El 17 d’octubre totes les ràbies van confluir en molts centres de ciutats d’arreu de l’Estat Francès i es va generar una situació que va escapar del control de la policia. Més enllà de les imatges d’afrontaments, destrosses i saquejos, una generació ha pres el carrer amb una determinació que no es veia en anys. “Si no tenim futur, bloquegem el present!”, diuen. Aquella ràbia, però, s’havia gestat mesos abans.
La mobilització als instituts va començar a finals d’agost al departament de Mayotte, a l’arxipèlag de les Comores a l’Àfrica, quan un col·lectiu de mares, alumnes i docents va bloquejar durant setmanes l’accés a l’escola per protestar contra les condicions deplorables que pateix el seu institut. Aquest territori, va ser integrat a la República Francesa sota la presidència de Nicolas Sarkozy, viu una gran precarietat i té una manca generalitzada de personal i recursos, que es fa especialment palesa a les escoles. D’allà a través de xarxes socials, la protesta va esclatar a la Guyana, i després va rebotar a Guadalupe i Martinica, fins a arribar, tres setmanes després, a la França metropolitana, i finalment a Creteil a la perifèria de París.
No és casualitat que els barris amb més percentatge de població racialitzada o d’origen estranger hagin sigut el motor del moviment, ja que experimenten amb més intensitat la injustícia a les escoles. Tots els estudis demostren que les anomenades banlieues tenen menys professorat, que aquest està menys format i que els edificis tenen unes condicions més degradades. Així, en set anys d’ensenyament, un alumne de Seine-Saint-Denis (departament més pobre de França al costat de París) perd un any sencer en comparació amb un alumne de París.
En set anys d’ensenyament un alumne de Seine-Saint-Denis perd un any sencer en comparació amb un alumne de París
Aquest arrelament inicial de les protestes li ha donat una forta expressió antifeixista i encara més en un període preelectoral on totes les enquestes donen l’extrema dreta com a guanyadora.
En aquest sentit, en coordinació amb sectors sindicalitzats d’ensenyament, les assemblees d’estudiants van decidir ràpidament no només fer vaga sinó fer piquets a les entrades dels instituts. D’unes demandes sectorials centrades en l’educació, el moviment va obrir ràpidament la mirada més enllà per abordar qüestions com el racisme, el desastre ecològic o les violències policials.
Dia rere dia, el moviment va anar contagiant instituts, fins a superar el miler el 2 d’octubre. Després d’un total silenci per part del govern va començar una fase de repressió brutal. Aquesta resposta contra un moviment animat majoritàriament per menors va generar situacions de violència policial extrema, en alguns casos registrat per càmeres i difós massivament per xarxes, generant cada cop més tensió entre el jovent i les forces de l’ordre. Desenes de milers d’estudiants han sigut gasejades a les manifestacions, més de 10.000 han sigut detingudes i desenes mutilades per bales de goma o granades explosives (França és l’únic estat d’Europa que fa ús d’aquestes armes en context de protesta social).
Desenes de milers d’estudiants han sigut gasejades a les manifestacions, més de 10.000 han sigut detingudes i desenes mutilades per bales de goma o granades explosives
En resposta, les mobilitzacions continuen contagiant-se a les universitats i als instituts més afavorits per l’administració. Quan més augmenta la repressió més augmenten les barricades davant dels instituts. Com a l’Índia, Madagascar o Sèrbia en els últims mesos, s’ha vist com la generació de joves nascuts entre el 1997 i el 2012, l’anomenada la Gen Z, reinventa els codis polítics amb creativitat i barreja alegrament la lluita social amb la cultura pop, el manga o la música trap. Així els joves s’han apoderat de la bandera francesa com a símbol revolucionari descol·locant tant els feixistes com els militants tradicionals de les esquerres.
Amb la presidència de Macron, les condicions a l’ensenyament i el poder adquisitiu de les classes populars ha empitjorat molt mentre els ultrarics han aprofitat una política fiscal que reforça els seus privilegis. Així, en els deu últims anys, els bilionaris francesos han multiplicat la seva fortuna per dos i les persones sota l’índex de pobresa ha pujat fins als 10 milions.
