Hi ha una imatge de Rasha Omran, una imatge que qualsevol pot veure a internet amb el simple gest d’escriure el seu nom, una imatge que m’acompanya, s’instal·la al costat de la meva pròpia imatge i em rep, calmada, lúcida, despullada d’ornaments excessius i d’esperances vàcues. Es tracta d’una fotografia en blanc i negre signada per dirk.skiba Fotografie a Alemanya l’any 2016. Està fumant un cigarret. El sosté la mà dreta, una mà franca sense anells ni polseres, sense manicura evident ni més artefacte que aquest propi gest fugaç. I dic artefacte perquè a l’altre costat hi ha una càmera fotogràfica, perquè el fotògraf i Omran tal vegada han pactat, només tal vegada, que es mostri natural o interessant. No podem saber-ho. No importa. Hi ha una imatge de Rasha Omran en blanc i negre. Una imatge a la qual torno buscant, abans que l’observació, la pertinença, l’oportunitat d’accedir, encara que sigui un instant, a alguna cosa que ella sembla saber i jo no.
Aquest retrat acompanya la solapa del poemari Panorama de mort i desolació, publicat en català en format bilingüe en àrab i català per Èter Edicions amb una curosa traducció de Margarida Castells Criballés. És un llibre que va veure la llum original l’any 2014, editat per Dar Nun, i la vigència del qual, a l’atzar dels últims esdeveniments en la política siriana, resulta indiscutible. Des del títol, la veu poètica de Omran es declara observadora, disposada a mostrar un panorama que no ha deixat intacte l’esperit de qui es disposa a narrar. La mort, aquesta forma de mort violenta i arbitrària que va recórrer Síria com una nefasta malaltia, és l’irreparable. La desolació, d’altra banda, reflecteix la ruïna i el desemparament, la solitud i l’angoixa, l’invisible de qualsevol indici de consolació. Tot això i ni tan sols hem obert el llibre. Aquesta delicada composició de vuitanta poemes acompanyats de tres il·lustracions on l’autora dibuixa un recorregut per l’horror, per una pròpia visió del terrible, per una impotència col·lectiva embullada en la forma individual dels cossos, ànimes, ombres i objectes que travessen la seva poesia.
Enlloc diu que siguem a Síria. Però aquell mateix any 2014, Omran, que pertany a la secta alauita que aleshores governava el país, va publicar un article titulat “La secta com a pàtria”, on descrivia com l’aixecament pacífic es va transformar en un conflicte violent. L’autora fonamentava les seves crítiques al règim i es mantenia ull viu sobre el projecte necropolític d’Al-Assad. “Síria s’ha transformat en una terra de cementiris i mort pels crims d’un règim que utilitza el sectarisme com a eina de guerra”, afirmava.
Els primers poemes del recull ens situen en una casa i ens envolten d’objectes quotidians, mobles, finestres, adorns afectats amb el mateix aire d’estranyesa circumstancial que pateix la veu que porta el missatge d’una imminent destrucció
Els primers poemes de Panorama de mort i desolació ens situen en una casa i ens envolten d’objectes quotidians, mobles, finestres, adorns afectats amb el mateix aire d’estranyesa circumstancial que pateix la veu que porta el missatge d’una imminent destrucció. Els personatges que habiten els versos es troben literalment desmembrats. Lliuren una batalla diària per restaurar l’ordre perdut. Assemblen els seus propis membres escampats, planten flors, recullen objectes del terra. Hi ha elements materials i estètics que es repeteixen com un codi. Dos d’ells, encara que no els únics, són mirall i cos. Es troba la dispersió del cos massacrat al costat d’una segregació del jo, un desplaçament del centre del seu ser, o del ser múltiple que habita la seva veu poètica. Aquesta dislocació de la perspectiva del jo permet l’exercici de veure’s des de fora, l’acció de desplegar-se en l’exterior de la crueltat que assola al cos, la multitud de cossos, el país. És gairebé una pel·lícula de terror on observem una cosa terrible a punt de succeir o acabada de succeir, però que ens ha deixat mudes i paralitzades de pànic, sense poder cridar, escapolir-nos ni socórrer a ningú.
Malgrat tot, la dona –imagino que és una dona la major part del temps– que protagonitza moltes d’aquestes instantànies de mort i desolació té una vida. Una vida que resisteix, a vegades amb la memòria i a vegades amb l’engany, a la barbàrie. El poema 41 n’és un bon exemple. “Els homes que he estimat a la meva vida / els molts homes que he estimat a la meva vida: / els trec de la maleta vermella de sota el llit / i els col·loco davant meu, damunt la taula, / arrenglerats com fitxes de dòmino”. Les estrofes suggereixen una mena de diàleg amb poetes i escriptores que ens han regalat aquesta barreja tan difícil de sostenir, de perplexitat i escepticisme, per narrar l’estrany vincle entre el pas del temps i les relacions íntimes. Carilda Oliver Labra, amb “Hombres que me servisteis aquel verano” o “Discurso de Eva“. Clarice Lispector, amb La Passió segons G. H. Una veu una miqueta descarada, una miqueta descarnada, d’una dona de tornada de tot i que, no obstant això, reconeix sense embuts que el pas del temps no ho resol tot, de fet no resol gairebé res. Que el desig pot ser aquí. Que les ganes de companyia poden seguir aquí. I que la solitud és moltes vegades una germana vella i fosca a la qual no suportem amb el pas dels anys, encara que ens toqui conviure-hi. L’analogia amb aquestes autores conté un deix subtil que no es pot descriure com a generacional dins el terreny de la tradició literària, però sí des de la perspectiva històrica d’una època que es desfà. Aquesta impressió que tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire signat per escriptores que, des del seu lloc d’intel·lectuals, han participat de la política del seu país i del seu context.
Des del punt de vista específic de la poesia siriana, l’escriptor palestí Raed Wahesh, seguint la classificació de Khodor Al-Agha, ratifica la d’Omran com “la generació posterior al fracàs”. Wahesh explica que Al-Agha parla del fracàs sirià més ampli, que va començar als anys seixanta i va finalitzar a la fi dels vuitanta. Considera que el valor essencial d’aquesta generació és l’experimentació. Al novembre de 2024, la seva família editorial en català d’Omran, Èter Edicions, gràcies a la qual hem gaudit de la presència i recitals d’una poeta de la seva alçada a Catalunya, va publicar Aquella que va habitar la casa abans que jo, amb traducció de Mohamad Bitari. I va ser precisament a través d’aquest i la seva antologia Jo soc vosaltres, Sis poetes de Síria (Pol·len Edicions, 2019) que havia conegut la poesia d’Omran una mica abans. La qualitat d’aquesta antologia permet, entre altres coses, situar a l’autora en l’àmbit generacional dins de la tradició poètica del seu país. Bitari afirma: “Rasha Omran, com a poeta en essència, és qui millor representa el nexe d’unió entre la generació poètica anterior, la dels vuitanta, i la resta de poetes que conformen la selecció”.
Omran s’ha tatuat les morts amb una poesia que ens condueix cap a les seves sepultures i ens convida a mirar el dolor de front, a transitar-lo amb els ulls oberts, a deixar-se tacar per aquesta sang, per aquestes vísceres, que són i no són les del nostre propi cos
La veu poètica d’Omran parla de fantasmes dels seus éssers estimats, de l’horror de les notícies, de la sang que esquitxa cada dia les fotografies dels esdeveniments familiars. Desplega el relat d’una dona que, cada vegada que acomiada al seu amant al matí, doblega la vànova blanca del llit com si fos una mortalla. Una altra dona que es troba, després de fer dissabte, el seu propi cos apunyalat sobre el llit. Una pantalla que ensenya les restes d’un nen: mig cotxet i una sabata. Algú que prepara la seva tomba i es desfà del seu cor cada dia, mentre la vida continua el seu curs sota aquest règim de terror. Com se’ns podria transmetre millor la sensació de sobreviure a una guerra?
L’any 2010, l’artista iraquià Wafaa Bilal va realitzar una performance titulada … and counting. La peça, inspirada en la mort del seu germà en un checkpoint a Kufa, la seva localitat originària, era una denúncia contra les morts inútils de la guerra i, especialment, contra la invisibilització de les morts dels soldats iraquians. Bilal confrontava aquesta mania de fer parts i quarts i, durant 24 hores i en directe, convertia el seu propi cos en un llenç, deixant-se tatuar l’esquena amb un mapa sense vores de l’Iraq cobert amb un punt per a cada víctima iraquiana i estatunidenca prop de les ciutats on van caure. Els 5.000 soldats estatunidencs morts estan representats per punts vermells (tinta visible permanent), i les 100.000 baixes iraquianes per punts de tinta verda ultravioleta, aparentment invisibles excepte sota llum negra. Rasha Omran s’ha tatuat les morts d’una altra manera, amb una poesia que ens condueix cap a les seves sepultures i ens convida a mirar el dolor de front, a transitar-lo amb els ulls oberts, a deixar-se tacar per aquesta sang, per aquestes vísceres, que són i no són les del nostre propi cos.
Ara, quan viatjo, tinc por de deixar els seus llibres enrere i els porto amb mi per si de cas. Llegeixo Rasha Omran al metro de Londres; en una terrassa de Barcelona, en l’humit descans d’una plaça de Tànger. Ningú al meu voltant podria desxifrar la barbàrie que s’amaga entre les meves mans. Mentre llegeixo, cauen i es fabriquen bombes, se signen tractats de guerra, mig cotxet i una sabata assenyalen la mort d’un nen petit. L’art pot continuar sent un vehicle de la bellesa, una manera de compartir i protegir la nostra fragilitat, però no pot evadir-se de la guerra. Ja no podem eludir la realitat del món. Hem de trobar la forma radical i contemporània de ser-hi presents. Potser era aquesta amarga certesa, allò que ella semblava saber i jo no, el que percebia a la fotografia en blanc i negre de Rasha Omran.
