En una entrevista concedida al periodista Furio Colombo, l’1 de novembre del 1975, el dia abans del seu assassinat, publicada a La Stampa amb el titular “Siamo tutti in pericolo” (“Tots estem en perill”), l’escriptor i cineasta Pier Paolo Pasolini exposà una situació global i personal d’alt risc, on ja no només la societat italiana, sinó la humanitat sencera, hauria entrat en aquella mutació antropològica de la qual advertia en moltes de les seves obres anteriors. Pasolini es preguntava: “Quina és, la tragèdia? La tragèdia és que ja no hi ha éssers humans, ara hi ha estranyes màquines que xoquen les unes contra les altres”. I alertava: “Vull dir-ho obertament: jo, que baixo als inferns, sé moltes coses que no pertorben la pau dels altres. Però estigueu atents: l’infern va ascendint cap a vosaltres”. A l’entrevista, l’intel·lectual deia finalment, en una declaració en to reivindicatiu i com de comiat: “Tothom sap que jo pago personalment les meves experiències. Tot i això, aquí estan els meus llibres, les meves pel·lícules. Potser m’equivoco, però continuo afirmant que tots estem en perill”.
Al darrer article publicat en premsa, “Cos’è questo golpe? Io so” (al Corriere della Sera, el 14 novembre 1974), Pasolini afirmà saber els noms i les raons rere les matances, atemptats i boicots ocorreguts a Itàlia en els anys immediatament anteriors, i dirigits, segons ell, a sacsejar una estratègia de la tensió cap a la desestabilització democràtica, l’eliminació dels adversaris polítics, i per l’autoprotecció dels sistemes de poder establerts. No citava a ningú explícitament (deia que no podia fer-ho), però explicava la situació anunciada i també descrivia el paper del Partit Comunista Italià com una illa de puresa en el panorama enfangat del país: el partit com un “país dintre del país”, una reserva de bondats que constituia tot un recer i un contrapoder. “La veritat” i el seu “progetto di romanzo” (“Petroleo”), apareixien a l’article com els punts de fuga de tots els compromisos i les tasques d’un intel·lectual que no volia ser servil, però que se sentia lligat, amenaçat, vilipendiat com un traïdor, per part de bona part de les elits italianes. I el que és innegable és que Pasolini va ser perseguit, insultat, atacat, censurat i dut a judici diverses vegades, al llarg de la seva vida. Tot i això, ell sí que s’atreví a denunciar la conxorxa interna (guerres brutes, pressions i atemptats) i externa (interferències dels Estats Units), per desestabilitzar el país i propiciar-hi un canvi de règim.
Assassinat, judici, revisió i teories de la conspiració
El relat de l’assassinat de Pasolini, al Port d’Òstia, el 2 de novembre de 1975, explicat als mitjans de l’època com a conseqüència d’una baralla entre un “xapero” i el seu client “pervertit”, va bastir la versió oficial, i va dur un noi de 17 anys, Giuseppe Pino Pelosi, a la presó uns quants anys, després d’una confessió apressada. Però contra aquesta versió dels fets immediata, i contra una investigació maldestra i un judici esbiaixat, s’aixecaren veus crítiques ja des del primer moment. Per exemple, veus com la de Sergio Citti, amic i col·laborador del cineasta assassinat, o de la periodista Oriana Fallaci, qui va publicar un article a L’Europeo sobre “Il testimone misterioso”, només tres setmanes després del crim, on ja dibuixava una versió dels fets ben diferent de l’oficial. El presumpte assassí, segons l’escriptora, hauria estat una peça més d’una conxorxa major, que perseguia robar o fins i tot eliminar “un home incòmode” com Pasolini, algú que amb la seva feina i els seus posicionaments molestava “senyors molt potents” d’Itàlia. Al llarg dels anys, altres versions més truculentes i subjectives han donat explicacions insòlites i rebuscades de l’assassinat de Pasolini, com aquella que proposava que la mateixa víctima hauria orquestrat el seu propi martiri (un “autosacrifici”), amb el propòsit d’assegurar-se un final a l’altura de la seva obra artística.
Només tres setmanes després del crim, un article de l’escriptora Oriana Fallaci ja dibuixava una versió dels fets ben diferent de l’oficial. El presumpte assassí hauria estat una peça més d’una conxorxa major, que perseguia eliminar “un home incòmode”
Després de l’assassinat, tot de dubtes i malfiances van créixer i prodigar-se sense aturador. Van aparèixer nous testimonis, proves, descobertes, que refutaven la sentència judicial. La retractació de Pelosi, assassí confés incialment, l’any 2005 en un programa de televisió (moriria dotze anys més tard) motivaria un nou moviment entre intel·lectuals i familiars, i el 2009 es reobriria el sumari. La versió dels fets més acceptada, tants anys després, confirmaria aquelles primeres teories de la conxorxa, la investigació i el judici orquestrats, amb la involucració coordinada de criminals dels baixos fons, grupuscles feixistes, la màfia i els alts poders (amb la sospita sobre personatges com Eugenio Cefis, un dels empresaris totpoderosos del moment, membre descatat de la lògia P2). Pasolini hauria estat víctima d’una emboscada, al litoral romà, quan es pensava que anava a recuperar alguns rotlles de la darrera de les seves pel·lícules, Salò o els 120 dies de Sodoma, que li haurien estat robats per collar-lo i fer-li xantatge. La intenció dels malfactors no haurien estat els diners, sinó la voluntat de parar-li els peus i impedir la continuació de les seves recerques per al llibre en què treballava, Petroleo, sobre l’anomenat Cas Mattei. L’assassinat de Pasolini va quedar lligat d’aquesta manera a una altra de les desaparicions tèrboles d’aquella etapa a Itàlia, com l’accident que costà la vida el 1962 del díscol president de l’empresa d’hidrocarburs nacional, l’ENI, Enrico Mattei, o la misteriosa desaparició del periodista Mauro de Mauro, el 1970, qui també, com l’escriptor i cineasta, va estar investigant el cas.
Una obra pòstuna magmàtica, inacabada i experimental
Coincidint amb la commemoració dels cinquanta anys del seu assassinat, una bona colla de llibres han ampliat la generosa biblioteca pasoliniana. Això no només és una sort que tenim com a lectors, sinó que prova l’actualitat dels punts de vista i les aportacions d’un autor realment polifacètic i radicalment superdotat per als diferents àmbits en què es mogué: la literatura, el cinema, el periodisme, la política…
Destacarem, en primer lloc, la publicació de la citada Petróleo, traduïda al castellà per Miguel Ángel Cuevas, per a l’editorial Nórdica, i que pren la quarta edició italiana com a base. Publicada pòstumament, per primer cop setze anys més tard de la mort de l’autor, aquesta obra és “gegantina”. Pasolini l’entenia com un “preàmbul d’un testament”. Un veritable work in progress, magmàtic, inacabat i experimental, el text és un artefacte a mig fer, on l’autor diu parlar directament a les lectores. Construïda a partir de centenars d’“apunts”, el llibre es mou entre la sacralitat i el compromís cívic, entre el reportatge periodístic, el guió cinematogràfic i la novel·la, per proposar tot d’escenes que constitueixen un capítol de la història italiana contemporània. Si aquesta novel·la inacabada representa el darrer gran esforç literari pasolinià, a l’inici del llarg arc temporal de la seva producció trobaríem dues obres més literàries, en el sentit tradicional del terme: La nova joventut (a Godall Edicions, amb edició bilingüe i traducció d’Eloi Creus) recull la poesia en llengua furlana, escrita al llarg de més de trenta anys, des de l’etapa juvenil al 1974. És un capítol de la seva producció poètica potser no tan conegut com altres, però que per a l’autor de Les cendres de Gramsci era igualment fonamental: hi trobem, en un idioma d’adopció que l’autor relacionava amb un món atàvic i d’arrel, des de les primeres provatures, bucòliques i innocents, que podrien ser cançons tocades a la vora del foc, fins a poemes més experimentals i polítics, dels anys setanta (com “Als estudiants grecs, d’una tirada”).
Un altre llibre, breu i lleuger, i també de la primera etapa, és Romàns, ara traduït per primer cop al català, per Lleonard Muntaner Editor, amb traducció de Joan Navarro. Escrit entre els anys 1947 i 1949, i ambientat en un poblet del Friül, aquesta novel·leta explica una història d’encontres i desavinences entre un capellà jove i acabat d’arribar i un jove comunista. Amb el rerefons de les lluites de classe, els esclats de revolta i les insatisfaccions i condicions de la Itàlia rural, l’obra és tan política (realista, crua, marxista) com melodramàtica, i disfressa/confessa la sensació desdoblada (catòlic, homosexual, comunista), conflictiva i a voltes perillosa, com la personalitat tant dels protagonistes com de l’autor.
Un llibre que captura com cap altre la faceta complexa del Pasolini artista i intel·lectual sensible, compromès i lúcid, és el recull assagístic Empirisme herètic (traduït per Marina Laboreo al català, i també a Lleonard Muntaner). Ordenat en tres grans blocs (llengua, literatura, cinema), el volum reuneix articles cabdals per entendre l’autor i la seva visió del món: consideracions crítiques sobre la relació d’escriptors contemporanis (Moravia, Morante, Calvino) respecte a la llengua italiana “mitjana”; posicionaments polítics polèmics i controvertits (la rèplica als joves del ‘68, en el famós manifest-poema “El PCI als joves!!!”); argumentacions estètiques per endinsar-nos en els seus experiments cap a un nou llenguatge cinematogràfic (“Observacions sobre el pla seqüència”).
Editada ara en castellà per Nórdica i publicada pòstumament, ‘Petróleo’ es mou entre el reportatge periodístic, el guió cinematogràfic i la novel·la, per proposar tot d’escenes que constitueixen un capítol de la història italiana contemporània
De temàtica monogràfica (la literatura, la filologia, el valor de la paraula) és el recull assagístic titulat La palabra que construye el mundo (traduït per Fabrizio D. Morselli, a l’editorial Altamarea). Quin és el món que ha de construir la paraula?, es pregunta Pasolini en aquest assaig. I respon: aquest en el qual ara mateix vivim. D’això tracta cadascun dels articles: de la relació de l’autor amb la paraula, del lligam de la paraula amb el món, de la recepció que, al món, el lector fa de la paraula. Si els primers textos del volum tracten amb una fondària enlluernadora els temes de la metafísica, la inspiració i la puresa en la poesia, després passa, des de la poètica i l’estètica, a analitzar les obres de grans noms de la literatura, en relació amb certs problemes o temes concrets. Pasolini intenta desxifrar la vida i l’obra d’algú tan excèntric com Witold Gombrowicz, a qui defineix com a un aristòcrata sense fam de cultura, algú que peca de desconèixer a Freud i a Marx. L’autor no s’arronsa i s’encara amb els gegants i els titans de la cultura d’aleshores: s’atreveix a criticar el filòsof Benedetto Croce, a qui tracta d’ancorat en el passat, incapaç d’entendre la novetat de la poesia, un art sempre en procés d’autoregeneració. En parlar d’aquests literats i literatures, doncs, Pasolini escriu un veritable tractat de lectura, d’escriptura, d’interpretació.
El cinema imaginat
D’enorme interès per a cineastes i lectores, és el recull de Los guiones no filmados (editats per Antonio Giménez Merino, a l’Editorial Trotta). Aquí es poden llegir uns guions que escapen a l’esquema convencional i el llenguatge tècnic, i, en canvi, barregen materials i gèneres, i són escrits per ser llegits com a disparador d’imatges, a cavall de la literatura, la planificació autoral, el calaix de sastre, fins i tot l’assaig. Com passava amb Petróleo, hi trobem una obra incompleta, aparentment tosca, però que gràcies a aquesta “informalitat” arriba a cotes d’experimentació formal inassolibles amb gèneres més tradicionals. El tema del viatge, de la sexualitat, de la presa de partit individual, de la dissociació temporal i històrica, apareix en els tres guions del recull: a“San Pablo” amb la transposició dels mons bíblics i evangèlics a l’Europa contemporània, en escenes a diferents ciutats, inclosa Barcelona, i amb l’aparició dels moviments d’alliberament afroamericans; a “El padre salvaje” i a “Porno-Teo-Kolossal”, la que quedà al calaix, i que havia de filmar després de Salò, amb arguments que posen l’individu entre l’opressió de dos mons: a la primera, occident i cert substrat més antic i pur i, a l’altra, la realitat personal i les normes instituïdes, en una transposició dels mites de Sodoma i Gomorra a Roma i Milà.
Per a complementar el coneixement sobre el cinema de Pasolini, la llarga entrevista de Jon Halliday, realitzada a les darreries dels anys seixanta, Pasolini según Pasolini (traduïda al castellà, a Altamarea), continua sent interessantíssima. Si bé no exhaustiva en els títols, repassa de la mà del director obres com L’Evangeli segons Mateu, Teorema, Els contes de Canterbury, o les primeres pel·lícules romanes. També s’aborden els mètodes de treball pasolinians, les relacions amb el teatre, i tot d’aspectes que lliguen les arts amb la biografia de l’entrevistat: la llengua furlana, la petja de la poesia llegida i l’educació rebuda, els problemes amb la justícia i la censura, i el llarg etcètera d’un artista infinit.
