Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Cinc-centes cicatrius

En comparació amb la resta de massa humana, l’esguerrada sempre es quedava enrere, concentrada en fer cada passa a la seva manera, però precisament aquell caminar pausat havia fet que es convertís en una experta observadora de la vida que li passava per davant

| Amaia Moran

Eren les tres del migdia i el cel gris que s’havia desfogat durant tot el matí. Semblava com si no tingués cap intenció d’esvair-se. Entre la multitud de cames que pujaven i baixaven les escales d’accés, n’hi havia una que avançava lentament per no relliscar. La usufructuària d’aquella coixesa premia fort el bastó contra el terra amb una mà, i amb l’altra, marcava les empremtes dels dits a la barana fixada a la paret. El paraigua plegat li penjava del canell. Tot estava amarat, i caminar damunt les rajoles del terra plenes d’aigua amb els ossos de la cama desunits era tota una temeritat, va pensar per dins.

Mentre la gent anava i venia amb presses, ella procurava esquivar un possible xoc contra cossos sans i despistats d’ulls embadalits a les pantalles. En comparació amb la resta de massa humana, l’esguerrada sempre es quedava enrere, concentrada en fer cada passa a la seva manera, però precisament aquell caminar pausat havia fet que es convertís en una experta observadora de la vida que li passava per davant.

Enfront de l’edifici hospitalari, ambulàncies i taxis s’acumulaven per recollir pacients i visitants. Mentrestant, una desena de membres del personal sanitari cercava un lloc resguardat on poder estar tranquil·les i fumar sense mullar-se.

Quan la coixa va fer un darrer esforç per col·locar el peu al graó situat en el punt on acabava el ferro que li servia per sostenir-se, va adonar-se que en una portalada, romania asseguda amb els pantalons exposats a la pluja, la cambrera de la cafeteria d’aquell edifici de bates blanques que cada matí la convidava a un cafè amb llet de soja.

–Estàs bé? O t’has tornat immune a l’aigua? –va preguntar la coixa mentre s’hi apropava.

–És clar que no estic bé! –va contestar la cambrera, que aquell dia no somreia ni semblava tenir cap intenció de convidar-la a res.

Aleshores, entre sanglots va relatar-li com feia dos dies li havien anunciat un càncer localitzat al pit. Amb els ulls enrogits, va explicar-li els temors que sentia en haver de renunciar als estereotips de bellesa imperants i a no poder continuar amb la carrera que estudiava a les tardes. Va confessar-li com, de sobte, s’havia apoderat d’ella el vertigen, fins ara desconegut, de la por al rebuig i a no sentir-se desitjada per la pèrdua d’una part del territori del cos.

–I si no me’n surto? I si em quedo calba per sempre? –va preguntar-se en veu alta, al mateix temps que la coixa obria el paraigua i s’asseia a la vora, ajudant-se del bastó.

–No pateixis, hi ha moltes dones que els hi passa, els hi extirpen el pit i ho superen. Després, si vols, pots refer-te’l. I almenys, podràs ballar sense ensopegar ni fer el ridícul, com faig jo –va contestar-li la rancallosa.

–Tu tens dos pits sencers i els cabells forts, no sé de què et queixes. Qui voldrà apropar-se i contractar un ésser deformat com jo?

–I qui creus que vol fer plans amb algú que es mou com un escarabat?

–Però tu no tens un cos que es boicoteja en forma de tumor. No comparis…

De sobte, va parar de ploure, però no van deturar-se a confessar fracàs rere fracàs, les desgràcies de les cicatrius més profundes, però invisibles, resguardades sota cuirasses abatibles.

–Si em dones un cop de mà per aixecar-me, et mostraré una cosa…

Llavors, la cambrera va agafar-la per les aixelles fins a posar-la dreta i les dues van caminar de bracet fins a l’ascensor. Van pitjar l’última planta, i un cop allà, la coixa va indicar-li amb el bastó una porta del passadís amb un rètol diferent.

Aleshores, en obrir-la amb cert dubte i neguit, la cambrera va poder observar com de l’habitació emanava una llum candent. Un grapat de pacients d’una secció, classificada pels diagnòstics més cruels, ballaven, menjaven i bevien amb ànsies d’alegria, mentre que a l’altra banda de la sala, altres malaltes modelaven una construcció artística, al costat d’un grupuscle que, amb una baralla de cartes a la mà, discutia sobre abstracció i realitat.

Enmig d’aquells éssers de ments, cossos i sentits traumatitzats, les dues van percebre una confortable sensació de pertinença. En tastar un tros de pastís de xocolata, carregat de tot el que els hi havien prohibit menjar, van endinsar-se al contagi de l’energia que desprenien les persones que, aferrades als plaers terrenals de qui no espera promeses en horitzons blaus, espremien la vida fins a la darrera alenada en un acte de desafiament serè a la lamentació i a l’avorriment d’un infern entrant.

Article publicat al número 539 publicación número 539 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU