“La pròxima crisi amb el Marroc té data: a principis d’estiu”, titulava El Confidencial el mes de març. No ha estat necessari esperar tant: un nou episodi de negociació entre la Unió Europea i el Marroc esclatava a mitjans de maig amb l’entrada de 8.000 migrants a l’Estat espanyol per la frontera de Ceuta. “No acceptarem el més mínim xantatge”, deia la ministra de Defensa, Margarita Robles, aquest 20 de maig.
La raó oficial d’aquesta crisi, l’ingrés en un hospital de Logronyo del cap del Front Polisario, Brahim Ghali, de 71 anys, després d’infectar-se per COVID-19, és a penes el detonant de conflictes i interessos que venien de llarg.
Una possible anul·lació de l’acord de pesca amb el Marroc i un suport europeu a les tesis del Front Polisario és un d’aquests rerefons de la crisi de Ceuta
Aquell article d’El Confidencial ja ho avançava: el març de 2021, el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) va començar a estudiar la legalitat de l’acord d’associació i pesca entre el Marroc i la Unió Europea, un text que inclou un territori que segons l’ONU no pertany al Marroc: el Sàhara Occidental. Una possible anul·lació de l’acord de pesca amb el Marroc i un suport europeu a les tesis del Front Polisario és un d’aquests rerefons de la crisi de Ceuta.
El gener de 2019, Brussel·les i Rabat renovaven i ampliaven l’acord bilateral pel qual 128 vaixells europeus, 90 d’ells espanyols, podran pescar en caladors que pertanyen al territori del Sàhara Occidental, a pesar que una resolució prèvia del TJUE el desembre de 2016 establia que els productes procedents del Sàhara Occidental no podien entrar en els acords comercials entre Brussel·les i Rabat, ja que el Marroc no té jurisdicció sobre el territori saharaui. Brussel·les va seguir endavant amb l’acord, adduint que comptava amb un ampli suport en territori saharaui.
No obstant això, va ser el mateix Front Polisario qui va portar a la justícia el nou acord pesquer defensant que el pacte “fomenta les polítiques d’ocupació militar marroquina”. El Polisario va al·legar que la UE i el Marroc no tenen competències “per a celebrar acords que afecten un territori no autònom pendent de descolonitzar”. L’acord pesquer signat amb Europa autoritza els seus vaixells a pescar fins a 100.000 tones a partir del quart any de validesa. A canvi, Brussel·les ha de pagar 52 milions d’euros anuals a Rabat per l’ús de les seves aigües i les del Sàhara Occidental.
Una resolució favorable pel Front Polisario al TJUE suposaria un cop als interessos i negocis del Marroc al Sàhara Occidental
Una resolució favorable pel Front Polisario al TJUE suposaria un cop als interessos i negocis del Marroc al Sàhara Occidental, que obté una font important de finançament, també per mitjà de la mineria de fosfats, sorra, sal i altres minerals, tal com denuncia l’organització Western Sàhara Resource Watch.
També suposaria un revés a la posició diplomàtica del Marroc enmig d’un nou episodi de tensió amb el Front Polisario, després que a principis d’enguany s’agreugessin els enfrontaments i la repressió als territoris ocupats. La tensió no sols és amb l’Estat espanyol: aquest mes de maig, Rabat va cridar a consultes al seu ambaixador a Alemanya i exigeix cada vegada amb més força a Brussel·les que segueixi el camí dels Estats Units, que va avalar les pretensions marroquines sobre el territori saharaui en una de les últimes actuacions de Donald Trump.
Els costos de l’externalització de fronteres
Una segona hipòtesi apunta al fet que el periodista Enric Juliana diu un “Pla Turquia 2”, és a dir, “un major suport europeu per a contenir les rutes migratòries, atès que les rutes turca i líbia estan taponades”. L’anunci, realitzat en plena crisi migratòria, que el govern espanyol anava a lliurar al Marroc de forma avançada 30 milions d’euros que ja estaven contemplats en els pressupostos semblen confirmar aquesta línia argumental. Uns fons que seran destinats al desplegament policial marroquí per frenar la immigració irregular i que segons Rabat són insuficients: el Marroc diu necessitar 434 milions d’euros anuals per a fer les tasques de control de fronteres.
L’Estat espanyol fa dècades que utilitza el Marroc com a policia de fronteres, deixa que faci de tap i que s’encarregui del “treball brut”
L’Estat espanyol fa dècades que utilitza el Marroc com a policia de fronteres, deixa que faci de tap i que s’encarregui del “treball brut”, tal com denuncia el recent informe del Transnational Institute Externalitzar l’opressió. A mitjans dels 2000, expliquen, el Marroc va imposar controls més estrictes a Ceuta i Melilla, la qual cosa va provocar que “més migrants haguessin d’optar per rutes marítimes considerablement més llargues i perilloses d’Àfrica Occidental a les illes Canàries”. Malgrat no comptar amb centres de detenció de migrants com a tal, el Marroc fa per Europa –especialment per l’Estat espanyol com a país veí– el treball de control de fronteres en comissaries, casernes militars i altres llocs condicionats.
Un procediment habitual, detallen en l’informe, és la detenció de migrants irregulars i la seva “deportació immediata al desert en terra de ningú, entre fronteres”. Segons denuncien, “els arrestos semblen ser cada vegada més aleatoris: la policia marroquina arresta a refugiats registrats sota la creixent pressió espanyola per a enfortir la seguretat i el control de les fronteres”. A canvi, expliquen, després de l’acord de fronteres signat el juny de 2013, el Marroc ha rebut centenars de milions d’euros per part de Brussel·les.
El Marroc ha utilitzat la clau de les rutes migratòries com a forma de pressió per a obtenir més ajudes de la Unió Europea o per a altres temes vinculats amb la política interior
De manera periòdica, el Marroc ha utilitzat aquesta clau de les rutes migratòries com a forma de pressió per obtenir més ajudes de la Unió Europea o per a altres temes vinculats amb la política interior, com és el cas del conflicte del Sàhara Occidental. Segons les vuit organitzacions de drets humans espanyoles que participen de la xarxa internacional Migreurop, la recent crisi mostra l’alt cost de l’externalització de les fronteres: “No sols no ofereixen solucions duradores i permanents en matèria de mobilitat humana, sinó que afavoreixen la instrumentalització de les persones en processos migratoris per a exercir pressió política”.
El discurs mediàtic i polític de migrants “llançats” pel Marroc es queda coix. La pandèmia, el confinament i la caiguda en picat del turisme van augmentar els nivells de pobresa i desigualtat en el regne alauita, especialment en aquelles regions més afectades pels tancaments de fronteres. La situació econòmica de la població es va veure durament afectada pels quatre mesos de confinament, però també per la suspensió del porteo decidida pel Marroc, en una estratègia per contenir el contraban que va deixar milers d’aturats a banda i banda de la tanca, sense una altra manera de guanyar-se la vida. Quan el Marroc va decidir afluixar el tap de la frontera per a pressionar a l’Estat espanyol i a Europa, hi havia milers i milers de persones disposades a arriscar-se a un futur incert.
*Article publicat originalment a El Salto Diario