A l’educació, el malestar és general com il·lustren les múltiples vagues i els vuit ministres que han passat per aquesta cartera en sis anys. A poc a poc, crisi rere crisi, el govern ha perdut legitimitat social i Macron arriba a nivells de rebuig mai vistos mentre s’ha mantingut al poder experimentant cada cop més formes autoritàries. En dos mandats ha debilitat el poder del Parlament firmant decrets llei sense una majoria parlamentària i amb una oposició popular com va passar en la reforma de les pensions. Alhora, amb les revoltes de les armilles grogues Macron va iniciar una fase repressiva amb milers de detinguts i unes consultes populars que han sigut una cortina de fum. A banda, l’any passat després d’unes eleccions on el front d’esquerres va ser escollit com a primera opció a França, Macron no els va demanar de formar un govern i va negociar amb l’extrema dreta perquè apuntalessin un govern liberal en minoria. Aquesta última fase de la Macronie s’assembla cada cop més cop a un naufragi polític.
El 17 d’octubre: quan vessa el got
La crida a unir-se el 17 d’octubre portava des de l’agost circulant per xarxes. Al principi semblava l’enèsima prova de tornar a animar les “armilles grogues“ a través de la qüestió de la justícia social simbolitzada pel preu del dièsel. Tanmateix, el moviment juvenil va dinamitzar la convocatòria els dies abans fins al punt que el sindicat francés de centreesquerra CGT i tota una constel·lació d’organitzacions d’esquerres va cridar també a participar-hi.
En molts punts de trobada de les manifestacions el relat va ser semblant: la policia va atacar abans del principi de les manifestacions. A Nantes, París o Tolosa les places on havien de començar les marxes estaven plenes de gas abans de l’hora de la convocatòria. Això va provocar que no hi hagués una massa compacta de gent sino desenes de grups de centenars de persones repartits pels carrers de les ciutats i un desbordament generalitzat. La combativitat va anar creixent i al final del dia quan finalitzava la jornada de treball a les principals ciutats les manifestacions es van desbordar. En molts punts, la situació estava fora de control, la policia no aconseguia defensar les seves comissaries i es van començar a produir saquejos.
En molts punts de trobada de les manifestacions el relat va ser semblant: la policia va atacar abans del principi de les manifestacions. A Nantes, París o Tolosa les places on havien de començar les marxes estaven plenes de gas abans de l’hora de la convocatòria
Els dies següents, la premsa només ha parlat dels furts i de la violència dels manifestants en un cas exemplar de“pànic burgès”. El tracte informatiu es dedica a exigir una condemna de tots els desbordaments, separar els bons manifestants dels violents, cridar a l’ordre i despolititzar l’esclat social. Aquest relat invisibilitza una repressió mai vista des dels conflictes de la descolonització amb com a mínim un mort, diversos manifestants mutilats i centenars de detinguts en tot el país. Un col·lectiu d’advocat denuncia que va ser la setmana més repressiva dels últims seixanta anys. Paral·lelament, la dreta i l’extrema dreta intenten aprofitar el moment per culpar les esquerres del caos, vendre el relat que elles serien el garant de l’ordre i cridar a empresonar líders sindicalistes o a il·legalitzar el principal partit d’esquerres La França Insubmisa.
La dreta i l’extrema dreta intenten aprofitar el moment per culpar les esquerres del caos, vendre el relat que serien el garant de l’ordre i cridar a empresonar líders sindicalistes o a il·legalitzar el principal partit d’esquerres La França Insubmisa
Aquest bombardeig mediàtic acompanya els anuncis de les autoritats cridant a cop de força policial. El dissabte 24, tot i les maniobres per prohibir les manifestacions, canviar els recorreguts a últim moment o ficar la por al cos de les manifestants, els carrers es van tornar a omplir amb centenars de milers de persones en una nova gran demostració de força, valentia i creativitat.
I ara què? Des de la gran Revolució Francesa del 1789, la no acceptació de les injustícies és un punt sensible per a molta gent que creu que la llibertat, la igualtat i la fraternitat són més que un bonic lema. El dia 5 de novembre, el món laboral està convocat a un primer dia de vaga general. El Maig del 68 i el juny següent, quasi deu milions de treballadores van fer vaga després de les revoltes estudiantils. Tota la relació de força amb el patronat es va capgirar amb un augment del 30% dels salaris. El moviment s’ha de reinventar per no perdre en combativitat sense caure en una fetitxització de l’afrontament amb la policia, per construir una relació de força conseqüent i continuar obrint perspectives de futurs desitjables. En un país que es viu com condemnat a ser governat per l’extrema dreta en uns mesos, el moviment ha tornat a portar al carrer alegria, esperança i solidaritat.
