Mali, país d’Àfrica occidental on conviuen ètnies com els Peul, Dogon, Tuareg, Malinké, Bambara o Tamasheq des de fa centenars d’anys, viu una situació d’inestabilitat que va començar en 2012 després de la rebel·lió independentista del nord del país, que va provocar un colp d’estat i va facilitar l’assentament de grups armats gihadistes en tot el territori. Quasi una dècada després el conflicte s’ha arrelat, alimentant-se de disputes intercomunitàries i d’un estat feble, provocant greus violacions de drets humans contra la població civil i accentuant la difícil situació que ja tenien les dones. En aquest context, Fatoumata Diallo treballa per a diferents ONG i organismes internacionals monitorant la situació allí on ells no poden accedir, a més de realitzar pedagogia de pau a través de la comunicació.
En la societat maliana hi ha un fort rebuig al fet que una dona puga estudiar o ser professional. A més, la taxa d’alfabetització de les dones és de menys del 28%, segons dades del mateix govern. Com vas aconseguir arribar a ser periodista?
El meu pare em va inscriure en un col·legi alcorànic quan tenia quatre anys, perquè la tradició és que les xiquetes vagen a un col·legi per a aprendre l’alcorà i les cures de la casa. La meua mare em va ajudar a escapar-me i inscriure’m en un col·legi francés, lluny de la meua casa. Més tard vaig ser adoptada per una altra família que no em permetien anar-hi, així que vaig haver d’acabar-lo clandestinament per a accedir a la universitat. Ací és molt típic que si una família necessita mà d’obra o no té xiquets, a tu et donen en adopció. Durant aquest període vaig ser víctima de maltractaments, abusos sexuals i un intent de matrimoni forçat del qual vaig aconseguir escapar. El primer projecte que vaig realitzar va ser un documental sobre la gestió de la pau a Mali. Amb el temps em vaig adonar que el principal problema respecte al conflicte era la falta de comunicació entre les comunitats i la falta de coneixement entre les mateixes sobre les seues cultures i maneres de viure, llavors vaig fundar una organització social per a fer pedagogia per la pau i he continuat fins al dia de hui realitzant diagnòstics de seguretat i del que succeeix en determinats territoris per a moltes de les ONG.
En un país on, segons les dades governamentals, més del 45% de les dones han sigut víctimes de violència de gènere i al voltant del 91% han sigut sotmeses a l’ablació de clítoris, quines estratègies estan realitzant les dones per apoderar-se?
“L’arribada del Whatsapp ha afavorit molt els contactes entre nosaltres per a poder parlar sobre els nostres problemes o secrets. A vegades, les dones es reuneixen a casa d’una i parlen dels seus problemes, però no parlen dels drets de la dona perquè no els coneixen”
Ara les dones comencem a organitzar-nos, hem constituït associacions feministes de professionals de diferents àmbits, fotògrafes, periodistes, etc. Comencem a prendre contacte entre nosaltres, donant valor al nostre treball, intentant que les nostres professions tinguen la mateixa importància que les dels homes. És a dir, estem en un procés d’apoderament, documentem els problemes de les dones, veiem quines dificultats tenim i lluitem per nosaltres. També hi ha grups de suport entre dones, si a alguna li passa alguna cosa, per exemple, si li han pegat i vol eixir de casa l’ajudem, encara que és més suport moral que financer. Són espais lliures d’homes, l’arribada del Whatsapp ha afavorit molt els contactes entre nosaltres per a poder parlar sobre els nostres problemes o secrets. A vegades, les dones es reuneixen a casa d’una i parlen dels seus problemes, però no parlen dels drets de la dona perquè no els coneixen. Aquestes reunions són part de l’autoajuda i l’autocura entre nosaltres.
Després de l’Acord de Pau del 2015, quina és la situació del conflicte del nord i del procés de pau?
El primer que cal remarcar és que hi ha una gran diferència entre el nord més subdesenvolupat i el sud en procés de desenvolupament. Això no significa que el sud encara no haja d’avançar, en general el desenvolupament de serveis bàsics, sanitat, educació o ocupació són les principals problemàtiques de Mali, però és cert que la gent del nord sempre ha estat més exclosa. Sobre l’Acord de Pau, hui en dia no s’ha complit res excepte part de la integració dels combatents dels diferents actors armats, això és important perquè l’exèrcit de Mali continua estant compost principalment per persones del sud. D’altra banda, la impunitat de les violacions de drets humans ha sigut total, ja que aquestes no han sigut jutjades. Que el 60% de la població no conega el contingut de l’Acord és molt perillós, ja que si s’aplica pot passar que els membres de les comunitats no estiguen d’acord i això pot provocar més conflictes. És necessari que es faça un treball de sensibilització sobre l’Acord. Ara mateix, el principal problema no és tant la mateixa guerra sinó la delinqüència i la inseguretat. Hi ha moltes armes circulant sense control, per això és tan important el desarmament.
Per què s’origina el conflicte intercomunitari en el centre del país?
Les causes tenen a veure amb la delinqüència que ha augmentat després de la guerra, els robatoris de bestiar i en l’agricultura, els frecs històrics entre ètnies i la falta de resposta i mediació per part de l’estat. Un exemple dels rumors amb els quals va començar: es parla sobre un enfrontament pel bestiar entre membres de les ètnies Peul i Dogon, aquest va ser comptat a les comunitats per un xiquet que el va presenciar, provocant la reacció i el desencadenament del conflicte. Les comunitats van sol·licitar ajuda al Govern, però aquest no va fer res al respecte, tampoc es van fer investigacions concretes que avalaren el succeït.
Anteriorment, els conflictes se solucionaven de manera tradicional, ara s’acusa els Peul de gihadistes, però quan el govern no estava per a defensar-los no els va quedar una altra que alinear-se. En les comunitats s’estan creant desenes de grups armats d’autodefensa, també hi ha interessos particulars d’empresaris i persones influents. Fins i tot he sentit dir, “si no compten amb mi o amb la meua comunitat per a un acord de pau m’armaré i sembraré el caos en la zona”.
Com han aconseguit els gihadistes controlar més de dos terços del territori?
“Els gihadistes s’estenen pel territori de Mali ja des d’abans de la crisi de 2012. Es van aprofitar de la rebel·lió en el nord per a imposar la seua versió de la Sharia en el conjunt del país”
El problema dels gihadistes té a veure amb les massacres realitzades per l’exèrcit en les comunitats i la inexistència de l’estat en la gran majoria de territoris que controlen. Els gihadistes s’estenen pel territori de Mali ja des d’abans de la crisi de 2012. Es van aprofitar de la rebel·lió en el nord per a imposar la seua versió de la Sharia en el conjunt del país. Al principi es van guanyar la confiança de la població resolent els problemes territorials que existien; per exemple, quan hi havia un problema de seguretat per robatoris o una persona havia assassinat a algú, llavors ells apareixien ràpidament i imposaven la llei. Els gihadistes van comprendre que l’exèrcit no s’ocupava de les poblacions, i van dissenyar una estratègia: van començar a oferir-los seguretat guanyant-se la confiança dels pobles. Amb el temps van començar a realitzar execucions de persones que havien infringit la llei, per desgràcia els malians no tenim consciència d’això: ací la justícia sempre ha sigut així, la del més fort. És a dir, no era la llei islàmica la que seguia la gent, sinó la llei de la protecció i així van anar acceptant les seues pròpies normes. Més tard va ser quan van començar la repressió contra les dones, a poc a poc, primer a través del casament forçat, el vel integral, les violacions i el reclam d’un xiquet de cada família per a formar-lo per a la guerra. Després van tancar moltes escoles en gran part de la regió de Gao o Tombuctú, demanaven impostos sobre el bestiar o sobre la terra sempre sota constants amenaces. En l’actualitat estan realitzant aquestes pràctiques prop de Bamako, a uns 150 quilòmetres, han avançat molt ràpid i entre les seues files hi ha membres de totes les ètnies.
Quin paper ha jugat l’educació en els actuals conflictes?
A Mali hi ha dos tipus de col·legis, l’escola alcorànica i el liceu francés. La diferència és que el primer és molt tradicional i conservador, el segon no ho és, però només t’eduquen en costums occidentals i se centren en la història francesa i europea. A més, el col·legi francés en les comunitats està mal vist perquè pensen que destrueix els costums i la cultura pròpia. El resultat és que els joves s’eduquen sense conéixer les diferents cultures que componen el seu país. Per a les dones els problemes d’accés a l’educació tenen a veure amb la mateixa tradició patriarcal que està present en totes les ètnies, és a dir, les xiquetes abandonen el col·legi als 12 o 13 anys per a servir a la casa i poc més tard són víctimes de matrimonis forçats o precoços.
Què està fent sobre aquest tema la Comunitat Internacional?
França ha creat una línia roja entre el nord i el sud perquè els malians no la creuen, afavorint la segregació dins del país. La gent es pregunta per a què estan, han envaït el país, però només es defensen a ells mateixos. Van desallotjar als gihadistes en el seu moment, però ara quin és el seu paper?: preservar els seus interessos econòmics respecte a la mineria o la seguretat a les seues fronteres. A més, han fet que puge molt el cost de la vida a les ciutats on estan, com és el cas de Tombuctú, Gao i Bamako.
