Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Entrevistem Sitapha Savané, exjugador de bàsquet del Joventut de Badalona

"Només l'antiracisme i el feminisme poden frenar la ultradreta"

Sitapha Savane / Sergio Delgado Asensio

Si entrem al seu perfil de Twitter, el primer que apareix és la llegenda: “Només la lluita allibera”. “A casa vaig aprendre que hem de ser lliures com a persones per enfrontar-nos al que succeeix al nostre entorn”, explica l’exjugador de bàsquet senegalès, fill d’un exministre i una coneguda líder feminista. Als seus 40 anys, i després de passar pel Joventut de Badalona, el CB Gran Canaria, l’Estudiantes i altres clubs, emprèn una nova etapa amb la satisfacció d’haver assaborit l’èxit en un dels esports més mediàtics del planeta. El seu rendiment, però també les seves postures contra el racisme, el masclisme i altres flagells de la societat, l’han convertit en una icona allà on els seus 201 centímetres s’han bregat sota les cistelles. Si al Casamance (Senegal) va conèixer la rebel·lia d’adolescent, les dues dècades a Europa i els Estats Units l’han refermat en el seu compromís social. A hores d’ara estudia un màster en economia i impulsa projectes que posen al capdavant els principis humanitaris de la justícia i la intercooperació.

Després de vint anys com a jugador professional de bàsquet a l’Estat espanyol i altres estats europeus, com ha canviat la teva percepció del món?

M’ha sorprès la falta de coneixement que hi ha respecte a Àfrica i els africans. En lloc d’oferir-nos una mirada més complexa, l’ànsia pel sensacionalisme porta els mitjans a mostrar-nos migrants arribant en pastera o joves que malden per saltar la tanca de Melilla. I Àfrica és molt més que això.

Creixem en l’imaginari que el sud està endarrerit en determinats àmbits?

Per desgràcia, a Àfrica també s’educa en l’existència d’un Primer i un Tercer Món. Un principi que prové de la guerra freda, de la qual va sortir un ordre internacional que ha condicionat la nostra manera de relacionar-nos amb l’economia i altres esferes de la vida.

A què atribueixes que les persones que es dediquen a l’esport d’elit s’impliquin poc en les causes socials? Veuen perillar les seves carreres?

Pot influir la pressió que reben dels espònsors. Ara bé: en cap altra activitat les opinions tenen tanta repercussió com en el futbol o el bàsquet professional, on comentar segons què et pot suposar molts problemes. Jo n’he tingut alguns per denunciar injustícies, i esportistes catalans han estat al punt de mira per defensar el dret a decidir.

Quan sents que no s’ha de barrejar política i esport, què penses?

“Qui afirma que no s’ha de barrejar política i esport sol fer-ho per criticar qui es desvia del discurs oficial”

Que hi ha molta hipocresia, perquè l’esport sempre ha servit per consolidar empreses o projectar una determinada imatge a l’exterior. Només cal veure l’Estat espanyol quan utilitza l’España Global i converteix els seus esportistes en ambaixadors. Qui afirma que no s’ha de barrejar una cosa i l’altra sol fer-ho per criticar l’esportista que, amb les seves manifestacions, es desvia del discurs oficial.

L’esport modern està segrestat pels interessos mercantilistes?

És obvi que les multinacionals de les quals depèn tenen valors molt allunyats de la solidaritat. Però, sobretot a l’esport base, podem fer que el treball en equip i la cooperació siguin l’essència del joc.

T’has declarat admirador de Thomas Sankara i altres líders revolucionaris. Creus que l’única sortida per Àfrica és alliberar-se de la dependència del nord?

Defenso que no pot arribar mitjançant la servitud, la caritat ni, encara menys, amb les traves que arrosseguem des de l’esclavisme i l’etapa colonial; una herència que ha deixat els països a mercè de governs que han esdevingut corruptes per la concurrència de tercers. I és que, perquè algú es corrompi, cal la participació d’un corruptor, i sovint aquest ha vingut de fora. Per això dic que la millor cooperació és posar fi a aquesta xacra i, lluny d’instal·lar-nos en la queixa, trobar alternatives que ens facin prosperar.

Cal apoderar la població negra?

Prefereixo no dividir la gent per colors ni geografia, ja que he vist africans que van contra el seu propi poble. El més important és posar fi a un model de cooperació que no respon a les necessitats de la gent. Ho explica l’economista zambiana Dambisa Moyo en el seu llibre Dead Aid, Why Aid is Not Working and How There is a Better Way For Africa, on demostra que l’actual cooperació no ajuda al desenvolupament i que els diners del Banc Mundial o l’FMI només serveixen per enriquir els governs corruptes.

Col·labores en un negoci que impulsa l’intercanvi comercial entre Europa i Àfrica. En què consisteix?

L’objectiu és defensar una economia pensada en el bé de la comunitat i no en el lucre. Només així erradicarem el classisme i l’individualisme, que és l’origen de molts conflictes actuals.

La ultradreta se n’aprofita?

Donald Trump n’és l’exemple. Utilitza la por per interessos propis, fins a l’extrem d’haver creat una escola de líders que reprodueixen els seus playbooks [fulls de ruta] amb el mateix objectiu. Potser caldria ser autocrítics i veure quins errors ha comès l’esquerra perquè s’imposin unes polítiques que només l’antiracisme i el feminisme semblen capaços de frenar. Tots els que tenim aquesta voluntat transformadora hem d’unir-nos i treballar plegats.

 

Article publicat al número 473 publicación número 473 de la Directa