Objectes a la vegada corrents i extraordinaris, els llibres han contingut, guardat i transportat coneixements, manifestos, poemes i secrets d’un lloc a un altre, d’una gent a una altra, d’una època a la següent. Eines col·laboratives i silencioses, sàvies i humils, ens han definit i acompanyat i fet créixer en els darrers segles. Ja ens hem acostumat a la seva presència, però fins fa relativament poc, la cultura es guardava enrotllada en papir, al fons d’un cofre tancat. Ens hem habituat a la seva lectura quieta i callada, però en altres temps els textos s’aprenien de memòria, o es llegien en veu alta mentre es passejava amunt i avall. Donem per feta la disponibilitat i facilitat oferta pels llibres, però al llarg de la història (i encara avui) els llibres han estat cremats i prohibits, han estat un producte exclusiu i vedat, o senzillament han desaparegut.
Avui, els nous sistemes aparentment eteris i fluids, tecnològics i algorítmics, prometen gestionar amb més velocitat, emmagatzemant més dades, multiplicant la creativitat, mostrant d’una altra manera el món i les coses. Però els llibres segueixen impertèrrits a les seves lleixes, des d’on sembla que se’n riguin, dels nostres entusiasmes ingenus i contínuament renovats. Saben moltes coses, els llibres i, entre altres, saben que encara ens faran molt servei i que no han dit l’última paraula. Potser perquè, tal com deia Borges, no és una mera extensió del cos humà, el llibre és un estri que ens resulta sorprenent. El llibre com a contenidor i com a eina, com a obra artística i transmissor de cultura, manté inalterat el seu misteri. Hi ha assagistes que, a través dels seus llibres i en formats diversos de text, de l’aforisme a l’assaig visual, exploren els secrets de la creació i els seus territoris veïns: la cultura, la memòria, la sociologia i la reflexió estètica. I també hi ha artistes visuals que d’aquest misteri i aparent senzillesa del llibre i els seus components n’han fet el seu centre d’atenció creativa. És el cas de Mercè Soler.
“Tota la meva obra és un llibre o parteix del llibre”, afirma Mercè Soler. En tornar de Berlin, després de passar-hi deu anys, la carrera creativa d’aquesta barcelonina va anar definint-se pel camí de l’enquadernació. Un camp que ha treballat ja sigui a través de l’ofici més manual o material o com a concepte artístic, des de l’encàrrec més pràctic i convencional (cartes per a restaurants, encàrrecs per a altres artistes i esdeveniments) fins a l’obra més poètica i la instal·lació. Després de tenir l’estudi a la Fàbrica de creació Roca Umbert (a Granollers, el Vallès Oriental), i en un taller compartit del Raval, actualment Soler té la seva base a El colmado, un taller establert desde fa dos anys en una cantonada del carrer Major de Santa Maria de Palautordera (a la subcomarca del Baix Montseny), i que efectivament neix de la rehabilitació d’un antic colmado, per obrir-lo com a local de treball i organitzar-hi activitats.
A El Colmado s’hi fan cursos d’enquadernació, on es pot veure i explorar com es fa un llibre, i treballar sobre “tot el món dels contenidors de paper, tot el que està enquadernat i guarda documents”, explica la seva impulsora. És a dir: llibretes, carpetes, àlbums, caixes. Per allà hi han passat, en les sessions anomenades “Tupper Boox”, altres creadores com ara Ximena Pérez, Isabel Banal, Ninja Papel, Sandra March… Totes proposen una manera d’acostar altres formes d’entendre el llibre. Qui s’hi apunta? L’hi preguntem: “Gent del poble, gent d’altres pobles del voltant, persones que necessiten usar les mans, per crear i fer coses per emportar-se a casa”.
L’objecte “llibre” revisat
En un dels aforismes de la Minima moralia de Theodor Adorno , assaig de reflexions “des de la vida deteriorada” escrit a mitjans del segle XX (en versió en català a Arcàdia, el 2024), el filòsof alemany es fixa en “l’extinció de l’experiència”, causada per les coses finalment “sotmeses a la pura utilitat”. El filòsof detecta i critica la degeneració experiencial en els objectes que “adopten una forma que en redueix el maneig a una mera manipulació”, i que no toleren “cap escreix ni de llibertat de moviments ni d’autonomia de les coses que pugui constituir un element experiencial que no s’esgoti en l’instant mateix de l’acció”.
