La mar, els cabells llargs i el fum. L’esquena. La barana blau mariner. Barcelona petita, petita. La pintura que ha presidit sempre el menjador de casa els pares. Blau, marró i blau. I gris. El fum fa cabrioles cap al Tibidabo.
No hi viuria mai. M’estimo Barcelona perquè no l’habito. Perquè l’evito.
Canviarà. La primera. Canviarà. La segona. Canviarà. I una tercera. L’accent obert ja indica la ruta: cap enrere. Cap a l’autoestima de l’adolescència, tendra i crua. Tan líquida, tan fràgil. Tanta impotència.
Torna a mirar la pintura i recorda, després de molt temps sense pensar-hi, que l’avi la va pintar per a l’àvia. Ell tampoc no va canviar.
El plàstic de la rentadora li torna un retrat d’ulls vidriosos, cabells llargs i fum.
Ja li arriba la flaire que la torna al niu. Arriba de la cuina. La cuina on va aprendre a fer carn arrebossada amb la mama, pujada a un tamboret i amb un davantal gegant lligat al cos tan menut.
Joder, tinc fatal les cervicals, demà em llevo amb mal de cap segur. Segur que plourà. D’aquesta pluja que deixa el cel de l’endemà net, net. Hauria de fer net.
La finestra li torna un retrat difuminat i mandrós. La cara que et queda quan has quedat a les vuit i no tens res a fer des de dos quarts de quatre. Però somriu quan el pare li planta un got de cafè al davant, aquell got amb el fil de quadradets, el got del papa: posa-hi tu la llet que vulguis. I voldria plorar una mica pensant en els cafès compartits amb la Llura, cigarro i rialla escandalosa per bandera inclosos. La sent tan lluny… N’haurà de parlar a la pròxima sessió de teràpia.
Hauré de demanar diners a la mama, que això d’anar pel món amb el cor a bocins surt car, com si no fos prou greu. Sort d’ella.
Mua, mua, gràcies pel dinar i cap al pis. Tarda de rentadores: ha de fer net. Si cap de les dues afluixa. Si totes dues afluixen. Haurà de fer net.
La Llura acaba de quedar-se embarassada. Van dir que s’esperarien, que tindrien les bestioles alhora i les criarien com si fossin germanes, que així no serien filles úniques. Que la gent d’esquerres ha de tenir descendència perquè si no ens quedarà un món només de feixistes (si és que ens queda món). Però l’Ania encara no ha aconseguit un lloguer assumible i més llarg de tres anys. Ser mare soltera no l’espanta (no més del que espantaria qualsevol persona amb seny), però l’ofega la incertesa cada tres anys. Tres anys. Tres contractes de tres anys. I no canvia. La situació es repeteix i es dilata cada vegada. I torna a sentir-se petita, petita. I voldria ser a la falda de la yaya a la vora del foc, de la lumbre. Però, de moment, no canvia.
Mentre acaba la segona bugada, truca a la seva amiga. El plàstic de la rentadora li torna un retrat d’ulls vidriosos, cabells llargs i fum.
Si m’allarguen el contracte, deixaré de fumar.
