“Valorem i animem els avenços que està fent Qatar vers horitzons cada vegada més grans de drets civils i llibertats públiques, amb la celebració l’octubre passat de les primeres eleccions legislatives al consell de la Shura, les reformes destinades a millorar les condicions dels treballadors o el significatiu nivell d’integració de les dones qatarianes en el món laboral”. Són paraules que podria haver pronunciat perfectament el president de la FIFA, Gianni Infantino. De fet, el màxim mandatari del futbol mundial es va expressar en termes molt semblants el 19 de novembre, el dia abans de la inauguració de la Copa del Món de futbol, que aquests dies té lloc a l’emirat aràbic, en un intent de justificar la discutida designació com a seu d’un estat sense tradició de futbol amb totes les infraestructures esportives per construir, assenyalat per denúncies d’explotació i alta sinistralitat laboral, on la visibilització de les persones LGTBIQA+ està penalitzada i l’activitat pública de les dones està sotmesa, en bona part, a la tutela masculina.
Però no. En aquest, cas la citació és d’uns mesos abans, en concret, del 17 de maig, i va ser llegida pel rei espanyol, Felip VI, en un sopar de gala al Palau Reial de Madrid per homenatjar l’emir de Qatar, Tamim bin Hamad al-Thani, i el seu seguici, que eren de visita oficial.
Lífting democratitzador
Qatar ha fet servir la finestra amb vistes a l’opinió pública internacional que ha representat el mundial de futbol per projectar al món una imatge d’oberturisme cap a un sistema homologable amb els estats democràtics. L’any 2019, per primer cop en els gairebé cinquanta anys d’existència com a monarquia independent, iniciada el 1971, s’hi van celebrar eleccions al Consell Municipal Central. L’octubre de 2021, com assenyalava Felip de Borbó, es van escollir per votació oberta trenta dels 45 representants de la Shura –la resta continuen sent de designació directa de l’emir– per primera vegada des que una reforma constitucional de l’any 2005, que proclama formalment la divisió de poders i la llibertat d’opinió, preveiés aquesta mesura. S’hi van presentar 223 aspirants, 26 de les quals dones, a títol individual, perquè les organitzacions polítiques no són un mecanisme autoritzat al país.
La Shura és una cambra bàsicament consultiva, com el seu nom en àrab indica, tot i que la legislació actual preveu que aprovi els pressupostos, plantegi noves lleis i formuli preguntes als membres del govern qatarià. Amb tot, no té veu ni vot sobre les activitats ni decisions de l’emir ni dels consells suprems, òrgans que tenen un pes decisiu en la presa de decisions, per damunt dels mateixos ministeris, en àmbits com l’economia, el medi ambient i els recursos naturals, la salut, l’educació o la seguretat, i que són nomenats directament per l’emir. La privadesa total i la manca d’informació pública envolta l’activitat d’aquests òrgans, en els quals són gairebé sempre presents membres de la família del primer governant del país, siguin germans seus o familiars més indirectes.
El petroli i el gas liquat encara avui representen el 60 % dels ingressos públics i un 95 % del total d’exportacions del país del Golf
De fet, el cognom Al-Thani, el llinatge que ha comandat els destins de la península des dels temps de tutela colonial britànica, a mitjan segle XIX, és omnipresent en les principals institucions de l’estat: fins a quatre membres del consell de ministres actual el duen. Però també és habitual trobar-lo en les principals empreses públiques i privades del país, les entitats representatives de la societat civil o les fundacions sense ànim de lucre. Cal tenir en compte que l’arbre genealògic dels Al-Thani abasta tots els descendents dels nou emirs coneguts a Qatar des del fundador de la dinastia, Mohamed bin Thani. S’estima, doncs, que unes 3.000 persones hi poden tenir cabuda, en un país amb al voltant de 650.000 residents amb nacionalitat reconeguda, segons l’ONU. Són, doncs, gairebé un 5 %. Encara que no es formi part del nucli familiar governant, la pertinença al llinatge Al-Thani continua sent un forfait eficaç a l’hora d’accedir a llocs de privilegi en la societat i l’economia qatariana.
Tentacles inversors arreu
Durant l’última dècada, l’emirat del golf Pèrsic s’ha erigit en actor creixent en els negocis globals, en un intent de limitar la dependència del petroli i el gas liquat i que encara avui representen el 60 % dels ingressos públics i un 95 % del total d’exportacions del país. Els derivats fòssils reporten a l’estat 82.000 milions d’euros cada any (la dada és del 2018), una quantitat, només per posar-ne un exemple, que gairebé duplica la despesa pública anual a Bangladesh (estat asiàtic que multiplica per 57 la població de l’emirat i un dels que més mà d’obra estrangera aporta al país del Golf).
L’any 2005 es va crear el Qatar Investment Group (QIA), un fons d’inversió sobirà per rendibilitzar els superàvits de l’economia pública
L’operació de diversificació econòmica comença l’any 2005 amb la creació del Qatar Investment Group (QIA), un fons d’inversió sobirà, és a dir, de titularitat estatal, que té com a missió rendibilitzar els superàvits de l’economia pública. Però també aquí es reprodueix la confusió entre públic, privat i familiar que caracteritza tota la vida social de l’emirat.
Des del moment fundacional, els presidents del grup inversor han estat membres de la família reial sota designació directa de l’emir. Un germà de l’actual cap de l’Estat, Abdullah bin Hamad al-Thani, va liderar el grup entre els anys 2014 i 2018. Des d’aleshores, el chairman de QIA és el primer ministre i ministre d’Afers Exteriors, Mohammed bin Abulrahman al-Thani. La manca d’un organisme intern de supervisió dels mercats de valors i la poca informació que fa pública fa que sigui molt difícil seguir el rastre de l’activitat global del grup. Amb tot, la consultoria Global SWF, especialitzada en fons sobirans, situa els actius del fons inversor en 430.000 milions d’euros, tot i que està lluny de l’Abu Dhabi Investment Authority (ADIA), primer mecanisme inversor del món d’aquesta naturalesa, que gairebé el duplica en actius.
QIA es ramifica en una teranyina de marques i societats subsidiàries sota el seu control total i parcial. Les principals són Qatar Holding (que concentra els seus actius al Regne Unit), Qatari Diar (especialitzada en el mercat immobiliari) i Qatar Sports Investment (QSI); aquesta darrera és rellevant per ser propietària de la majoria de les accions del club esportiu francès Paris Saint-Germain des de l’any 2011 –i propietària total de l’entitat tres anys més tard– que avui presideix el director executiu de QSI, l’extenista qatarià Nasser al-Khelaifi. QSI va ser igualment la societat amb qui el Futbol Club Barcelona va signar, també l’any 2011, un contracte per esponsoritzar la samarreta del primer equip de futbol per 36 milions anuals, tot i que mai va dur aquesta marca, sinó que QSI la va cedir durant dos anys a la Qatar Foundation i durant els quatre següents a la companyia aèria estatal Qatar Airways. Qatar Foundation representa una altra de les bigues mestres de l’operació internacional de maquillatge de l’emirat: la filantropia. Base d’operacions de la mare de l’actual emir, la xeica Moza bint Nasser al-Missned, que la presideix, es dedica a la concessió de beques educatives i a la promoció de campus exclusius d’universitats d’arreu del món en sol qatarià.
Qatar Foundation representa una altra de les bigues mestres de l’operació de maquillatge de l’emirat: la filantropia
La puixança de Qatar com a inversionista global es va gestar en els primers vuit anys d’activitat, particularment frenètica, del fons QIA, sota l’impuls de l’aleshores emir, Hamad bin Khalifa al-Thani, i el seu primer ministre, Hamad bin Jassim al-Thani, tàndem conegut com “els Hamads”. El 2015 va adquirir un dels paquets accionarials més emblemàtics del fons, el grup aeri hispanobritànic IAG (on encara controla un 25 %), al qual es va afegir el banc inversor Barclays –amb una polèmica entrada que va acabar en investigació judicial, en plena crisi del deute, l’any 2009– o la cadena de supermercats Saintsbury (15 % del total d’accions). A Alemanya és l’accionista de referència del grup automobilístic Volkswagen i les seves filials Porshe i Hotchtief (on ha arribat a tenir el 17 % de títols). A l’Estat francès, futbol a banda, també ha arribat a invertir, entre altres, al grup de comunicació Lagardère (fins a un 12 % d’accions), la cadena Louis Vuitton i altres conglomerats industrials i energètics com Total, Technip, Vinci o France Telecom.
Durant els darrers anys, el fons qatarià s’ha diversificat geogràficament en cerca de nous mercats emergents. El 2014 es va associar amb el fons xinès CITIC Group per desenvolupar un pla d’inversió conjunt de 96.000 milions d’euros al gegant asiàtic. Fa poc, ha estat una de les finançadores de l’operació de l’inversor estatunidenc Elon Musk per adquirir la xarxa social Twitter, aportant-hi 358 milions d’euros, segons la revista econòmica Arabian Business.
A l’Estat francès, a més de la propietat del PSG, QIA també ha invertit al grup Lagardère, la cadena Louis Vuitton o la petroliera Total
Un capítol a banda el mereixen les inversions més cridaneres quant a impacte públic: les immobiliàries, sovint associades a la paraula màgica que més agrada pronunciar als agents de negocis qatarians: luxe. A les primeries de la dècada passada, a través de Qatar Holding i Diar, l’inversionisme de l’emirat va adquirir, només a Londres, el gratacel The Shard, la zona residencial exclusiva Canary Wharf, la urbanització construïda a l’antiga Vila Olímpica, els grans magatzems Harrod’s, o la seu del banc Credit Suisse (del qual també és accionista). Més endavant, el 2017, va prendre el control del 20 % de l’accionariat de l’aeroport de Heathrow. Segons diverses informacions de la premsa econòmica, a l’Estat francès es calcula que controla més de 4.000 immobles. A Nova York hi hauria invertit 3.530 milions d’euros en actius immobiliaris i a Washington, 621 més en la urbanització del sector CitycenterDC.
A Hamad bin Jassim al-Thani (conegut com HBJ en el món anglosaxó) se l’ha considerat un dels qatarians més influents en l’àmbit dels negocis, un dels més rics i se’l va arribar a conèixer com “l’home que va comprar Londres”. Ministre d’Afers Exteriors durant tot el regnat de l’emir Hamad (1995-2013), del qual és cosí segon, va ser durant els darrers anys primer ministre i exercia com a president de QIA. En caure en desgràcia, políticament, amb el relleu al tron, l’any 2013, ha continuat dedicant-se a negocis privats fins a acaparar una de les fortunes més destacades de l’emirat. Entre les seves inversions a títol personal, en destaquen dues a l’Estat espanyol, operades des de societats amb seu a Luxemburg. El grup de comunicació Prisa (del qual va arribar a controlar el 8 % d’accionariat, participació que actualment ha reduït per sota del 5 %) i la cadena de grans magatzems El Corte Inglés (on va irrompre l’any 2015 adquirint l’11 % de les accions i amb un lloc en el Consell d’administració, però fa uns mesos també ha retallat la seva participació a la meitat).
L’Ibex-35 para la mà
Tornem, doncs, a Madrid i tornem al sopar del 17 de maig al Palau Reial. Aquell dia, l’emir qatarià, en el seu discurs, va proclamar l’Estat espanyol com un dels objectius preferents dels interessos qatarians i, entrant més en detalls, va comprometre’s a un pla d’inversions per als pròxims anys de 4.700 milions d’euros. Després de l’àpat va ser condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica. A la taula presidencial hi havia una selecta representació del més granat de les cúpules de les grans companyies privades espanyoles –Naturgy, Enagas, Indra, Navantia, el Banc Santander, Acciona, FCC o Iberdrola, entre altres– atentes a parar la mà per si queia alguna cosa de la pluja de milions anunciada pel mandatari àrab.
L’emir qatarià va comprometre’s el mes de maig amb un pla d’inversions pels pròxims anys de 4.700 milions a l’Estat espanyol
Iberdrola ja té, de fet, el fons sobirà de Qatar com un dels accionistes de referència, des que hi va entrar l’any 2011, amb una participació que s’ha anat ampliant fins a l’actual 9 %, que l’ha convertit en principal accionista del grup energètic basc que controla la distribució elèctrica al País Valencià. Segons es dedueix de les informacions facilitades a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) la inversió global a la companyia pot haver comportat uns dividends totals de 8.000 milions d’euros per a QIA. El president d’Iberdrola, Ignació Galán, escrivia el mes de maig al diari ABC: “Qatar és un país ple de virtuts, voluntats i progrés. Petit en població i extensió, però gran en cultura, recursos i potencial de futur”.
L’elèctrica no és, però, l’única societat cotitzada a l’Ibex-35 on es pot trobar el rastre del capital qatarià. També es fan presents a IAG –matriu britànica de l’antiga Iberia–, on té un 25 % del pastís accionarial, com hem vist. També a Colonial; en aquest grup immobiliari fundat a Barcelona, però que després del referèndum independentista del 2017 va traslladar la seu social a Madrid, el fons qatarià controla actualment el 19 % de l’accionariat i té dues cadires al seu consell d’administració.
Segons es dedueix de la informació facilitada a la CNMV, la inversió a Iberdrola pot haver aportat a QIA uns beneficis de 8.000 milions d’euros
A banda d’acollir capital de QIA, Iberdola també és un dels grans protagonistes de l’èxode que moltes societats estatals dedicades a la construcció i la concessió d’infraestructures protagonitzen des de fa uns anys a Qatar. Grups com ACS, Acciona, Técnicas Reunidas, Sacyr o Ferrovial, han aconseguit contractes per valor de 7.000 milions per desenvolupar projectes a l’emirat, segons el portal de negocis Activos. Destaca el contracte d’Aguas de Valencia, que el 2015 va obrir una filial a Qatar que gestiona, entre altres projectes menors, el subministrament d’aigua a l’aeroport de Doha, la capital de l’emirat.