L’obra més conceptual de Mercè Soler juga al voltant del llibre, però no només com a objecte, sinó reconstruint i deconstruint tots els seus elements, formes i funcions: el llibre com a contenidor i continent de secrets i confessions, com a artífex que lliga codis, textos, paper, lloms, tapes
Potser l’art, la creació, sigui un bon camp des d’on cridar l’atenció –des del material i l’artifici– i assenyalar aquests empobriments, deterioraments i pèrdues? En aquest sentit, l’obra més artística i conceptual de Mercè Soler també juga al voltant del llibre, però ara no només com a objecte i paper, sinó reconstruint i deconstruint tots els seus elements, formes i funcions: el llibre com a contenidor i continent de secrets i confessions; el llibre com a artífex que lliga codis, textos, paper, lloms i tapes. El llibre com a forma i com a paradoxa. L’exploració sobre el format llibre sovint és sorprenent i pot semblar còmica i enginyosa, i això és així en part perquè els llibres són objectes que tenim del tot naturalitzats i assimilats, però que es mantenen sempre a la frontera de l’eina i la idea, del dit i de l’ocult, de la quotidianitat i l’excepcionalitat. Accentuar algun d’aquests trets i formes farà del quotidià quelcom excepcional, tot fent transitar la “normalitat” de l’objecte llibre cap a un territori desconegut. D’entre les primeres obres de Soler, “Deutsch” cridava l’atenció per la seva presentació escultòrica: es tracta d’un llibre de marbre blanc, o millor, una peça de marbre amb forma de llibre. La seva autora explica que la peça “només té una part corbada, que li dona l’aparença de llibre, i està en un estoig”, i resumeix com, després d’anys de viure a Berlin, l’obra mostrava la relació amb la llengua alemanya, “tan freda i tan bonica”, complexa o complicada. Tant, que una lletra va saltar, confirmant la tesi de l’obra: “En gravar el títol al marbre, em vaig equivocar, però vaig abraçar l’error… va ser un accident, però l’error s’hi va quedar”.
La memòria
La txeca-nord americana Janet Malcolm és una de les grans escriptores i periodistes contemporànies. Ara podem llegir les seves Imatges viscudes (Arcàdia, 2023) com una mena d’autobiografia fragmentària, on les imatges, trobades a vegades al fons d’una capsa oblidada, serveixen de disparador. Allà, la protagonista de les fotos és descrita com si fos algú altre, en part estrany, a qui escriu: l’autora dissociada o distanciada de la seva imatge jove, infantil, anterior. Una foto sempre dispara el record, i a partir de relats i metarelats, un ventall de relacions reapareixen, una sèrie d’assumptes emergeixen, les imatges o escenes s’encadenen. Malcolm sembla posar els somnis, la literatura i la memòria en un mateix nivell del que és suggerent però no del tot fiable, i ens recorda que “La major part de les coses que ens passen les oblidem”, i que sempre cal ser precabut: “El passat és un país que no expedeix visats. Tan sols podem entrar-hi il·legalment”, diu. Avui, que les imatges ens aclaparen i ens saturen a cada moment i des de tot arreu, és pertinent una anàlisi del que signifiquen i suposen: per a nosaltres, per al nostre temps, present i passat. Especialment ara, que en certs àmbits frívols s’ha posat de moda aquesta terminologia productivista i individualista, que parla de la bondat de “produir records” (“making memories”), és un bon moment per tenir presents (recordar!) aquests advertiments sobre la fragilitat i l’ambigüitat de la memòria.
Hi ha, en diverses obres de Mercè Soler, un joc entre l’interior –el text– i la presència –els lloms, el volum– de l’objecte-llibre, com si a la vegada s’afirmessin i es contradissin, en una relació de conflicte equilibrat. Així, a la peça “Cosas que nunca te dije”, trobem “Un llibre hermètic, que no es pot obrir, ja que té dos lloms”. Es tracta d’una mini-edició de cinc exemplars, que contenen records i secrets mai dits, i en principi ilegibles, que en un moment donat l’artista va enviar via paquet postal a quatre antics amors (relacions, amors platònics, persones amb diferents vincles sentimentals…) seus. “Els receptors de les obres havien de decidir què fer-ne: si obrir-los i sacrificar la peça, per esbrinar quines coses no els havia dit, o si mantenir el secret… Jo només els demanava, a canvi, una fotografia del lloc on guardaven el llibre”.
També hi ha una capa (literal) de secret i misteri a l’obra “Diary I”, que encapsula deu anys de diaris berlinesos, en llibretes manuscrites originals, dins d’una finíssima pell de vidre, en un objecte posat a la venda. Soler, gran admiradora de l’obra de Sophie Calle, explica que es tracta d’una “provocació, ja que hi ha una línia fina entre la meva intimitat i el lector potencial”. En altres obres més recents de l’artista, el text i la literatura apareixen al mateix nivell de protagonisme que els formats i les bases que els sustenten. Però, igualment, es fa una lectura a la vegada material i conceptual del seu valor, no només com a argument o fil narratiu central. “A vegades m’interessa només l’arquitectura del llibre, com s’aguanten els fulls, i faig un còdex… però altres vegades m’interessa el paper o la paraula. La narrativa la puc crear a partir del contenidor…”. D’això en seria un exemple la peça “(pausa.)”, on proposa un llibre que “té forma de llibre”, però amb certes característiques insòlites: una tapa blanca de vellut, que ens recorda els telons del teatre, i unes pàgines gairebé buides de text, com si haguessin estat parcialment esborrades. És el que queda de buidar el text del drama L’amant, de Harold Pinter, en un joc extrem fins a deixar-hi impreses en els fulls només les “pauses” i les didascàlies que tenen relació amb el silenci.
Els colors
L’escriptor irlandès Colm Tóibín ha aplegat, a La mirada captiva (Arcàdia, 2024) alguns assajos sobre art escrits durant els darrers vint anys. Tots ells explicats amb gràcia i planers, amb una mirada pròpia i profunda, però sense teoria ni embuts, i en bona part dedicats grans noms del mon de la pintura i la fotografia (Miró, Tàpies, Barceló, Diane Arbus…). Crida l’atenció el primer dels assajos, dedicat al color blau, on Tóibín ressegueix, a partir d’una experiència personal puntual, quan gaudia d’un dia de submarinisme, les peripècies d’aquest color al llarg dels segles, en una mena d’història cultural cromàtica. Sorprenentment, Tóibín descobreix com per a descriure el blau no hi havia mots llatins o grecs, i explica com es produïen i s’exportaven tints i pigments veneradíssims i conduïts per rutes comercials enrevessades, i com va néixer un nou ordre social que va dur un nou “ordre dels colors”, amb noves vinculacions polítiques i simbòliques associades. La moda del color i la progressiva presència del blau, va fer que molts escriptors hi caiessin rendits i fascinats. “El que sembla miraculós i intemporal ho han conformat factors humans complexos”, escriu Tóibín, qui afirma que les obres d’art “són en el temps i fora del temps”.
Al primer dels assajos de ‘La mirada captiva’ , dedicat al color blau, Colm Tóibín ressegueix, a partir d’una experiència personal quan gaudia d’un dia de submarinisme, les peripècies d’aquest color al llarg dels segles, en una mena d’història cultural cromàtica
Aquest acostament a la història de l’art a partir de la seva materialitat, a les aportacions o fites plàstiques a partir dels canvis sociològics i econòmics, són oportuns en una etapa com l’actual, quan el món “real” sembla desaparèixer davant nostre, escamotejat, cooptat i abduït pels desguassos digitals i la intel·ligència artificial: eines culturalment extractives i ambientalment insostenibles, que pretenen fer-se passar per noves, màgiques i col·laboratives. Convé recordar la realitat de la cultura com a procés de llarg abast, a la vegada material i poètic, i està bé apreciar les obres culturals com a palimpsest i evolució, fetes amb moltes mans i vistes per molts ulls canviants i diferents.
