El més interessant de treballar pel pensament crític és aconseguir que la crítica abandoni el món de les idees i s’apliqui per canviar i millorar el sistema. Però les persones que participem de forma activa en l’àmbit de la programació cultural podem tenir un moment de dubte sobre això i preguntar-nos: és real que estiguem contribuint de forma significativa a la societat i al foment del pensament crític? O és un miratge?
L’auge dels clubs de lectura, de presentacions enginyoses; els diàlegs i les taules rodones; l’autopista saturada d’esdeveniments culturals i actes reivindicatius, que ja hem detectat que arriba a generar neguit per tot allò que et perdràs; aquest tot-a-tot-arreu-cada-dia i una sensació final de “realment és significatiu?”… Tot aquest moviment, totes aquestes persones, generen canvi i pensament crític? Personalment, crec que sí, però últimament també vaig donant voltes a una idea que ja començo a destapar: si aquesta producció i consum de pensament crític –per anomenar-ho amb paraules modernes que coneixem, però que convé remarcar que són capitalistes–, aquesta necessitat de crear debat de forma constant i assistir-hi, no deixa de ser també una forma d’evasió que ens allunya de la urgència de l’acció.
Aquesta evasió, a la qual anomenaria “evasió participativa”, ens submergeix en una bombolla de pensament i idees que segurament s’alineen força amb les que ja portem posades i ens ofereix, per tant, un espai de confort intel·lectual davant d’un món que s’esmicola al nostre voltant.
Res d’això no tindria per què quedar-se en el pla de l’evasió, però el que vull assenyalar és que sovint existeix una desconnexió entre el fet de participar en el confort que pot oferir assistir a clubs de lectura sobre canvi climàtic, xerrades sobre moviment decolonial o exposicions sobre utopies, i l’acció posterior. És a dir, vivim un parell d’hores en el qual tot és possible, en l’autosatisfacció de no quedar-nos totalment estàtics davant les injustícies, i retornem a un món on no val la pena lluitar perquè, en realitat, els genocidis continuen perpetuant-se, els superrics mengen bebès i les grans potències mundials incrementen i faciliten la seva activitat contaminant.
Aquesta és la idea entorn el concepte d’evasió participativa, que funciona com a via d’escapament per aquells que desitgen continuar pensant en un món diferent, però que no troben sentit en actuar per aconseguir-lo.
La necessitat de constant de crear activitats de debat i assistir-hi no deixa de ser també una forma d’evasió que ens allunya de la urgència d’actuar
No pretenc pas dir que la nostra tasca com agents culturals no tingui sentit, ni que només serveixi de consol davant de la degradació del món. Crec que, per a una part de la població, sí que tenim aquest impacte (que en cap cas jutjo com a negatiu), però també crec que, enmig de l’allau, cal recordar-nos que cultivar espais per fomentar el pensament crític sí que genera acció i que fer-ho de forma conjunta la multiplica. Decideixo creure-ho perquè ho veig gràcies al fet que, des del nostre projecte editorial, a vegades aconseguim palpar l’impacte real d’allò que publiquem.
Un bon exemple és el de Fàtima Saheb i el seu llibre Mares Migrants (Jande Editorial, 2025). A través dels seus poemes veiem situacions de violència i racisme estructural en espais públics, en l’administració, a l’escola, al metge… però també reconeixement, homenatge i amor cap a allò que som i d’on venim. L’emoció d’omplir auditoris amb desenes d’alumnes d’institut, molts dels quals tenen família migrant, i que surti Fàtima Saheb a recitar a l’escenari, la presència del seu discurs en un espai educatiu en el qual molts alumnes no solen sentir-se representats de forma plena, això és un impacte real.
Altres exemples clars són els esdeveniments d’altres iniciatives interessantíssimes i, sovint, impulsades per joves, en les quals hem pogut participar en els darrers dos anys, com la Fira Itinerant del Llibre Migrant (Filmig) i la JAN Experience, que organitza l’Associació de Joves Afrodescendents de Catalunya. Tenen en comú que estan plenes d’energia, que estan vehiculades des del mateix col·lectiu migrant –en el cas de la Filmig– o per joves negres, en el cas de JAN Experience, que no han rebut massa atenció dels mitjans de comunicació, però que també són impactes reals, i ben potents.
Per tant, la reflexió optimista i conscient a la qual vull arribar és que els espais que generen pensament crític sí que poden ser objecte de consum pels qui busquen evasió participativa, i que està bé detectar-ho i assumir-ho. Però cal tenir present que la nostra tasca continua sent necessària i positiva més enllà, i que no hem de caure ni deixar-nos portar per la decepció del miratge perquè és així, fent el que fem, aconseguirem que el pensament s’activi per canviar les coses i enriquir les peces del trencaclosques que ens configura com a societat.
