“Yo soy la otra,
Esa mujer que quieres salvar
pero necesitas atrapada
Soy aquella a la que quieres dar voz,
pero no quieres escuhar
Yo soy la bárbara, la sumisa,
la oprimida
Yo soy la otra, que solo quiere ser”
Fátima Tahiri
L’assassinat de George Floyd per la policia de Minneapolis ha provocat una onada d’indignació arreu del món, un despertar a la realitat de la discriminació i de la injustícia racial. Estem assistint a una nova sensibilització contra el racisme estructural, institucional i social. I no cal mirar l’altra banda de l’Atlàntic, els abusos policials i la llista de morts pel racisme institucional a l’Estat espanyol és llarga. A tall d’exemple, l’any 2020 només a la comissaria d’Algesires, han mort sota custòdia policial i en estranyes circumstàncies, un jove marroquí i un noi gitano.
Al nostre país tampoc estem lliures de racisme institucional; entre d’altres, durant el confinament hem pogut veure imatges de la Policia Local de Girona detenint a dos joves negres a punta de pistola, la greu agressió racista d’uns Mossos d’Esquadra a un xicot negre a Manresa, i a un alt càrrec d’Interior reconeixent a la televisió pública que la policia catalana treballa amb “biaix ètnic”.
I les dones? I les opressions de les dones migrants, negres, gitanes, musulmanes, indígenes….? És paradoxal que la crisi de la COVID-19 mentre, d’una banda, ha posat en valor les tasques de cura essencials per a la vida, de l’altra, ha destruït de forma massiva els llocs de treball dels sectors laborals més feminitzats i ha posat en evidència la desprotecció i l’explotació laboral de les dones racialitzades.
La professora de dret i activista feminista Kimberlé Crenshaw va encunyar el terme interseccionalitat l’any 1989 per visibilitzar la suma de discriminacions que afectava les dones afroamericanes com a resultat de la combinació de masclisme i racisme
La professora de dret i activista feminista Kimberlé Crenshaw va encunyar el terme interseccionalitat l’any 1989 per visibilitzar la suma de discriminacions que afectava les dones afroamericanes com a resultat de la combinació de masclisme i racisme. El feminisme actual no es pot entendre sense incloure les interseccionalitats com els diferents eixos i categories de discriminació de les dones, les interseccions són les altres opressions: racisme, capacitisme, lesbofòbia, aporofòbia, transfòbia, diversitat funcional…
Hi ha una jerarquia social basada en el patriarcat i en la idea de raça, allò que l’activista romaní Silvia Agüero, anomena “antigitanisme patriarcal” que pot aplicar-se perfectament a qualsevol altra ètnia o col·lectiu racialitzat. L’eix racial explica una gran part de les desigualtats socials.
El feminisme blanc hegemònic ha tingut resistències per incorporar l’antiracisme i reconèixer totes les dones com a subjectes polítics del feminisme, però entendre i desemmascarar el racisme també implica entendre la situació i la relació social de les dones blanques burgeses amb les dones immigrants no blanques que els fan els treballs de cura, per definició precaris, inestables i mal remunerats. La distribució capitalista i geopolítica del treball fa que les dones del sud vinguin al nord a fer les tasques de cura que ni fan ni volen fer les dones del nord.
La distribució capitalista i geopolítica del treball fa que les dones del sud vinguin al nord a fer les tasques de cura que ni fan ni volen fer les dones del nord
No es poden separar les reivindicacions feministes de la lluita contra el racisme, el masclisme i la pobresa. Les polítiques feministes i de defensa dels drets LGTBI han oblidat tot sovint els altres feminismes i han colonitzat les dones del tercer món tot universalitzant la categoria dona i definint de manera homogènia les experiències de les dones racialitzades, quan la identitat feminista és múltiple i mudable.
El feminisme blanc lliberal s’ha proposat “salvar” les dones racialitzades. A França el camp de batalla va ser la prohibició de l’ús del vel islàmic per part de les dones musulmanes, en nom de la igualtat i la llibertat, categories pensades des de la seva posició imperialista. Totes les cultures i tot el coneixement tenen el mateix valor, per tant s’imposa practicar un feminisme postcolonial respectuós amb tot el coneixement perquè per alguns col·lectius de dones existeixen contradiccions i opressions tan fortes com el gènere. Quan una dona és pobre, gitana i lesbiana no percep que ser dona determini la seva condició vital més enllà dels altres eixos de la seva identitat.
Hi ha una enorme manca de representació social de les dones racialitzades, no hi ha representació des dels espais de poder amb capacitat de decisió. Als mitjans apareixen de forma secundària, mai com a expertes, sinó parlant només sobre racisme. Seguint Desirée Bela- Lobebdde, “encara es fa necessari recordar que hi ha dones no blanques expertes i professionals en infinitat d’àmbits”.
El cànon de bellesa femenina és blanc i la pressió sobre els cossos de les dones és tan forta que moltes dones a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia utilitzen productes blanquejadors per aclarir-se la pell, cosmètics tòxics amb conseqüències nefastes per a la seva vida i salut.
A més a més, la forma de representació de les dones racialitzades a la publicitat és totalment masclista; les dones no blanques desapareixen, i només es representa les dones negres o bé com a mamys terrenals o com a dones mestisses de pell aclarida i hipersexualitzades, com a sinònims d’erotisme i sensualitat. L’imaginari patriarcal continua carregat d’estereotips sexistes.
Reivindiquem els cossos dissidents, racialitzats, no normatius, allunyats de les normes del colonialisme blanc. No és suficient no ser racista, cal ser antiracista i anticolonialista.
