com creure que l’espai de confort és omnipotent i que, per molt que jugues i vulgues pivotar, sempre hi seràs. És un mite veí de la depressió, només els acomodats ens el podem permetre. Un altre rostre d’aquest mite és el que ens parla de la por i de l’autocensura. Què passaria si l’únic esglai que guiara les nostres passes fóra el de no arribar mai a assolir allò que som capaços de transformar-nos si ens deixem portar, si ens foragitem totes les cotes mentals? També hi haurà qui l’interpretarà com una manera de refermar la seua passivitat. Per què fer res, si està escrit, si així som els humans: a una època d’apertura li segueix una de conservadora; després de les vaques grosses vénen les escarransides, quan les glaciacions arriben a la punta la mamprèn el desert…
Per què ara? Per què a mi? Doncs crec que ara em ve una mica d’expansió, d’obrir-me enfora, de reprendre les referències morals i obviar les físiques que materialment m’envolten, el món torna a ser xicotet, accessible i, com a la Teresa de La insuportable lleugeresa de l’ésser, em tornen a sobrar tantes idees preconcebudes, tanta por i eixos egos tan grandiloqüents. Cal treure un poc de ferro allà on no fa més que pesar per aprendre de nou a mirar; a mirar-m’ho tot, ara, per primera vegada. Tot allò que és realment fort, permanent, durador: les mirades, les abraçades, els muscles, els somriures, les ametlles i les garrofes, el pa compartit…
