Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Qui recorda les víctimes?

Qui recorda el nom de les víctimes de Jack L’Esbudellador, o del Carnisser de Rostov o de l’Estrangulador de Boston o, potser, el de les víctimes de Joaquin Ferrandiz l’assassí de dones de Castelló? L’autor mexicà Rodriguez Manzanera diu que ens identifiquem amb el criminal perquè s’ha atrevit a fer allò que tots, en algun moment, hem desitjat. És per això que provoquen una fascinació entre el públic; la literatura i el cinema són una mostra d’això. Ningú es vol reconèixer en la víctima d’una agressió sexual.

El perill d’interessar-se per les víctimes està en el fet que s’hauria d’assumir que la societat i l’Estat han de respondre per les causes que gesten el crim, la qual cosa resulta inadmissible en una estructura social individualista. A més, el dret penal sanciona l’atac contra un bé jurídic, com ara la propietat privada, l’honor o la llibertat i no contra una persona, despersonalitzant per complet el fet, la qual cosa ens porta a explicar que l’Estat protegeix béns jurídics i no persones. A les víctimes les ha relegades, històricament, a simple mitjà d’investigació per incriminar als sospitosos. Pur instrument sense veu ni història.

La víctima i els seus familiars queden a l’atzar únicament dels seus propis recursos. No obté assistència legal si no acredita pobresa, l’ha de sol·licitar si vol assistència sanitària pública

Si es produeix una agressió sexual contra una dona, es persegueix la infracció que en aquest cas és del tipus contra la llibertat sexual si la víctima és major d’edat, o contra la indemnitat sexual si es tracta d’una menor. No persegueix els agressors de dones, persegueix els que atempten contra la llibertat sexual i, fins i tot, sempre que la víctima pose el coneixement dels fets a la disposició de l’autoritat competent. En el moment en què la víctima deixe de mostrar interès en la persecució del seu agressor, el sistema deixa també de perseguir-lo. Amb absolut menyspreu per saber què succeeix en ella i en els seus, es continua deixant la càrrega de la responsabilitat sobre el destí de l’agressor.

Tenim un dret penal per a robagallines, com ho va definir el jutge instructor del Cas Malaia, que segueix allunyat del drama humà, dels factors socials, econòmics i culturals que subjauen sota la majoria de les causes que s’instrueixen. És cert que la Criminologia ens ha redescobert que el comportament delictiu pot ser un fenomen estructural, ampliant el focus més enllà de la condemna, i que esdevé un nou abordatge bio-psico-social, amb la qual cosa s’ha humanitzat al delinqüent, se li proporciona assistència legal, se l’estudia i se’l tracta. El dret es va modificant i, segons diferents factors personals i socials, fins i tot algú que ha comès crim pot arribar a ser inimputable si pateix una malaltia mental. La qüestió és que si el crim es genera dins una determinada societat, quin sentit li queda a la reinserció social del delinqüent, retornant-lo a la mateixa societat, on seguirà rebent idèntics estímuls? Però aquesta és altre vessant de la qüestió.

La víctima i els seus familiars queden a l’atzar únicament dels seus propis recursos. No obté assistència legal si no acredita pobresa, l’ha de sol·licitar si vol assistència sanitària pública, i de tot això pot desistir sense que cap protocol es pregunte sobre per què una persona en aqueixes circumstàncies de precarietat material, de salut física i a sobre emocional, podria no desitjar ser atesa.

L’experiència amb acompanyament de víctimes ens diu, a més, que no és el mal per al perpetrador el que la mou a denunciar, sinó assegurar-se que no tornarà a succeir, garantir-se la distància amb el criminal, reconeixement per a ella i legitimitat del seu relat

L’estudi original The Needs of Victims: An Empirical Categorization Based on Interpersonal Conflicts del 2013 a Alemanya conclou que de les necessitats que manifesten les víctimes, el respecte és el primer. L’experiència amb acompanyament de víctimes ens diu, a més, que no és el mal per al perpetrador el que la mou a denunciar, sinó assegurar-se que no tornarà a succeir, garantir-se la distància amb el criminal, reconeixement per a ella i legitimitat del seu relat. Va a la recerca de recuperar el respecte que li han arrabassat, a la trobada d’una confiança en el món que li han fet perdre i d’una explicació lògica per al que li ha succeït, per a poder entendre, tindre la possibilitat d’encaixar les peces i reconstruir-se.

La sensació de la por permanent és esgotadora i inhabilitant. Les dones gairebé ens adaptem des de petites sota una educació forjada a colp d’advertències sobre el mal que ens podem proferir si no les seguim, perquè encara així i tot, igualment, estem exposades a tots els perills al voltant nostre, de nenes i dones joves i velles, que ens marca, a més de la conducta, fins i tot la personalitat. A força d’instint de supervivència, ens construïm amb aquest grau afegit d’estrès, per haver nascut i estat socialitzades com a femelles. Hem de dir que, en el cas que la segona condició no es donés, no garantirà la seua seguretat. Se’ns diu que allà on hi ha homes, hi ha risc, per la qual cosa, si som víctimes d’una agressió, és que ens hem posat nosaltres en perill. La qual cosa fonamenta l’esperit, configura el marc filosòfic de tot el sistema que embarranca l’imaginari social, ocloent les víctimes.