Viure en un poble aturonat obert als quatre vents té, a part de força avantatges, un gran inconvenient: qualsevol camí fa baixada. Per això quan un comença a caminar o a rodar ha de triar bé la ruta i vigilar quins són els límits del passeig, no fos cas que per culpa d’una ambició desmesurada o d’una inconsciència descontrolada s’embali alegrement i després el retorn es faci massa costa amunt.
Per sort sempre hi ha excepcions i a vegades, dins del que hi cap, alguns camins aconsegueixen unir muntanyes carenejant, que és una de les maneres més senzilles, intel·ligents i ràpides de salvar desnivells i distàncies.
En el cas del nostre terme, un dels camins més planers que encara no és dels més anomenats a les pàgines de senderisme ni de turisme és el de la serra de les Obagues que fa via per la cresta que marca la frontera entre el nostre terme i el de la Torre de l’Espanyol, entre el Priorat i la Ribera d’Ebre.
És un caminoi estret entre pins que no formarà mai part de cap rànquing dels millors camins que has de recórrer abans de morir, però que té tota la lògica d’existir en aquest tros de geografia concreta. I té una particularitat: si es fa des del nostre cantó, acaba desembocant a una central eòlica, la del Coll de la Garganta.
Cada cop més es desconeix el vincle de la pagesia amb la terra, l’amor a la feina que fa i al lloc que l’acull. S’ignora els coneixements que té de l’entorn, se’l representa tot el dia sobre el tractor gastant gasoil, fent fum i escampant merda
El contrast entre sender i destí és sobtat, estrany i espectacular alhora. El camí deixa de tenir una direcció concreta i es fa ample i extremadament aplanat i artificial. La vegetació encara no hi creix pels voltants. Els molins se retallen al cel altíssims, blancs i indistints los uns dels altres. La primera invitació és anar al peu d’algun d’ells, tirar el cap enrere per fer-se una idea de l’alçada, i pujar els quatre escalons que porten a una porta tancada.
En aquest moment de contemplació de base pot aparèixer un breu pensament de què passaria si les llargues aspes que tallen l’aire es desenganxessin de l’estructura i caiguessin com una pluja de meteorits. L’especulació pot aparèixer amb més facilitat si en aquell instant un molí que estava parat comença a girar; el soroll i els grinyols d’engranatges i ferramenta pesada acompanyen el pensament, i en alguns casos l’escena pren més consistència si a terra s’hi troben unes quantes taques verdes i greixoses que hom suposa que cauen de les màquines. La imaginació també es mou amb el vent. I els molins, vist un, vistos tots.
El següent objectiu és buscar el punt més alt de l’indret per gaudir de la millor panoràmica possible, per convertir els mapes en realitat mentre la vista s’allarga. Hi ha aquell moment de pau i respirar, de situar-se al món. I després poca cosa més, iniciar el retorn perquè el lloc no convida a estar-s’hi gaire temps.
L’excursió no és gens complicada i té el seu què perquè no tothom té una central eòlica al costat de casa, però potser tindria més sentit si el petit sender hagués continuat per la carena retrobant camins antics i marges de pedra seca que explicarien la història d’aquells paratges a partir de la feina que van fer i els noms que van posar els que un dia van habitar aquelles terres. Potser hi hauríem trobat uns quants olivers o ametllers, o alguna carrasca esporgada per fer bona ombra, o algun anjub per recollir la poca, però aprofitada aigua que cau en aquestes terres de secà.
Els models són la qüestió. Igualar pagesia a agroindústria és tan estúpid com dir no a tota energia renovable
Hi ha qui dirà que qualsevol activitat humana sobre el medi natural té el seu impacte negatiu, que posats a fer millor salvar el planeta amb molins de vent que no pas amb terra llaurada, que és igual produir energia que aliments, que la pagesia contamina, que els molins aporten riquesa mentre que si es furga una mica, el que vol el pagès és viure de subvencions perquè el negoci no és rendible.
I tot plegat és força trist perquè cada cop més –però sense ser cap novetat- es desconeix el vincle de la pagesia amb la terra, l’amor a la feina que fa i al lloc que l’acull. S’ignora els coneixements que té de l’entorn en què treballa, se’l representa tot el dia sobre el tractor gastant gasoil, fent fum i escampant merda, se l’imagina sol sense cap animal al voltant.
Els models són la qüestió. Igualar pagesia a agroindústria és tan estúpid com dir no a tota energia renovable. Dir que la pagesia no surt a compte sense tenir en compte lleis i mercats que afavoreixen depèn de quines pràctiques també és d’una curtesa de mires important. I creure que tota renovable és energia verda i sostenible, progrés i futur que omplirà els pobles i benefici per a qui l’acull i per al món sencer és més fals que un duro sevillà.
És emprenyador veure com de manera directa o indirecta es continua menyspreant els pobles i les zones rurals. Al cap i a la fi, però, pobres són els qui ignoren els confins d’unes terres que desconeixen i que mai arribaran a saber mirar
Els beneficis del Coll de la Garganta –per no marxar gaire lluny d’on érem- van a parar a les arques d’EDP Renovables, empresa que està al top 5 de producció d’energia renovable a escala mundial que opera a gairebé una trentena de països d’Europa, Àsia i Amèrica i que és qui gestiona la central. En l’àmbit local toquen unes engrunes del pastís que aniran com a compensació social per afavorir el desenvolupament dels pobles afectats, però a l’hora de la veritat mantenir la demografia continua sent un repte cada any.
El problema, el conflicte i el debat és local i és global, ve de lluny, però sempre està vigent. És cansat haver d’estar sempre a l’aguait de quina serà la propera estocada, gairebé tant com haver de repetir els motius dels “no” que diem, però que en cap cas són un “no a tot” (com alguns volen pintar). És desolador veure com la defensa de la terra, en el sentit més literal i natural del terme, és bandejada per la defensa de qualsevol indústria. És emprenyador veure com de manera directa o indirecta es continua menyspreant els pobles i les zones rurals. Al cap i a la fi, però, pobres són els qui ignoren els confins d’unes terres que desconeixen i que mai arribaran a saber mirar.