El luxe, marca de la casa
Els tentacles dels dividends qatarians del gas i el petroli també arriben fins a diversos punts dels Països Catalans, en aquest cas amb l’oci i el turisme com a principal focus d’interès, i amb l’alta gamma, de nou, com a marca recognoscible. L’any 2013, QIA va adquirir la totalitat d’accions de l’Hotel W del Port de Barcelona (conegut com l’hotel Vela) a les anteriors titulars: les constructores Comsa, FCC i OHL i el grup inversor Godia.
Sense anar gaire lluny, el 2017, el capital qatarià prenia el control del 50 % de la concessió d’explotació de la Marina del Port Vell de Barcelona; l’altre 50 % va quedar en mans d’un grup d’empresaris vinculats a la petroliera russa Lukoil. En aquest cas la inversió es va fer a través de la societat QInvest que, tot i presentar-se com un inversor privat, està sota control del Qatar Islamic Bank, al seu torn participat majoritàriament per QIA. L’àrea recreativa està reorientant la seva activitat cap als iots de luxe de gran eslora, seguint la línia de negoci de la Marina Port Tarraco, una altra zona d’oci nàutic adquirida el 2012 per la divisió Immobiliària del fons qatarià i que l’any 2020 es va vendre al grup mallorquí Ocibar S.A. Més pintoresc és el cas de l’Hotel Renaissance de Barcelona, que el 2014 va assolir un acord per ser adquirit per un fons inversor vinculat a les forces armades de Qatar (QAFIP), tot i que el va continuar operant el seu anterior propietari, el grup estatunidenc Marriott. A banda, una filial d’Al-Jazeera, Al-Jazeera Sports –financerament en l’òrbita de Qatar Sports Investments– va posar en marxa la plataforma Bein Sports, que oferia retransmissions esportives en modalitat de pagament i que a l’Estat espanyol va operar participat a mitges amb el grup de comunicació català Mediapro entre els anys 2015 i 2018.
Els tentacles qatarians arriben fins a diversos punts dels Països Catalans, amb l’oci i el turisme com a principal focus d’interès
Al País Valencià, l’inversionisme de Qatar té un episodi destacable amb l’adquisició, l’any 2018, d’un 25 % del capital de la constructora alacantina Ecisa, i un 51 % de la filial d’aquest grup a l’emirat, Harinsa Qatar. Ecisa és un grup especialitzat en la promoció de grans gratacels en zones turístiques i financeres, particularment a Benidorm on, entre altres, duen la seva firma la Torre Mediterrani, les Torres d’Oboè o l’Edifici Sant Jordi. En aquest cas, l’entrada de nou capital es va forjar a través d’un altre fons inversor, Al Alfia. L’any 2021 Ecisa va ser adquirida pel grup Urbas (amb seu Madrid, però fundat a Barcelona), a canvi d’un percentatge de participació del fons qatarià a la nova propietària, que no s’ha fet públic. La divisió d’Ecisa a la península Aràbiga ha construït, entre altres, la torre Bin Samick, l’hotel Waldorf Astoria, la zona residencial Labour Camp o l’edifici Bilal.
El president del fons Al Alfia és un altre germà menor de l’emir Tamim: el xeic Mohamed bin Hamad al-Thani, el qual, a banda de ser copropietari del club de futbol Al-Saad, on va jugar l’entrenador del Barça, Xavi Hernández, també ha estat en el centre neuràlgic de l’operació que ha fet possible portar el mundial de futbol fins al desert aràbic. Mohamed bin Hamad va ser, en concret, president del comitè organitzador de la candidatura que va competir per ser seu del campionat de la FIFA i després, un cop concedida, l’any 2012, ha estat responsable del Comitè Suprem d’Entrega i Llegat, pomposa denominació per a l’organisme encarregat de la recepció i supervisió de les obres d’infraestructures que feien falta per acollir la copa del món. Una organització que ha batut rècords inèdits en els mundials precedents, tant en el capítol del cost econòmic com en l’alta sinistralitat als estadis, traduïda amb una xifra d’accidents mortals que una investigació del diari The Guardian va estimar en 6.500 i que el mateix comitè encarregat de l’esdeveniment ha acabat admetent, això sí, ja en plena celebració del campionat i rebaixant la xifra a uns quants centenars de morts.
