“Jo he arribat a posar-me paper de cuina; m’apanyo, inclús, amb una tovallola i haver de portar el pegote allà perquè les meves filles puguin portar un tampó”. Són paraules d’Iris. Aquesta mare de 42 anys amb tres filles a càrrec seu, dues d’elles en edat menstrual, va ser desnonada i va haver de residir en l’habitació d’una pensió amb bany compartit. Viu en una situació de precarietat que li dificulta, fins i tot, poder comprar-se un paquet de tampons. Demana que protegim la seva identitat i fem públic el seu cognom. No es tracta d’un cas aïllat. Com ella, Yosanniz Méndez i Vanessa Blanco són dues dones que també pateixen en silenci pobresa menstrual, una forma de desigualtat que les ha arribat a provocar “vergonya”, simplement, per fer el mateix que fa el 51% de la població mundial: sagnar cada mes.
“Perquè em duressin les compreses, posava una gasa o qualsevol mena de tela a sobre. Això ho anava canviant i la compresa no. D’aquesta manera, m’aguantava més temps i en gastava menys”, explica Yosanniz Méndez mentre recorda el “fàstic” que li causava fer-ho. Té 49 anys, és nascuda a República Dominicana i mare d’una filla en edat menstrual. Va emigrar a Catalunya l’any 2007 buscant una vida millor. Avui dia treballa al servei de càtering de la Fundació Ared, dedicada a acollir dones derivades dels centres penitenciaris o serveis socials. Igual que l’Iris, Méndez explica que ha patit situacions adverses que l’han obligat a “deixar de menjar la meitat del que menjaria per poder comprar compreses”, lamenta.
“Perquè em duressin més les compreses, posava una gasa o qualsevol mena de tela a sobre que anava canviant”, explica Yosanniz Méndez
Segons un estudi de l’Institut de Recerca en Atenció Primària Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), quatre de cada deu dones residents a l’Estat espanyol no poden costejar-se el producte menstrual de la seva elecció. A escala europea, la proporció se situa en una de cada cinc. És el que s’anomena pobresa menstrual, la incapacitat d’afrontar les despeses dels productes de recollida del sagnat. Aquesta dificultat, entre altres factors, es deu a la taxa rosa, l’IVA que s’aplica als productes femenins. Gràcies a la llei de l’avortament aprovada el 2022, l’impost sobre la venda d’articles menstruals ha baixat d’un 10% al 4%.
Cal destacar que en alguns supermercats encara hi ha productes destinats a les dones que no se’ls aplica aquesta reducció, com les cremes depilatòries o les fulles d’afaitar, tot i tenir les mateixes característiques que articles similars adreçats a homes, que solen tenir un preu inferior. “Per què al meu marit li costa nou euros una fulla d’afaitar i a mi quinze? L’únic que les diferencia és el color”, critica Vanessa Blanco. Aquesta dona de 43 anys, és mare de dues filles, una d’elles en edat menstrual, i va ser colpejada de ple per la crisi econòmica de 2008, quan van acomiadar de la feina la seva parella i, davant la manca d’ingressos i la impossibilitat de pagar el lloguer, va ser desnonada. Gràcies a una formació que oferia la Fundació Ared, ara està treballant amb Yosanniz Méndez. “Aquí han fet que torni a ser persona”, assegura. Blanco es va veure obligada a demanar diners al carrer perquè ni la seva filla ni ella arribessin a patir pobresa menstrual. “Per a mi va ser vergonyós, el més humiliant que he sentit a la meva vida”, recorda.
Una violència més
El cost emocional de la precarietat repercuteix directament en la salut mental. Lorena Cáceres, psicòloga especialitzada en salut hormonal i menstrual, remarca que la pobresa menstrual “afecta l’autoestima i el deteriorament de les relacions socials, sexuals i laborals de la dona”. Considera que “el fet que no se’ns expliqui com funcionem nosaltres mateixes, que no es doni importància al producte menstrual i hi hagi dones que no hi tinguin accés, per mi, és violència de gènere”.
Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violències masclistes, comparteix aquesta mirada crítica: “La manca d’educació sexual és un tipus de violència, considerada violència sexual estructural”.
La pobresa menstrual engloba altres factors que entren en joc. Aina Pi, tècnica del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, afirma que “entenem el dret a l’equitat menstrual com l’accés a l’educació sobre el propi cos, a la salut amb perspectiva de gènere, als productes menstruals i a un entorn sostenible”. És precisament per intentar reduir aquest biaix que, enguany, el govern català, juntament amb la Fundació Rezero, ha aprovat el “Pla d’equitat menstrual i climateri”, que pretén estendre’s fins al 2025.
Al País Valencià, Tres Voltes Rebel, una organització vinculada a Esquerra Republicana del País Valencià, va impulsar, sense èxit, una proposició de llei que demanava l’accés gratuït a productes per al període
Pi remarca que el pla planteja abordar “els drets sexuals reproductius en totes les dimensions” i “promoure una cultura menstrual positiva”. Inclou 61 accions en set àmbits socials diferents, com ara l’educació menstrual als centres educatius, l’accés gratuït i la distribució de productes de recollida del sagnat o la formació de professionals de l’educació i de la salut. Actualment, s’aplica a les escoles amb el programa “La meva regla, les meves regles”; i a partir del primer trimestre de 2024 és previst que es comencin a distribuir de manera gratuïta productes reutilitzables de recollida del sagnat a farmàcies.
Al País Valencià, s’han intentat impulsar, sense èxit, iniciatives d’aquest tipus. L’any 2021, Tres Voltes Rebel, una organització vinculada a Esquerra Republicana del País Valencià, va impulsar una proposició de llei que demanava l’accés gratuït a productes pel període. La iniciativa, que va recollir més de 10.000 signatures, encara es troba estancada per la inacció del govern valencià.
Laura Medina, una de les autores de l’estudi de l’Institut Jordi Gol i Gurina, exposa que les dades recollides “evidencien un problema greu persistent” i albira que el pla proposat a Catalunya “no resoldrà la pobresa menstrual, perquè aquest és complex socialment i requereix polítiques múltiples”, reflexiona.
El tabú de la regla
“La regla ha estat sempre des del punt de vista patriarcal un dels grans misteris”, afirma Alba Alfegeme. L’estigma al voltant de la menstruació genera en moltes dones i persones menstruants un patiment afegit: “Jo he tingut molts moments on no m’he assegut al metro, per por a tacar-me perquè no tenia res per canviar-me”, reconeix Yosanniz Méndez.
Un testimoni semblant és el de Martina Martínez, nascuda a Bolívia i mare de 39 anys amb dues filles, una d’elles en edat menstrual. Va arribar a Catalunya fa 17 anys. Actualment, no té feina i està fent un curs de pastisseria a la Fundació Ared per trobar un nou camí professional. Moltes vegades s’ha vist obligada a renunciar a certs productes perquè la seva filla pugui tenir un paquet de compreses a casa. La situació ha arribat a afectar la seva educació: “ha faltat a l’escola perquè no he tingut diners per comprar-li les compreses que necessitava”.
Núria Fernàndez, coordinadora de l’àrea d’acompanyament de la Fundació Ared, assenyala que “hi ha moltes dones a qui els costa parlar de la regla, i molts homes que encara no saben què és ni com funciona”. Aquest tabú fomenta l’analfabetisme menstrual al voltant de la salut femenina. També hi contribueix la manca de banys públics adaptats per al maneig menstrual. Segons dades de l’estudi de l’Institut Jordi Gol i Gurina, un 74% de les dones enquestades han sobreutilitzat els productes de recollida del sagnat per la falta d’espais adequats per a canviar-se.
“No hi ha prou lavabos públics ni per les persones vulnerables ni per les no vulnerables”, remarca Laia Guardiola, coordinadora del programa Nou Període de la Fundació Rezero. És per això que des d’aquesta entitat s’ha elaborat un projecte, “Lavabos amics de la menstruació”, que pretén identificar els banys públics adaptats per al període menstrual, és a dir, aquells que disposin d’un punt d’aigua dins mateix de cada compartiment individual.
Núria Fernàndez, coordinadora de l’àrea d’acompanyament de la Fundació Ared, assenyala que “hi ha moltes dones a qui els costa parlar de la regla, i molts homes que encara no saben què és ni com funciona”
Algunes fundacions lluiten per aconseguir finançament perquè les persones que puguin disposar de productes menstruals de manera gratuïta. El Rebost Solidari de Gràcia organitza campanyes de recollida per tal de tenir coixí: “Aquests productes no ens els subministra ningú, sempre els hem de comprar nosaltres”, detallen. “S’esgoten amb facilitat”, afegeixen des d’Ared.
Tant Iris, com Vanessa Blanco, Yosanniz Méndez i Martina Martínez remarquen com de complicat els és poder accedir a productes de recollida del sagnat provinents dels bancs d’aliments o d’entitats socials. “A la Creu Roja em donaven menjar, però no compreses”, manifesta Blanco. “Als bancs d’aliments em donen menjar. Productes d’higiene, mai”, corrobora Iris.
La psicòloga Lorena Cáceres remarca com, en casos extrems de pobresa menstrual, el llindar del dolor pot arribar a desaparèixer. “Patim pels dolors menstruals, per no poder-nos permetre el luxe de comprar-nos una pastilla, per no tenir suficients diners, per si ens hem tacat… Només les dones som conscients de la regla i la pobresa menstrual”, rebla Vanessa Blanco.
Impacte ambiental
Segons un informe elaborat per la Fundació Rezero, un aplicador de tampó s’utilitza tres segons i triga 300 anys a desintegrar-se. Un paquet de compreses equival a cinc bosses de plàstic. Al llarg de la seva vida fèrtil, una persona menstruant acabarà consumint més de 14.000 productes d’un sol ús, el que equival a 180 quilos de residus acumulats.
“Els productes reutilitzables són l’única alternativa viable per no generar residus menstruals”, reconeix Laia Guardiola. Cada cop és més habitual trobar-ne a les prestatgeries dels supermercats, però encara han de batallar per comercialitzar-se adequadament. Guardiola remarca que la poca publicitat d’aquests productes “no és comparable” amb els d’un sol ús.
Marta Beltran, directora de projectes de la Fundació Rezero, detalla que els productes menstruals reutilitzables suposen, a banda d’una reducció d’impacte ambiental, també un “estalvi”. Des de la fundació, constaten que una persona que menstrua pot arribar a gastar entre 2.500 i 4.000 euros de mitjana al llarg de la seva vida fèrtil en productes d’un ús. La xifra disminueix fins als 144 euros en el cas de productes reutilitzables. Alhora, denúncia l’opacitat de les fabricants que sovint “no informen del còctel químic de les compreses i els tampons”. I és que molts d’aquests articles contenen un alt nombre de substàncies químiques prohibides per a altres usos.
