Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Quan l’art és un refugi

/ Arxiu

Passegem per experiències artístiques als Països Catalans que han ajudat persones desplaçades, migrants i refugiades a construir xarxa i fer les paus amb la seva pròpia història

 

Marta Molas | @martathegoodone

Plana sobre els Països Catalans un cert sentiment de superioritat si parlem d’acollida de persones refugiades. Accions meritòries com la manifestació Volem acollir, les accions d’ONG com Open Arms o les obertures de ports com València i Barcelona sembla que ho exemplifiquin. Però el drama migrant acaba a les nostres ciutats? Les nostres veïnes refugiades estan cobertes i a gust a casa nostra? La feina d’integració mútua entre col·lectius i la superació de reptes vitals –com l’habitatge o el treball– amb altres necessitats més emocionals però igual de necessàries –com la incomprensió o la soledat– evidencien que hi ha molt camí a recórrer perquè casa nostra sigui una casa. I l’art? Hi pot fer alguna cosa?


La fotografia com a canal d’expressió

Héctor Mediavilla havia treballat capturant imatges sobre migracions, fins que va veure clar que la fotografia participativa podia ser una eina d’integració i va idear Sueños Refugiados, un projecte finançat pel programa Art for Change de La Caixa i patrocinat en espècies i espais per centres cívics i fotogràfics i algunes marques fotogràfiques. El paper d’aquesta entitat financera en el patrocini de projectes socials contrasta amb els diners que destinen a empreses d’armament. Segons l’informe “Els bancs que inverteixen en armes” publicat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, CaixaBank va invertir un total de 87 milions d’euros entre 2011 i 2015 a les transnacionals Indra, Maxam, Oesia i Sener.

Per desgràcia, pares i mares van deixar d’assistir a Sueños Refugiados perquè tenien desafiaments més urgents, com la recerca d’habitatge o de treball

Sueños Refugiados va tenir el seu punt d’inici el 2017 amb la participació d’onze persones demandants d’asil en tres mòduls de fotografia, collage i videoentrevistes que finalitzaren amb una exposició de cubs gegants a la plaça de les Glòries de Barcelona. “El projecte l’iniciaren més persones, alguns pares i mares que, per desgràcia, van deixar d’assistir als cursos perquè tenien desafiaments més urgents, com la recerca d’habitatge o de treball. El curs va acabar amb onze joves de quatre continents diferents”, explica el fotògraf professional.

Osama té 35 anys i és originari de Líbia. Va arribar fa cinc anys a Barcelona per ser operat de la vista després de patir un greu accident al seu país. Va conèixer el projecte a través de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i va decidir participar-hi “perquè m’encanta participar de programes socials i perquè durant la guerra viscuda a Líbia vaig veure com la fotografia estava enviant al món la realitat del que succeïa al terreny”. “He après conceptes bàsics de la fotografia, com ara les parts d’una càmera, com programar-la, les tècniques del retrat o de la fotografia nocturna, o l’edició en Photoshop o Bridge, però a més…”, continua Osama, “m’he beneficiat de veure el món des d’un altre angle i he après a enviar un missatge a través de les imatges”.

El projecte també ha participat en l’exposició “Umbral” al metro de Barcelona, que va finalitzar el febrer i ha estat protagonista d’una galeria de fotografies al web Barcelona Ciutat Refugi. La idea és que continuï el seu camí: l’ONG Accem vol fer una exposició amb imatges del projecte i els materials creats estan disponibles per a entitats.


Arts plàstiques com a refugi

La missió de refugiARTe va implícita en el seu nom: intentar millorar la qualitat de vida de les persones refugiades a través de l’art. “En aquest sentit, utilitzem l’art com a eina d’inclusió en un sentit ampli, generant noves oportunitats laborals, ampliant la xarxa relacional d’una persona, fent un treball socioterapèutic o sensibilitzant la població sobre qüestions relacionades amb la migració”, explica Laura Bordera, cofundadora de l’associació. Actualment refugiARTe actua per tota la província de Barcelona i no estan tancades a treballar en altres territoris si sorgeix l’oportunitat, malgrat que el seu finançament es basa en donatius i petits serveis a entitats.

“Creiem en l’art com un cavall de Troia que pot endinsar qualsevol idea o persona en una societat, per molt hermètica que es mostri”, diu Laura Bordera

Per què ha escollit l’art com a eina? “L’art és una escletxa en el sistema que permet a les persones connectar d’una manera diferent de la que estan acostumades i des d’una perspectiva d’horitzontalitat. A través de l’art podem comunicar moltíssimes coses de nosaltres mateixes al món de manera individual i col·lectiva, indiferentment de l’idioma que parlem o de quina sigui la nostra identitat, i el públic que rep aquest missatge ho fa d’una manera molt més receptiva que en qualsevol altre àmbit. Amb una pintura o una cançó sovint podem arribar més lluny que amb un manifest. Això no vol dir que el manifest no sigui necessari ni que l’art estigui lliure de qualsevol càrrega política, però sí que ens fa connectar amb els missatges i amb les persones que els emeten de manera diferent. A més a més, l’art és un camp obert a tothom, sense cap mena d’exclusió, encara que el sistema que ens opera després només faci visibles els sectors més privilegiats de la societat (home blanc amb cert estatus econòmic). Precisament la riquesa artística sovint la trobem amb la barreja de sensibilitats, col·lectius i maneres de mirar el món. En aquest sentit, creiem en l’art com un cavall de Troia que pot endinsar qualsevol idea o persona en una societat, per molt hermètica que es mostri”, detalla Bordera.

