Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Perdre la innocència a les portes del Parlament

El 30 de gener havia de ser la jornada de recuperació de les institucions suspeses pel 155, però va esdevenir un dia de resistència a l'entorn de la cambra parlamentària on no es va celebrar el ple que havia d'investir Carles Puigdemont

Concentració a les portes del Parlament de Catalunya / Victor Serri

Tercera celebració interruptus de l’any de la República. L’ANC i Òmnium havien cridat a manifestar-se massivament al voltant del parc de la Ciutadella, els Comitès en Defensa de la República (CDR) d’arreu del territori havien acordat la defensa física de les institucions republicanes recuperades després d’un hipotètic ple d’investidura, telemàtic o presencial. Però a primera hora del matí el guió va canviar sobtadament. Roger Torrent, president del Parlament, anunciava l’ajornament del ple “per donar garanties” d’un desenllaç efectiu, s’entenia entre línies que a banda de la investidura simbòlica de Puigdemont es posés sobre la taula un full de ruta amb executiu i programa de govern. Tot i l’estupefacció inicial, i a diferència del que havia passat en altres ocasions, els convocants no van desconvocar les mobilitzacions.

En paral·lel a una misèrrima mobilització espanyolista que aplegava una vintena de manifestants, milers de persones cridaven “unitat, unitat” o “no esteu sols” mentre mostraven màscares amb la imatge de Carles Puigdemont

Marxes a peu des de diferents punts de la ciutat de Barcelona, autocars noliejats des de les Terres de l’Ebre, Tarragona, Girona o Lleida, accions de protesta dels CDR, tot seguia dempeus amb punt de trobada a quarts de tres a la plaça de Sant Jaume i mitja hora més tard al perímetre d’un parc de la Ciutadella tancat i barrat per la policia. En paral·lel a una misèrrima mobilització espanyolista que aplegava una vintena de manifestants, milers de persones cridaven “unitat, unitat” o “no esteu sols” mentre mostraven màscares amb la imatge de Carles Puigdemont. El carrer tornava a prendre la paraula. Malgrat l’existència d’un fals missatge que corria per Whatsapp i Telegram que augurava un ple parlamentari convocat in extremis a la tarda, les informacions que arribaven de l’interior de l’hemicicle feien trepitjar de peus a terra. La majoria de diputats d’ERC, JxC i PSC estaven abandonen les dependències parlamentàries. El grup parlamentari de la CUP optava per seure en solitari en els escons de l’hemicicle, però d’això només en va quedar la foto. Tot seguit les cupaires van sortir caminant per l’avinguda Marquès d’Argentera i l’entorn del Mercat del Born mentre rebien una forta ovació de la gent concentrada a l’exterior –mig perplexa mig resignada.


Altaveu en mà, cadenat trencat

“I ara què fem? On anem?”, s’escoltava una vegada i una altra entre les concentrades. Certa desorientació però ganes de passar a l’acció. De cop i volta un noi molt jove agafa la iniciativa i davant les tanques que barraven el pas al passeig de Picasso –mitjançant un altaveu– envia un missatge clar a la gentada: “tothom cap amunt, cap a les portes del passeig de Lluís Companys”. Accelerem el pas i albirem dos joves enfilats a les reixes del parc, centenars els segueixen. Sense previ avís, després d’una lleugera empenta, es trenca el cadenat i s’obren les portes. La cridòria es converteix en festiva. “Entrem al parc, tothom a dins”, alerta una noia visiblement emocionada i amb els braços alçats. La parella de mossos d’esquadra que custodiaven l’accés no s’ho acaben de creure. Premen el botó de l’emissora portàtil de ràdio que els comunica amb els seus superiors per enviar el missatge d’alerta, però la massiva entrada de gent es fa impossible d’aturar. Des de l’altre extrem del parc arriben agents corrent a gran velocitat, sense una estratègia clara. Com aturar centenars i centenars de persones que avancen determinades pel passeig dels Til·lers? Inviable. Una desena d’antiavalots aconsegueixen fer un petit cordó per provar de frenar un dels grups que ja és dos-cents metres més enllà de la porta principal –avancen fent brandar dues estelades, una amb triangle groc i l’altra blau, mentre criden “ni un pas enrere, ni un pas enrere”– però d’altres blocs de manifestants els superen per dreta i esquerra i s’endinsen parc endins. Les furgonetes policials encenen llums i sirenes, tot frenant i accelerant damunt la superfície sorrenca del passeig. Tot molt estètic. Finalment algun comandament dóna l’ordre de replegar-se fins a les tanques de l’edifici del Parlament. L’ocupació completa del parc s’ha consumat per part de les manifestants.


Els Mossos també peguen

A les portes de l’hemicicle s’atura l’avenç. Es despleguen pancartes i molts joves s’enfilen als arbres del perímetre frontal de l’edifici. Allí els Mossos s’atrinxeren amb un doble cordó i criden reforços. Els missatges principals de l’acció, però, han quedat prou clars: “els carrers seran sempre nostres” i “1 d’octubre ni oblit ni perdó”. La tensió a partir d’aleshores es trasllada als accessos del parc de la Ciutadella. El principal objectiu tàctic de la policia és impedir que entrin més persones al recinte i, per això, despleguen dues unitats de la Brigada Mòbil a les reixes septentrionals. La unitat 3 bloqueja l’entrada a dues de les portes, una decisió que fa escalar el conflicte. Gent a dins que vol sortir i gent a fora que vol entrar. Els cordons són clarament de postureo –una càmera de La Sexta ho emet en directe–. Comprovem com al llarg dels 200 metres de reixa entre porta i porta les manifestants s’enfilen i salten sense cap impediment. Adonant-se del tap que provoquen i la crispació creixent els Mossos permeten sortir del parc en comptagotes, però no entrar-hi. La gentada que es manté a l’exterior fa preveure que tot plegat serà insostenible.

Les manifestants entren al parc de la Ciutadella |Victor Serri

 

D’un insult es passa a una empenta i d’aquí a una allau humana que escombra literalment el dispositiu policial. Desenes de senyores d’avançada edat s’ho miren des de fora i comenten: “no crec que ens peguin, són mossos”. Un noi mira als ulls d’un comandament dels antiavalots i li etziba: “el teu superior es diu Quim Forn i està a la presó, no teniu vergonya”. De fons se sent la tonada: “no us mereixeu la senyera que porteu”. De cop i volta un dels agents perd la gorra, perd els nervis, desenfunda la porra i comença a repartir, altres tres l’imiten. Amb contundència, sense miraments. Alguns cops els dirigeixen a la part superior del cos, la gent s’ha de protegir el cap. L’escridassada és eixordadora i els antiavalots queden envoltats. El sergent que comanda la unitat crida als agents: “no pegueu, no pegueu”, i els fa desar l’arma. D’altres antiavalots intenten detenir un noi, el tiren a terra, li retorcen el braç. “Deixeu-lo anar, deixeu-lo anar”, crida fins a l’afonia una noia que és testimoni impotent de l’escena. L’identifiquen i el deixen en llibertat. Cinc minuts més tard arriba una ambulància i atén les tres persones ferides de major consideració: traumatisme al cap, fractura de clavícula i lesió al genoll. Els facultatius atenen una dona estesa a terra mentre un jove assenyala els mossos d’esquadra i diu: “això és la nostra policia, ho veieu?”. Segons una nota del Departament d’Interior una desena d’agents també van resultar contusionats. La mateixa successió de fets –crits, empentes, allau humana i càrrega– es repeteix com a mínim en altres tres ocasions –en el marge temporal d’una hora– a les portes d’accés al parc situades al passeig de Pujades. El desenllaç, però, és el mateix en tots els casos: el dispositiu policial queda superat, els agents reculen i les portes queden de nou obertes. Es fa de nit i tothom –manifestants i policia– concentra efectius davant l’hemicicle.


Desacampen per decisió d’assemblea

A partir de les set de la tarda i amb els ànims calents per la tensió viscuda als accessos les manifestants centren esforços en la logística de l’acampada. Diversos CDR de les comarques gironines aposten per plantar les tendes i resistir, d’altres no ho veuen tan clar. D’entrada hi instal·len sis iglús i una canadenca. Des de l’exterior els fan arribar bosses plenes de menjar. Fan assemblea, creen grups de treball, demanen suport per les xarxes, i finalment acaben fent un sondeig a mà alçada: 62 opten per marxar i 59 aposten per passar-hi la nit. La moral col·lectiva ha quedat parcialment tocada quan arriba la informació de dues persones detingudes que són a la comissaria de Travessera de les Corts –van quedar en llibertat a mitjanit– i dels controls i identificacions que se succeeixen a tocar de l’Estació de França. No hi ha quòrum. La unitat de mediació dels Mossos d’Esquadra es compromet a no identificar ningú si surten totes en grup, i així ho fan. Són quarts d’onze i en aquell moment abandonen la cambra parlamentària tres diputats de Ciutadans encapçalats per Jean Castel. Malgrat que haurien pogut pujar als vehicles oficials davant mateix de l’hemicicle opten per caminar 300 metres sota l’escridassada, envoltats per càmeres de televisió i guardaespatlles.

Es fa de nit i tothom –manifestants i policia– concentra efectius davant l’hemicicle |Victor Serri

 

Uns minuts més tard surten del parc les manifestants republicanes. “Ara marxem però tornarem”, “Els carrers seran sempre nostres”, mentre s’encaminen a la porta lateral que dóna a l’Estació de França. Els donen la benvinguda un centenar de persones prèviament expulsades del recinte i per cloure la jornada de resistència canten Els Segadors. “Només ha estat un assaig, pensem-ho d’aquesta manera, la lluita serà molt llarga”, conclou un fuster de Sant Feliu de Guíxols que ha passat hores davant l’hemicicle, s’emociona mentre m’ho explica. Aquest 30 de gener moltes manifestants han perdut la innocència, respecte a una part de la classe política, però també respecte a la forma d’actuació de la policia catalana.