Sense entrar ara mateix a analitzar les xifres que s’estan publicant, la davallada del turisme és evident arreu de la ciutat, com a la immensa majoria de llocs turistitzats: buidat de carrers, hotels, establiments de restauració i monuments, port tancat a creuers, aeroport amb restriccions als vols procedents d’Itàlia i aviat probablement d’altres, espai aeri europeu tancat, etc.
La tossuda realitat turística (turistitzada) de Barcelona, com la de molts altres indrets, ha demostrat poder superar cops que, en el moment, semblaven amenaçar seriosament el lucratiu mercat turístic: els atemptats del 17 d’agost de 2017, el temporal Gloria o la fallida del gegant turoperador Thomas Cook, per posar tres exemples, d’entre els més recents. Però fa anys que vivim molts altres episodis amenaçadors cada poc temps: el procés independentista, la repressió contra el procés independentista, els venedors ambulants, la delinqüència, etcètera.
La tossuda realitat turística de Barcelona ha demostrat poder superar cops que, en el moment, semblaven amenaçar seriosament el lucratiu mercat turístic
Totes aquestes amenaces han estat utilitzades per la indústria turística per reclamar ajuts públics i/o mesures de les autoritats que l’afavoreixin, en bona part concedides, i a continuació hem vist com les dinàmiques de consum turístic es reprenien amb una facilitat sorprenent.
Ara, amb l’extensió del COVID-19 o coronavirus, les coses semblen força més difícils. En pocs dies, hem vist una alteració radical en la incidència del turisme als nostres territoris, en paral·lel a la de la nostra vida quotidiana fins a pràcticament el darrer racó. I encara en veurem més. Davant d’això, mateixes reaccions: reclam d’ajuts públics per part del sector turístic i promeses per part de les administracions.
Des de l’ABDT i d’altres organitzacions, fa molt de temps que exigim el decreixement turístic com a mesura imprescindible per a la sostenibilitat de la vida col·lectiva als nostres barris i ciutat, i sempre hem subratllat que aquest procés de desturistització de l’economia i dels territoris ha d’anar acompanyat de polítiques de foment d’economies alternatives o, millor encara, d’un canvi de sistema socioeconòmic d’arrel, per tal d’evitar o minimitzar la crisi socioeconòmica entre les classes treballadores.
Sempre hem subratllat que aquest procés de desturistització de l’economia i dels territoris ha d’anar acompanyat de polítiques de foment d’economies alternatives
També hem repetit sovint que el decreixement turístic no era una elecció, sinó una realitat que tindria lloc abans o després. Per exemple, ara. Perquè l’economia turística actual és un sistema extractiu basat en l’espoli material i simbòlic dels béns comuns que ens pertanyen a totes i tots, l’explotació laboral i els impactes ambientals i climàtics, sí; però és també un sistema altament vulnerable, com tan encertadament apunta Joan Moranta en aquest article publicat per Alba Sud. A més dels factors potencials de decreixement accidental ja esmentats, podríem evocar-ne d’altres com el desviament dels fluxos turístics cap a altres destinacions (turisme prestat), conflictes bèl·lics, canvis geoestratègics, encariment del preu del petroli, etc.
Per aquests motius, des de l’ABDT hem defensat sempre la necessitat d’un decreixement turístic programat, consensuat i acompanyat de polítiques públiques que facin que la davallada d’un sector del qual la nostra economia depèn ja tant no recaiguin, un cop més, sobre les persones més desafavorides: acomiadaments, atur, encara més problemes per arribar a final de mes, etc. És a dir, polítiques de reconversió industrial -terme reivindicable amb altres maneres que les que el vinculen a escenaris històrics negatius per l’augment de desigualtats i injustícia- o, encara millor, canvis sistèmics cap a una societat més justa, igualitària i solidària.
En un context de crisi global múltiple -climàtica, de contaminació, de materials, econòmica i social-, la crisi del coronavirus no ha de desembocar en més promoció del turisme
Les administracions no deuen, no poden, rescatar el sector turístic. Es tracta d’una indústria que augmenta les injustícies socials, ambientals i climàtiques, concentra riquesa i distribueix precarietat, expulsió i problemes de salut pública. No hi ha hagut mai enlloc el coratge polític per assumir aquestes evidències, contrarestar la vergonyosa pressió dels lobbies i implementar polítiques reals de decreixement turístic acompanyades per la promoció d’altres sectors i/o marc socioeconòmic.
Ara que el decreixement turístic ha arribat de manera accidental, i a l’extrem oposat de l’aparent tendència al rescat públic de tan extractiva indústria, les polítiques públiques s’han de centrar primer en les veritables víctimes de la crisi socioeconòmica de la caiguda del turisme (treballadores i famílies) i, en paral·lel, fomentar canvis al teixit econòmic i al sistema mateix per anar cap a un sistema amb menys desigualtat social.
Especialment en un context de crisi global múltiple -climàtica, de contaminació, de materials, econòmica i social-, la crisi del coronavirus no ha de desembocar en més promoció del turisme sinó, al contrari, en desincentivar un model turístic massiu que contribueix intensivament a agreujar-les.
