Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Parlar de sexe sense ‘fake news’

Diverses comunicadores expliquen com intenten abordar la sexualitat de forma naturalitzada, periodística, allunyada del biaix androcèntric, els falsos mites i la pressió del ‘clickbait’

/ Ivonne Navarro

El sexe és l’arma de revolució massiva més poderosa que existeix”. Aquestes paraules són de Noemí Casquet, escriptora i periodista especialitzada en sexualitat; defineixen un dels tabús més importants de la nostra societat i en reivindiquen el valor. Un valor que ha estat ignorat i utilitzat en parts iguals pels mitjans de comunicació i que, al llarg de la història, ha servit per controlar, però també per alliberar els éssers humans i, en particular, les dones i les orientacions sexuals i identitats de gènere dissidents.

Noemí Casquet és pionera en el tractament de la sexualitat com a eina de coneixença i empoderament. La seva cobertura inclou una gran varietat de temes com el desig, la seducció i l’acceptació del cos, entre d’altres. Per difondre els seus continguts utilitza les xarxes socials i la seva pàgina web i és que, encara avui, als mitjans tradicionals no hi troba lloc per parlar-ne.

Hi ha poques excepcions. Una d’elles és el programa Les dones i els dies (Catalunya Ràdio), dirigit per Montse Virgili, que, pel que fa al sexe, informa i reflexiona sobre la menstruació, la prostitució, la pornografia, el consentiment… La periodista reivindica que el tema de la sexualitat interessa a tothom i s’hauria de divulgar més. Afegeix que, quan els mitjans en parlen, “ho fan pel clickbait: de manera poc feminista, molt sexualitzada i pel ganxo”.

Així doncs, les cobertures més habituals tenen a veure amb agressions masclistes o amb l’estereotipació del cos. Raquel Marques, de l’Observatori de les dones en els mitjans de comunicació i membre de la cooperativa audiovisual Drac Màgic, denuncia que “es parla de la sexualitat vinculada a la por i no al plaer”. A més, comparteix que, en molts dels casos, hi ha una “forta sobreexposició dels cossos i de les relacions sexoafectives de les dones”.

Històricament, quan s’ha volgut visibilitzar una realitat amagada o ignorada, el tema en qüestió ha passat, primer, per iniciatives i plataformes de petita escala abans d’aparèixer als mitjans tradicionals. És el cas, per exemple, de la incorporació de les dones al periodisme durant la Segona República espanyola. Figures com Dolors Monserdà, Carmen de Burgos o Rosa Maria Arquimbau, van haver d’escriure en setmanaris i revistes adreçades a dones. Gràcies a aquestes publicacions van poder introduir-se dins el món periodístic i arribar a seccions considerades territori exclusiu per a homes com la política o els esports.

En tots els casos, el motiu que uneix aquestes dones és el seu compromís social. Ho veiem també en la figura de la periodista i escriptora Carlota O’Neill. Nascuda en una família bohèmia literata, O’Neill va créixer amb uns ideals polítics d’esquerres i feministes que va traduir tant en les seves obres literàries com en la seva vida personal. Durant la dictadura franquista, va ser detinguda per republicana i empresonada durant sis anys. A la presó, va conèixer la realitat de les prostitutes, també empresonades pel règim.

L’ideari nacionalcatòlic franquista comportava culpabilitzar la figura de la dona emancipada i, en especial, d’aquelles que comerciaven amb el seu cos. O’Neill va publicar diversos assajos on defensava la llibertat física i moral de les prostitutes i, en addició, retratava una sexualitat que, oprimida per la societat, sortia a la llum a la presó. Raquel Osborne va reflexionar sobre aquesta postura en el seu article “Divergències al voltant de la sexualitat entre preses comunistes i Carlota O’Neill en el primer franquisme” (revista Arenal, 2010) i explica que moltes preses van “integrar les expressions d’autoerotisme (masturbació) i lesbianisme en la seva quotidianitat”.


La sexualitat als mitjans del segle XXI

Visibilitzar temes tabú encara és una pràctica habitual en el periodisme. Tot i la feina feta, per a Raquel Marques, “han canviat moltes coses i massa poques. Crec que cada vegada se’n parla més, però hi ha missatges problemàtics”. Montse Virgili complementa aquesta visió: “Estem transmetent que tothom que no entra en la imatge de la dona tradicional és etiquetada com a guarra puta”. Des de l’observatori s’assenyala el patriarcat com a origen d’aquesta representació, feta des d’un punt de vista masculí.

Per l’escriptora Noemí Casquet, “ens han manipulat tant per allunyar-nos de l’instint bàsic que la naturalització es fa a través de la morbositat”

Un altre punt crític és la mitificació del sexe; alguns mitjans proven de combatre-la des de la normalització. Per a Noemí Casquet, aquest terme és “incorrecte”, ja que implica l’existència d’una estructura rígida acceptada socialment. Proposa, en canvi, l’ús de “naturalitzar”, entenent que el sexe és l’origen de la humanitat i s’hauria de tractar amb transparència. Tanmateix, hi ha molts tabús que en condicionen la cobertura i fan que es perpetuïn estereotips, especialment vinculats a la sexualitat de la dona. Virgili n’enumera alguns d’ells: “a les dones no ens agrada el sexe, tampoc el sexe anal, totes volem que ens acariciïn…”. Marques hi suma que quan es parla de la sexualitat femenina es vincula a l’amor i no al desig.

Això es dona, en part, per la falta d’un manual que reguli el tractament de la sexualitat als mitjans. En el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, se’n defineix la cobertura ideal: “Tractem la sexualitat d’una manera oberta i natural, sense tabús, i evitem reforçar els estereotips de gènere”. A la pràctica, Casquet expressa que “ens han manipulat tant per allunyar-nos de l’instint bàsic humà (el sexe), que ara la naturalització es fa a través de la morbositat”. Combatre les dificultats anteriors és “una lluita diària, constant i inclús vital”, explica.

Parlar de sexe sense ‘fake news’

 

Per la sociòloga Raquel Osborne, donada la poca visibilitat que rep la sexualitat, la seva divulgació podria tractar-se d’activisme, és a dir, treballar, no només per informar, sinó perquè formi part de l’agenda setting (la influència dels mitjans de comunicació en la conformació de l’opinió pública). En aquest sentit, Noemí Casquet creu que la militància mediàtica s’ha de donar en tots els àmbits, no ha de ser exclusiva per al periodisme que ella practica.

La periodista els equipara: “preguntar-me com és fer periodisme especialitzat en sexualitat és com si em preguntessis com és fer periodisme polític, econòmic o cultural”. Per consegüent, valors periodístics com la veracitat, el rigor o el compromís social per la informació s’han d’atribuir a tota classe de continguts, inclosos els que tracten la sexualitat.

Casquet advoca per un nou tipus de periodisme en el qual “el professional experimenta el que està investigant per poder-ne parlar des de la seva perspectiva”. Ella en diu “el nou periodisme”. El seu objectiu és reivindicar el sexe com la part més primitiva de la humanitat, entesa com la “identitat, la força, la creativitat i el propòsit” de cada persona. Noemí Casquet denuncia que negar l’accés a l’educació i a la informació sexual és una forma de control.


La mirada més jove

La Llei orgànica 2/2010, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, recull que les polítiques sanitàries, educatives i socials han de garantir la “informació i l’educació afectivosexual i reproductiva en els continguts formals del sistema educatiu”. Això no obstant, la visió del jovent és que aquesta formació és escassa i encarada únicament a la prevenció i a la por. L’estudiant Adriana Mena Solís (21 anys) explica que al seu institut els van explicar com posar-se un condó per evitar l’embaràs, i no “com expressar que no et sents còmoda amb la parella o quines posicions sexuals pots provar per sentir-te’n”.

Per Judit Vallès Tolosa (22 anys), aquestes formacions “es basen en tot el que és negatiu de tenir sexe”. No es treballa, en canvi, el cicle menstrual o com tractar malalties sexuals “sense alarmisme”. En aquesta línia, Carla Quintana García (22 anys), afegeix que “s’ha massificat receptar pastilles anticonceptives sense tenir en compte que hi ha altres mètodes”. Paral·lelament, una de les inquietuds entre els homes, com explica Rafa Recuenco (20 anys), és la mida del penis, incentivada per la pornografia, i els complexos que crea.

Per oferir informació de qualitat, Montse Virgili reivindica la presència de les joves, formades en una realitat més plural, a les redaccions dels mitjans

Totes aquestes qüestions preocupen al jovent, però, encara avui, no hi ha respostes en els espais comunicatius. Per Virgili, el periodisme hauria de prendre aquest rol, perquè “quan escrius una cosa, estàs educant i informant la gent”. Per oferir informació de qualitat, la periodista reivindica la presència de les joves, formades en una realitat més plural, a les redaccions dels mitjans. Precisament, Laura Santos Puig (22 anys) apunta que, fins al moment, “l’educació sexual que he rebut ha estat únicament des d’una perspectiva cisgènere i heterosexual, amb identitats i cossos normatius”.

