Formada en l’escola de la ràdio, periodista a TV3 i a Catalunya Ràdio, Txell Feixas és coneguda per la seva etapa de corresponsal a Beirut entre 2019 i 2021. Ara ja podem dir també que ho és com a escriptora, després de presentar el seu segon llibre Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc (2023, ARA Llibres), una aposta per la visibilització de la lluita col·lectiva, la sororitat i la xarxa de cures entre dones i el paper dels homes com a motor de canvi al món àrab i, en particular, al camp de refugiats de Shatila (Líban). Ens trobem amb ella a una mig-cafeteria-mig-bugaderia de Barcelona. És aquí on ha escrit gran part del llibre, amb el soroll de les centrifugadores i una copa de cava com a companyia. Aquí és també on es va adonar, en l’última revisió, que el resultat representava exactament el llibre que volia fer.
Aliades es vertebra a través de la història de les jugadores del primer equip de bàsquet femení del Líban, al camp de refugiats de Shatila, a diferència del teu primer llibre, Dones Valentes (2020, ARA Llibres), que era un recull de cròniques. Què ha significat aquest canvi?
Ha estat una evolució a tots nivells: formal perquè el primer llibre es basava en una cosa que ja sé fer, les cròniques periodístiques, però també un repte pel que fa a l’enfocament de la història. M’ha meravellat adonar-me que allà on només veia foscor, mort i agonia, m’hi he trobat esperança, llums i resiliència a cada finestreta dels blocs de ciment. No vaig haver de sostenir tot el llibre amb la història del bàsquet sinó que són tants exemples de lluita i aliances que, sense voler-ho, ha acabat resultant en un mosaic de les infàncies i adolescències de la regió.
Una de les protagonistes i a qui dediques el llibre és la Razan. Què ha significat la seva història?
“M’ha meravellat adonar-me que allà on només veia foscor, mort i agonia, m’hi he trobat esperança, llums i resiliència a cada finestreta dels blocs de ciment”
Per mi ella és la imatge de la revolta. Malgrat que fa el camí més llarg i complicat, és també el més heroic, ja que no satisfà ni tan sols els desitjos del seu pare. Havent trepitjat molt terreny, he vist a moltes Razans que intenten trencar amb l’estereotip de la dona al món àrab de dona velada, submisa i conformista.
És un nou moviment d’empoderament feminista a la regió?
Tot i que ja fa molt que va començar la seva lluita, les noves generacions pugen molt potents, a escala individual, però sobretot veuen que a través de la sororitat i les aliances en surten molt més fortes. Potser nosaltres no estàvem tan pendents com ara o bé no ocupaven posicions tan visibles.
Una de les raons per fer el llibre era poder tornar a posar al mapa Shatila i trencar amb el record de l’horror de la massacre de 1982.
En Majdi, un dels protagonistes, té una frase que és “no tenim justícia, però tenim memòria” i aquest és el seu motor per reivindicar-se, un missatge d’empoderament col·lectiu. Si en un context com el de Shatila es lluita, com no ho hem de fer en contextos molt més còmodes com els nostres.
Em fa pensar en la situació actual a Catalunya, amb l’extrema dreta en auge i governant a llocs com Ripoll, una candidatura obertament islamòfoba. Quina lectura en fas?
“En Majdi, un dels protagonistes, té una frase que és “no tenim justícia, però tenim memòria” i aquest és el seu motor per reivindicar-se, un missatge d’empoderament col·lectiu”
A vegades pensem que vivim en una societat feminista, d’esquerres, amb una democràcia consolidada i ens sorprèn quan passa això. Estem badant i em fa por perquè no és que no avancem, és que estem retrocedint. Si no comencem a moure’ns ara, hi ha molt a perdre.
Així doncs, has sentit que tenies una responsabilitat amb les històries que expliques?
Em vaig adonar que des de l’altra banda de la Mediterrània també podia fer d’aliada de tota aquesta comunitat. No donar-los veu, perquè ja en tenen i molt forta, sinó fer d’altaveu. La meva por era fer un llibre de bons i dolents i al final no he hagut de fer cap esforç més enllà de deixar-los parlar: cadascú amb els seus clarobscurs el relat era més humà.
Ens falta més aquesta mirada humana als periodistes?
“Et diuen que hem de ser neutrals, objectius, freds, però jo soc subjectiva en essència, crec que el més honest és saber que ho ets. També crec que el periodisme s’ha de mullar”
Sí, ens falta mirada càlida, empàtica, pròxima, que és completament compatible amb ser rigorosos. Et diuen que hem de ser neutrals, objectius, freds, però jo soc subjectiva en essència, crec que el més honest és saber que ho ets. També crec que el periodisme s’ha de mullar i, alhora, a mi em paguen per aproximar-me a la gent i després ja trauré el gra de la palla. Per mi, ets millor periodista quan escoltes i reps la història com a persona, per això a vegades prefereixo ser Txell a ser periodista.
Ara que fa tres mesos des que es va publicar Aliades, com valores la rebuda?
Ha estat sorprenent. Vaig començar amb molta por perquè era una història on tenia vincles emocionals i havia d’estar a l’altura. Molta gent que era de l’equip de Dones valentes s’ha fet de l’equip d’Aliades i hi ha hagut un fenomen molt bonic que és que se’l regalen entre dones a qui estimen. També m’ha sorprès que venien moltes noies joves a les presentacions, fins al punt que l’editorial ha fet una guia pedagògica per portar el llibre als instituts i acompanyar-los en la lectura i així conèixer Shatila, la causa Palestina, el món àrab, el feminisme i la sororitat.
