“El pobre Jaumet li havia explicat que havia vist moltes papallones, núvols i núvols de papallones, i ella no se l’havia cregut.” (Mercè Rodoreda, Mirall trencat)
Fa exactament tres mesos la meva germana va donar a llum a la seva quarta criatura. El que va passar aquell dia i sobretot aquella nit a l’hospital després de la cesària va remoure els fonaments de tot el que fins llavors ens havia semblat segur i previsible. En vint-i-cinc hores, una força estranya que no era res més que la vida en estat pur ens va portar en vaivé a tocar de la mort i de la mort un altre cop a la vida, passant de la il·lusió al terror i del terror a l’alleujament i a la gratitud. En vint-i-cinc hores es van condensar com el nucli del big bang experiències emocionals i corporals que generalment ocupen l’espai de mesos o d’anys en la vida d’una persona. En vam sortir trontollant i recolzant-nos en parets que també es bellugaven. Calia somriure perquè tot havia acabat bé. Fi de la història, sense haver contat la història.
El relat, paraula que fa espai, de vegades ens cal no una vegada, sinó tres, cinc, deu, vint, mil cinc-centes, fins que el nucli emocional compactat i dens es va desfent a poc a poc, es dilueix, es gasta
Fins ara convençuda que només la paraula poètica podia acostar-nos a copsar el sentit de l’experiència humana, m’he trobat de cop necessitant urgentment el relat. No la narrativa fragmentada durant aquells dies que havíem escampat en whatsapps, notes de veu i trucades ràpides al nostre entorn més íntim (no les notícies actualitzades al minut), sinó el relat des del després, recosit també (i per què no?) amb el record distorsionat (el record assumible) i amb els elements de tot allò en què ens havíem convertit: vulnerabilitat oberta de bat a bat, amor incondicional, gratitud en deute. Necessitava (i en notava la mancança gairebé físicament, amb la mateixa ànsia de la fam, dels matins sense cafè o dels vespres sense cigarreta) un fil que embastés les escenes i en fes un collage sense forats buits. Sense vertigen. Perquè el relat que no s’articula es queda despenjat a dins, grinyolant com una finestra mal tancada. Em calia la narrativa clàssica (plantejament, nus, desenllaç) per reelaborar, ubicar i donar espai a l’experiència.
Però com, i on, i quan, i a qui, desplegar el relat? Com, sense por de trencar-te i que rebenti l’angoixa acumulada. Com, amb tants serrells de desinformació en l’informe hospitalari, sense energia per barrar el pas als judicis gratuïts i ignorants. On i quan, si ja tot està bé i fes un brindis, dona. A qui, que no insinuï que t’aferres (desaferrats del món, uniu-vos i deixeu-nos a la resta de mortals poc evolucionats viure en pau). Que no t’etzibi que la seva iaia també ho fa, això de contar les coses mil vegades.
En cada experiència humana que es vol fer paraula i no troba l’espai-temps, sento que perdem possibilitat creadora, sanadora i relacional. Que sucumbim a mandats invisibles que situen la productivitat i l’individualisme no únicament en el centre, sinó en tots els racons de la nostra quotidianitat
Doncs sí. El relat, paraula que fa espai, de vegades ens cal no una vegada, sinó tres, cinc, deu, vint, mil cinc-centes, fins que el nucli emocional compactat i dens es va desfent a poc a poc, es dilueix, es gasta. Deixar de fer mal. Sé que no hi ha temps, sé que sovint no hi ha ganes d’escoltar. Sé que ens sentim amenaçats per qualsevol vivència que no sigui “positiva” (misterwonderfuleros del món, uniu-vos i deixeu-nos a la resta de mortals poc evolucionats viure en pau). Sé que tenim molta pressa de passar pàgina, que no ens fregui ni una mica el dolor propi ni el dels altres. Però en cada experiència humana que es vol fer paraula i no troba l’espai-temps, sento que perdem possibilitat creadora, sanadora i relacional. Que sucumbim a mandats invisibles que situen la productivitat i l’individualisme no únicament en el centre, sinó en tots els racons de la nostra quotidianitat. I entenc per què diem sovint (gairebé ja com una frase feta que corre el risc de buidar-se de significat) que la literatura, aquesta necessitat de relat i de poesia, ens salva.
A totes les persones que em vau acollir el relat i que me l’acolliu encara avui: la gratitud, com la llibertat, també és un oceà dins nostre, on hi cap la vida tota, i sou ja per sempre part d’aquesta infinitud. A les quatre criatures que vau viure de prop aquelles vint-i-cinc hores de final d’octubre: com desitjo que us relateu, que parleu, que crideu, que ploreu, que abraceu i que guariu. Com desitjo que tot el que va passar no us faci nafra, que no supuri quan la vida torni amb ventades imprevistes. Que us quedi desbrossat tot l’espai que necessiteu per ser llavor, arbre, roca, ocell. Que sempre hi hagi algú, també quan us feu grans, que us cregui quan li expliqueu que heu vist papallones, moltes papallones, núvols i núvols de papallones. I vulgui, simplement, escoltar-vos.
