Des de l’habitació on havia redactat aquell polèmic discurs, l’esquelet dels pètals d’un roser lluïa considerablement malmès per l’abandó. Més enllà, les copes dels plataners i la fressa de vianants i vehicles la feien conscient que vivia en un dels punts més emblemàtics d’una ciutat situada entre el caos i la desesperació. Al fons podia veure un bocí d’un mar replet de tragèdies humanes, castigat per plàstics i enormes vaixells que, al seu pas, ho embrutaven tot.
Havia tornat unes hores abans, després d’un viatge farcit de conferències i d’actes de campanya fins on arriben els marges fronterers d’un territori que l’arrelava. Va sortir un moment al balcó amb el barnús i les sabatilles d’estar per casa, i es va recolzar a la barana per contemplar l’entorn i aprofitar la calma d’una nit en què no es veien les estrelles. Va prémer fort la tassa calenta en cerca d’una escalfor fugaç i, en relaxar-se, va adonar-se del cansament acumulat al llarg del dia.
Va tornar a l’interior del domicili i va observar que, a l’escriptori, encara hi tenia una pila de correspondència per revisar. Hi va donar un cop d’ull: la majoria eren factures i publicitat. Les va estripar sense descobrir-ne el contingut, fins que, entre elles, va localitzar-ne una sense remitent ni segell. Va asseure’s a la butaca i, en obrir el sobre, va comprovar el que semblava una carta personal escrita a mà, carregada d’una olor desconcertant:
“Abans que et preguntis per què t’escric, vull respondre’t que no vull res de tu. Ni els teus diners ni el teu consol. Només vull que per primer i darrer cop m’escoltis. Després d’això, hauré marxat de la teva vida per sempre.
Ens vam conèixer fa molts anys. Desprenies humilitat, valors, il·lusió i dolçor en tot allò que realitzaves. Tothom volia ser a prop teu, i jo vaig ser una d’elles. Després d’aquella primera nit, ràpidament em vaig enamorar, i tu em vas dir que també. Vaig creure en tu, vaig confiar en totes les promeses que ens fèiem mirant-nos als ulls i, durant uns mesos, tot va ser meravellós; fins que la meva situació de persona que no disposava d’uns papers en regla es va fer cada cop més insostenible.
Sobrevivia gràcies a una feina mal pagada netejant habitacions d’hotels, fins que un dia, inesperadament, van anunciar-me que no em necessitaven més. Estàvem en plena crisi econòmica i vaig moure cel i terra en cerca d’una feina que es resistia a anar a parar a les meves mans brunes.
Desproveïda de paisatge, no tenia on anar. Sabia que el retorn amb les butxaques buides no seria fàcil. Aleshores vaig decidir jugar-m’ho tot, d’un cop i prou
Et vaig voler explicar el meu neguit, però cada cop que ho intentava, sentia vergonya i sempre semblava que al teu voltant passaven coses més importants. Tu que ho tenies tot, com voldries ser a prop d’algú com jo, que no tenia absolutament res? Quan ens vam acomiadar aquell matí, que sumaven aquells dies i nits fabuloses, et vaig dir que romandria un temps fora, sense ni tan sols esmentar-te que si creuava la frontera, possiblement em seria gairebé impossible tornar. Estaves tan ocupada en la nova feina i en les teves causes que semblaves inconscient de tot allò que em passava.
Quan vaig marxar a l’altra banda de l’oceà, vaig tornar a sentir-me valorada i vaig poder estabilitzar-me laboralment. Però la calma es va veure trastocada quan una empresa estrangera va comprar la vall sencera per espoliar-la, tot expulsant les que l’habitàvem.
Desproveïda de paisatge, no tenia on anar. Sabia que el retorn amb les butxaques buides no seria fàcil. Aleshores vaig decidir jugar-m’ho tot, d’un cop i prou, i lliurar el meu sexe a canvi dels diners del viatge.
Just avui fa una setmana que he tornat i aquesta nit començo a exercir a la ciutat. T’anava a trucar, però, de sobte, m’he aturat quan he vist el teu nom en un diari, al costat de qui criminalitza les que s’intenten guanyar la vida com jo.
Sé que és massa tard per explicar-te el motiu dels meus silencis, però ara ja no callaré més. Només et demano que no em jutgis ni em qüestionis, tu que has venut a un preu massa baix el teu pensament”.
Quan va acabar de llegir la carta, va canviar el barnús per una caçadora i va recuperar la bicicleta plena de pols. De moment, va decidir no enviar el redactat. Aquella nit podaria el seu propi roser i pedalejaria sense fre en cerca d’uns valors oblidats a cop de bitllet i de ploma.