A “Pantone”, Mercè Soler, aquí escriptora (anteriorment, ja havia escrit poesia i microcontes) es dedica a substituir el famós catàleg de referències cromàtiques, per una sèrie de situacions-circumstàncies-poemes concentrats. L’autora diu que aquesta peça “potser no té una càrrega tan emocional com les altres. A partir de la idea del catàleg Pantone de color, prenc cada referència i la uso per proposar una imatge. És com una guia de moments. Normalment, es tracta d’un personatge i una acció. La imatge, la situació, lliga o referencia els colors, però de manera molt lliure o subjectiva. Alguna gent m’ha dit que fins i tot el fan servir per a tallers de teatre, per plantejar escenes o situacions de partida per assajar o començar a treballar…”.
Explosionar l’art, apropar experiències
El sociòleg Richard Sennett aborda a L’intèrpret (Arcàdia, 2024) les diferents relacions entre l’actuació, la performativitat i la política, l’economia i l’urbanisme. Primer volum d’una trilogia que tractarà també els temes de la narració i la imatge, Sennett sembla, en el seu afany tastaolletes, assumir amb alegria els mestratges de Walter Benjamin (les il·luminacions) i Roland Barthes (les mitologies), per oferir un prisma caleidoscòpic sobre el panorama històric i cultural canviant. Les arts escèniques, l’actuació, els rituals del gest, la paraula i la persuasió, són presents més enllà i més ençà de l’escenari delimitat del teatre: les trobem en els aparadors fetitxistes dedicats a les mercaderies, com als primers grans magatzems parisencs de Le Bon Marché del 1838, on “darrere el vidre hi havia un espectacle”. Les arts escèniques s’activen també, recorda Sennett, en els escenaris insidiosos de les “cavernes digitals”: el teatre tancat de l’espectador sotmès, ocult, antisocial, aïllat de l’àgora i separat de la possible trobada i la interactuació amb la diferència. El trist teatre de les pantalles, els dispositius individuals, les mal anomenades “xarxes socials”.
Richard Sennett ens recorda a ‘L’interpret’ que es arts escèniques s’activen també en els escenaris insidiosos de les “cavernes digitals”: el teatre tancat de l’espectador sotmès, aïllat de l’àgora i separat de la possible interactuació amb la diferència
L’art, eminentment les arts escèniques i totes les arts en general, han estat i poden ser uns aglutinadors de diferències i uns espais de trobada o retrobament. En aquesta direcció, l’obra de Soler, sense perdre la intimitat i el secret, ha anat evolucionant, ampliant-se, pel que fa al que s’explica i com ho explica, fins arribar al que ella anomena el “llibre expandit”. Actualment, prepara una instal·lació (a la Fundació Joan Brossa) inspirada en els Poemes habitables brossians. Altres exemples expandits anteriors de Soler, han estat per exemple la peça “Àlbum”, concebuda com una trobada-sopar al voltant d’una taula, que havia estat parada i treballada com si es tractés tota ella d’una obra escrita o llegible: cada element de la taula parada, cobert i tovalló, estovalles i got, tenia inscrita una paraula relacionada amb la vida i l’obra de l’autora. Un vespre, una sèrie de professionals relacionats amb la paraula (un poeta, una actriu, un cal·lígraf, una periodista, un tipògraf…) van ser convidats a seure per compartir-hi un sopar-esdeveniment, a la seu de la galeria d’art barcelonina Chiquita Room. Aquest espai es convertia, doncs, ja no en un cub blanc a mode de búnquer cultural, sinó en una extensió del carrer –des d’on les vianants podien veure el que hi succeïa–, a la vegada que en una espacialització cooperativa i imprevisible de la peça-llibre, un dispositiu que apropava individus diferents. D’aquell sopar-trobada al voltant de la taula parada i escrita, en va sortir l’altra part de la peça: l’enregistrament escrit, gravat i fotogràfic d’aquella interacció entre persones i mots, fins aleshores inconnexes i desconegudes.
Una altra instal·lació-llibre expandit posterior, “Hombre malo”, bussejava en un record dolorós i ocult, i ho feia a partir de crèdits cinematogràfics, didascàlies teatrals, una cartela museística i una peça central. Aquesta consistia en una peana amb una mena d’escultura-llibre, de només dues pàgines obertes, que descrivia una situació real d’abús que havia patit l’artista, de petita. També aquí, en la foscor d’una cambra, l’ésser visitant-lector-espectador travessava la fina línia de la intimitat exposada. I, com passa quan s’obre un llibre, el que romania tancat s’obria, només per un instant, excepcionalment, descobrint-nos el seu interior.