Davant la manca d’educació sexual diversa i de qualitat, el porno s’ha consolidat com una de les fonts principals d’informació. Casquet apunta que “jutgem la pornografia quan en realitat és ficció. El problema és que no ens ho han fet veure així”. La periodista ho compara amb la saga Fast and furious: “Saps que no has de conduir com ells per l’AP-7, perquè no és real; amb la pornografia hauríem de pensar el mateix”.

Noemí Casquet apel·la a l’autocrítica a l’hora de consumir. A més, reivindica la importància d’oferir continguts explícits en els canals de comunicació, que serveixin per construir una visió respectuosa i global del sexe. En aquesta línia, Virgili remarca que també s’ha de treballar el consentiment en les relacions sexoafectives. “S’expliquen anècdotes frívoles, com històries de Tinder, però no es diu que el consentiment es dona mentre el vas vivint”.

Quan els mitjans generalistes no ofereixen el contingut que necessiten, les joves el van a buscar a les xarxes socials. Actualment, existeixen plataformes especialitzades com Platanomelón o Mandràgores i, pel que fa a figures públiques, hi ha una forta presència de referents llatinoamericanes. YouTube i Instagram són les fonts principals tot i que l’aplicació TikTok és cada cop més utilitzada.

Aquestes plataformes es critiquen sovint per la quantitat de notícies falses que s’hi generen; en el cas de la sexualitat, però, la pluralitat de mirades permet a les consumidores conèixer perspectives diferents que se surten de la seva interpretació normativa. Una perspectiva que sí que es troba en les produccions audiovisuals i que, com diu Raquel Marques, “serveix per perpetuar discursos masclistes”. En aquest context, com explica Casquet, “és molt difícil promocionar continguts amb voluntat divulgativa”.

El fenomen de les sèries és un altre dels camps de batalla. Per a Marques, s’està duent a terme un canvi, però pensa que és bastant aparent perquè “no qüestiona les estructures”. S’enfronten, doncs, dos models: produccions com Élite (2018) o Gossip Girl (2007), que en fan un tractament masclista i irreal, i altres com Sex Education (2019), que comencen a transformar la visió de la sexualitat. En l’àmbit català, Betevé produeix, des de fa cinc temporades, el programa Oh my Goig, que porta a la pantalla nous models de relacions sexoafectives.

Un altre espai controvertit és el món dels videojocs. Montse Virgili n’ha dedicat un programa a Les dones i els dies. Explica que només un 6 % dels personatges femenins dels videojocs no estan sexualitzats. L’altre 94 %, doncs, perpetua la imatge d’una dona que, per la seva sexualitat, queda supeditada a l’home. Això s’explica amb una altra dada, i és que només el 18,5 % de les treballadores d’aquesta indústria són dones.


Els tabús que sobreviuen i com trencar-los

“El límit està en el que jo explico quan edito l’entrevista. Jo puc fer que una persona sembli tonta o molt interessant”. Així resumeix Montse Virgili el poder que tenen els mitjans a l’hora de construir l’opinió pública. Això vol dir que la solució es troba a les mans del periodisme.

La censura ha estat i encara és un mecanisme de control. Qui més se’n ressent són les dones i una evidència és la prohibició d’Instagram de publicar una imatge amb un mugró femení. Paral·lelament, tot i que parlar del coit és més habitual, encara hi ha temes que no surten de l’esfera íntima com la menstruació, els genitals, les emocions que es generen i la masturbació femenina, entre molts d’altres.

La censura ha estat i encara és un mecanisme de control. Qui més se’n ressent són les dones i una evidència és la prohibició d’Instagram de publicar una imatge amb un mugró femení

Carlota O’Neill va ser criticada per escriure obertament d’amor lliure, però el judici social encara continua. Entrada la Transició, els mitjans generalistes van censurar la sociòloga Raquel Osborne per un article titulat “Mastúrbate y sé feliz”. Només la revista Interviú va voler publicar-li’l. I, no cal anar tan lluny, en ple segle XXI, Instagram va censurar el compte a la mateixa Noemí Casquet per parlar explícitament de sexe.

En definitiva, per trencar tabús, Raquel Marques reivindica que “cal més debat públic”; és essencial conèixer el que vol l’audiència per incorporar la sexualitat de manera adequada dins l’agenda pròpia. En paraules de Casquet, “tenim el poder de crear escenaris o de rebentar-los”, aquesta és la funció del periodisme com a quart poder.

Article publicat al número 539 publicación número 539 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU