Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Píndoles literàries per llegir i escoltar

Cada setmana, us brindem una selecció de relats, ficcions i exercicis literaris locutats per Elena G. Ruiz i apareguts a la secció "Malalletra", que es publica quinzenalment amb l'edició en paper de la 'Directa'

/ Paula R. Zapata

Engeguem una iniciativa que neix en el marc d’excepcionalitat que estem vivint. Montserrat Roig deia que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. És per això que des de la Directa volem sumar en aquesta aposta política i hem fet una selecció de relats publicats a la secció Malalletra (que es publica en les edicions quinzenals de paper) als quals posarem veu i textures. Es tracta de peces literàries acompanyades d’una il·lustració que s’escapen del llenguatge i les formes estrictament periodístiques. A vegades, són relats; d’altres, reflexions entre idees i fantasies que les col·laboradores volen comunicar. Un petit espai de possibilitat que, en els dies que vénen, prendrà una nova dimensió: la sonora.


Orenetes i falciots

“El portal és petit i antic. No hi ha intèrfon ni timbre. La porta dóna la benvinguda amb un grinyol singular, una barreja de bramul d’elefant i esbramec d’os. Vint-i-cinc esglaons estrets et porten fins a la quarta i darrera porta, que, en obrir-la: llum i silenci”.

Un relat de Bea Ramos, que podeu llegir complet en aquest enllaç.


En alguna cantonada, algú

“Un mantell ocre inunda la ciutat de capvespre i esculpeix capricis d’ombra en façanes i terrats, suggeriments de perspectives esbiaixades, siluetes desafiadores, pictogrames juganers dibuixats sobre els ramats de roba estesa, universos efímers que s’apoderen fugaçment de la racionalitat planimètrica i el ritme funcional de les arquitectures mentre, ran de terra, rius de gent es fan escàpols dels torns de tarda, zigzaguejant per les voreres, bressolats pels miralls solemnes dels aparadors,(…)”

Un relat d’Eloi Latorre, que podeu llegir complet en aquest enllaç.


Uns ulls que encendran revoltes

“Aquella nit em van robar el son els teus ulls desperts, que ara contemplo des del cantó on tants cops ens han volgut abatre. Oberts com dues taronges, avui, omplen de vida un pòster enorme trencat només en algunes franges, a conseqüència del desgast de la tela pel pas del temps. A la imatge hi apareixen dos rostres, el teu, de cara, i un altre, en segon pla i de perfil. Damunt hi ha escrit un paràgraf en anglès, en el qual ja gairebé no es llegeix res sobre la teva història”.

Un relat de Maria Ferotge, que podeu llegir complet en aquest enllaç.


Autoretrat o res de nou sota el sol

“Duus el cabell llarg recollit en un monyo alt, un vestit blau elèctric i unes sandàlies vermelles acabades de comprar que et freguen massa el pont del peu –demà et farà mal. Ja ha començat el setembre però així i tot segueix fent molta calor. El sol empeny contra la ciutat i l’asfalt desprèn un halo d’abatiment a les soles de les teves noves i rígides sandàlies vermelles. La suor de l’esquena se t’enganxa a la tela del vestit dibuixant un triangle humit blau fosc, unint els omòplats amb un punt inconcret de la teva columna que es mou i es mulla a cada pas que fas, a mesura que passa l’estona i la teva amiga segueix parlant. L’escoltes”.

Un relat de Núria Curcoll, que podeu llegir complet en aquest enllaç.


Un cafè descafeïnat

“–De vegades em comença a preocupar una mica menys el tema de trobar feina. Ja començo a tenir assumit que no tindré un futur igual que el que van tenir la meva mare i el meu pare –diu la Marta, amb la frescor pròpia de qui té vint-i-pocs anys. ‘No future’. Els Sex Pistols ja ho havien cridat a final dels setanta i ara, més de quaranta anys després, la Marta ho tornava a dir –aquest cop sense cridar– asseguda en una cafeteria, per WhatsApp. ‘No future again’. L’Elena, la seva amiga d’infància, li havia preguntat: ‘Què tal l’entrevista al Decathlon?’. Es coneixien des que havien entrat a la llar d’infants Els Girasols, havien plorat juntes quan es moria la mare de Bambi i, anys més tard, amb Un paseo para recordar. Havien menjat pizza pel carrer tot criticant fins a deixar verd el noi amb qui la Marta va perdre la virginitat. Amigues de veritat”.

Un relat d’Anna Vilamú, que podeu llegir complet en aquest enllaç.

 

La casa encantada

“La casa del final del carrer estava encantada. No hi havia cap dubte. Ho sabíem tots els nens del barri. En sortir de l’escola, jugàvem a passar corrent per davant. Només ho fèiem els més valents. I ho fèiem de pressa, pensant “si ha de passar alguna cosa, que no sigui a mi!”. Ni el més fanfarró era capaç d’aturar-se davant dels barrots d’aquella mansió decrèpita. Quan s’insinuava algun soroll, marxàvem corrents esgarrapant la graveta amb les sabates. No et menteixo si et dic que era la típica casa encantada. Sí, segurament la mateixa casa que ara t’estàs imaginant. No hi podia viure ningú. Això deia la lògica. Però a les nits una llumeta voltant per la casa despertava el misteri. “Un reflex!”, deien els assenyats. Els assenyats que no s’acostaven mai a la casa encantada”.

Un relat d’Uriol Gilibets, que podeu llegir complet en aquest enllaç.

 

L’escala cromàtica de la ràbia

“Mira com les meus peus ballen. Mira com dansen amb lo vent, com les acaricie, com les bressole. Són trossos de carn morta assecant-se al sol, pengen com embotits. Mira el meu rostre morat, lila, violeta, ofegat per la soga que m’ha segat la vida. Les sents? Parlen de jo, de la bèstia caçada, exposada a la plaça, no com un trofeu, sinó com una amenaça. Miren les meus peus com ballen, lo vent les treu a dansar, seguissen lo compàs dels morts. Un, dos, tres… un, dos, tres. Em descolgaran i em colgaran amb palades de terra roia. Un, dos, tres… un, dos, tres. Jo ja no hi soc i on hai anat només ho sabem les morts. Un, dos, tres… un, dos, tres… Avui, alguns ulls m’observen des de les finestres; un parell, dos parells, tres parells… Miren com danse el meu cos, com si la meua mort no fos també la seua. Avui, qui vetllarà la meua mort morada, lila, violeta? Les dones que m’han sortit del ventre? Aguelles a qui també anomenen bruixes?”.

El text ha estat traduït al pallarès, la parla constitutiva del català al Pallars, per tal de fer difusió del dialecte i reproduir de forma més fidedigna el parlar d’una persona pallaresa, com la narradora d’aquesta història. Un relat escrit i locutat per Ivet Eroles, que podeu llegir complet en aquest enllaç.

 

Encara no, ‘joder’!

“Ens veus de lluny, ens saludes agitant una mà i amb l’altra aguantes el piló de cadires reservades per nosaltres. Somrius i t’abraço, i et miro, i m’emociona veure’t amb el teu mocador preferit. ‘Ni un pèl al cap’, em dius, però estàs guapíssima. Ens serveixes i brindes per la vida amb aigua, ens presentes als pares i als amics mentre ens promets que serà una revetlla ben divertida. De tant en tant mires el mòbil, estàs pendent de l’arribada de la colla de diables. És el primer any que no hi participes, i et crema. I l’endemà tampoc podràs fer pinya a la colla castellera”.

Un relat de Bea Ramos, que podeu llegir complet en aquest enllaç.

 

Un homenatge a tot allò que ha passat i que ningú recorda

“Va alçar la copa de vi negre i va brindar amb l’aire. Va fer un glop llarg, sòlid, amb els ulls tancats. Últimament li agradava estar sola a casa i beure una mica de vi. Va caragolar amb la forquilla alguns espaguetis veient-los com la millor analogia possible amb la seva vida: fragments acumulats caòticament en un plat, banyats amb salsa”.

Un relat d’Anna Vilamú, que podeu llegir complet en aquest enllaç.

 

El temps que no hem viscut

“Has anat a la consulta sola perquè ja et trobes millor i fins i tot treballes. No hi ha cap motiu per haver-hi d’anar acompanyada, penses. L’espera es fa llarga i no et ve de gust llegir. Als seients d’ambdós costats es comencen a succeir embarassades. Gairebé totes hi són amb les parelles. N’hi ha una de sola, plena de tatuatges i amb una d’aquelles panxes perfectes, de serp que acaba de menjar. I una altra encara, més o menys de la teva edat, que ha vingut amb sa mare –tu, que la tens tan enfora–, una senyora bastant gran de cames tan inflades que necessita agafar una cadireta infantil de pediatria per a poder-les estirar”.

Un relat de M. Antònia Massanet, que podeu llegir complet en aquest enllaç.