Persianes, un dels projectes de refugiARTe |Arxiu

 

Aquesta idea la materialitzen en tres eixos d’activitats: tallers i activitats de sensibilització, acompanyaments artístics a persones refugiades i gestió d’esdeveniments artístics. “Actualment estem centrant la majoria d’esforços en el projecte ‘Persianes: art per la porta gran’. Es basa en la redecoració de persianes de locals a peu de carrer a través d’un procés participatiu en el qual formen part la propietat del local, una persona professional de l’art i una persona refugiada, en el paper de l’ajudant de l’artista. ‘Persianes’ també és la història de tres persones que, juntes, deixen una petjada de color a la ciutat per tal d’explicar qui són, d’on venen i què fan a la vida. A través del seu relat, posen de manifest que qui construeix la història de les ciutats són cada una de les persones que l’habiten”, explica la cofundadora.

Pel que fa al segon eix, que és el que ens interpel·la en aquest article, Bordera és taxativa: “Quan parlem de persones refugiades, ho fem en un sentit ampli de la paraula i anant més enllà del que dictamina la Llei dels Estrangers a Espanya o al Conveni de Ginebra. Aquests són restrictius, limitants i han quedat obsolets pel que fa a la realitat dels moviments migratoris actuals. Per exemple, avui dia hi ha un gran volum de persones que estan fugint de països de Centreamèrica per les circumstàncies d’extrema violència que estan travessant i, en canvi, se’ls està considerant migrants econòmics, una categoria que disposa de menys garanties de protecció, subjecte a convenis entre països, i que fa referència a un perfil de persones molt diferent. Per nosaltres, les persones que es troben en aquests contextos de fugida també són refugiades”.


Literatura per fer les paus

En Palabras, un projecte literari amb migrades llatinoamericanes, va sorgir per la mateixa necessitat i injustícia que descriu Bordera de refugiARTe. “El 2017 ens vam adonar, des de la cooperativa Connectats que impulsa el projecte En Palabras, que el nombre de demandants d’asil de països llatinoamericans a Barcelona era molt alt. Eren 15.000 persones sobre el total de 30.000 que va haver-hi i les resolucions eren negatives en quasi un 100%. El 2017 només es van resoldre favorablement 25 expedients a persones llatinoamericanes. Per això vam pensar un projecte de visibilització: el refugi i la migració llatinoamericana a Espanya es tracta molt poc perquè s’assumeix que està en millors condicions que altres, cosa que no ens sembla que sigui certa”, explica Diego Salazar, coordinador del projecte.

En Palabras és un projecte col·lectiu de creació literària que reuneix unes 30 persones migrants, exiliades i refugiades de l’Amèrica Llatina residents a Barcelona. La finalitat és desenvolupar un procés de documentació comunitària i construcció de memòria entorn de les situacions de violència i vulneració de drets que obliguen persones d’aquesta regió a abandonar els seus llocs d’origen, i a les dificultats que troben en el transcurs del viatge i en el lloc d’acollida. Al final del procés s’obtenen relats de vida en expressions literàries com la poesia, la crònica o el relat curt que tenen una obra final publicada.

Una de les fotos d’Osama incloses a l’exposició “Sueños Refugiados |Arxiu

 

La primera edició de l’experiència va ser subvencionada per l’Ajuntament de Barcelona, i la formació de 2019 serà finançada també per Art for Change. Les professionals que hi han participat tenen a veure amb el món de la literatura i l’Amèrica Llatina. S’hi han involucrat expertes com l’escriptora i docent Tania Pleitez, l’excombatent i escriptor colombià Yezid Arteta o la poetessa xilena Begoña Ugalde.

Mònica, emigrant veneçolana, va participar en l’edició de 2018 i ha aconseguit que un amic seu participi en la d’enguany. Per ella, l’experiència va ser impressionant: “Fou un exercici d’empatia, de reconeixement de les històries alienes, de trobar elements en comú. I alhora m’ha fet sentir menys sola, perquè el projecte va generar una xarxa de suport i escolta. Va ser un espai molt profitós per construir el camí, entendre, sanar i fer les paus amb la nostra pròpia història”.


I tu, vols oferir refugi?

Bordera, de refugiARTe, ens interroga a nosaltres: “Des de la ciutadania, crec que és molt important que realment es cregui en el missatge de Volem acollir més enllà de la necessitat material. Això vol dir estar obertes a compartir les nostres vides i enriquir-nos de la diversitat, trencar i lluitar contra els missatges que promouen la xenofòbia i el racisme, acostar-nos a qui veiem diferent per tal de buscar punts en comú, exposar-nos a l’autoqüestionament i ser crítiques amb els hàbits que tenim que provoquen conseqüències nocives als altres. Al cap i a la fi, la primera necessitat que té una persona refugiada és no haver-ho estat mai”.

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa