El teatre és, en essència, l’art de la narració encarnada, la sublimació de la vella tradició d’explicar-se històries les unes a les altres, la transmissió que abans es feia a cau d’orella, amb un xiuxiueig als peus del llit on s’adormien els infants, al voltant de la llar de foc, o en un cercle improvisat sobre la sorra de les places dels pobles. Les arts escèniques han anat mutant i canviant de lloc, i en la seva evolució cap a l’estabilitat han guanyat un espai propi, passant de les tarimes i les esglésies als patis dels palaus, i dels carrers als edificis fets expressament. A l’escenari, les unes posen a disposició de les altres els seus cossos, les seves veus i gestos, per encarnar i reinterpretar allò que uns tercers han escrit, proposat, imaginat. El públic és tot orelles, ulls, cos en atenció curiosa, en silenci i en la foscor per atendre el que s’explica, se sent, es veu.
Col·lectivament, es produeix una contemplació respectuosa i atenta, que mena cap a una alquímia de la imaginació i la concentració, i aquest fet sobrepassa i transcendeix la mera suma de paraules i imatges. El teatre és el cau d’un animal que no existeix, que no sabíem que existia. Si les imatges es troben sempre en una pantalla que, com a “quarta paret”, és inescrutable i superficial, impermeable i hermètica, l’arc d’escena ens introdueix, en canvi, en tot de mons, profunds i fecunds, inesperats i guaridors. Totes aquestes obvietats representen, en l’actualitat, actituds, possibilitats i moments que van a la contra del que se’ns demana i se’ns ofereix en la quotidianitat del dia a dia, una realitat més virtual que virtuosa, plena d’imatges omnipresents i descontextualitzades, informacions que ens saturen i ens dispersen, ritmes que ens apressen i ens estressen, relacions banals i gens significatives, dispositius dirigits a la utilitat i no a l’empatia…
Representar la memòria de la infància
Quan, en l’espectacle El cap als núvols presentat a l’actual Festival Grec de Barcelona (a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, els dies 29 i 30 de juliol), el creador escènic i miniaturista Xavier Bobés manipula tot de fotos i figuretes amb els dits, fent-los recórrer l’espai tenebrós de la sala, i endinsant el públic en una capsa de fusta que, per art de màgia, es converteix en una llar tranquil·la i misteriosa, ens obliga a fixar tota la nostra atenció en aquella parcel·la de pocs centímetres de superfície, perdent la noció del temps, de l’escala. No hi ha millor remei contra la manca d’atenció que aquest repòs serè de la mirada, aquest parèntesi espacial i plàstic que ens ofereix amb comptagotes els estímuls visuals.
Bàsicament, Bobés convertia aquella escena en l’únic realment existent i important de tot el món mundial, fins a alienar-nos –en el bon sentit de la paraula– transformant-nos en habitants o visitants d’un altre món, que potser ens havia passat desapercebut. Aquesta obra, que va ser la primera creació de Bobés, estrenada fa més de vint anys i que s’ha recuperat enguany, escenifica el castell de la memòria i ens fa recórrer diversos records d’infància, sense necessitat de cap veu ni cap text, sense un argument fixat ni un personatge clar o identificable. Nosaltres en som els protagonistes, els que recorrien els laberints d’aquells records.
Representar el pas del temps dels personatges
Les arts escèniques són, literalment, interpretacions (actorals, escèniques) que permeten noves interpretacions, matisos i sentits de textos ja escrits, i que potser havien estat llegits de manera unívoca, amb la inèrcia del sentit heretat. A la mitja part del poderós espectacle basat en el llibre Elizabeth Costello, de J. M. Coetzee, que el director polonès Krzysztof Warlikowski va mostrar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), els passats 6 i 7 de juliol, un amic es preguntava: “per a què utilitzen pantalles i vídeos en viu, projeccions del que passa en escena, la gent del teatre ‘modern’? Quina necessitat en tenen, si el públic ja està veient allò que passa sobre l’escenari?” La força de les imatges projectades a la pantalla gran del fons de l’escenari, en una obra com Elizabeth Costello, creant uns rerefons amb perspectiva infinita i sensorial –un mar, un bosc–, convida a imaginar de quina manera la unió del cinema i del teatre podrien articular-se en un dispositiu escènic infal·lible, infinit, ple de màgia i de possibilitats.
En aquesta adaptació d’un text de J. M. Coetze, les idees i les paraules prenen importància i èpica, es tornen gegantines i operístiques un escenari enorme i magnificent, sense necessitat de música ni orquestra
El muntatge de Warlikowski és una prova de com el teatre serveix per donar cos i rellegir la literatura, d’una manera poderosíssima. En un escenari enorme i magnificent, les idees i les paraules prenen importància i èpica, es tornen gegantines i operístiques, sense necessitat de música ni orquestra. Interpretada per diferents actrius, segons el moment de la vida del personatge, la protagonista de l’obra mostra totes les seves facetes, els seus estats i condicions, de l’apoteosi a la por, de la crueltat a la fragilitat, en un espectacle que es permet el luxe de “perdre el temps” en uns moments que, llegits, potser haurien passat inadvertits.
Representar l’essència brutal dels clàssics
Aquesta reinterpretació i reencarnació de la literatura es du a terme també amb els clàssics, i potser és amb aquests textos del cànon literari i dramatúrgic, quan poden demostrar tota la seva vàlua, la seva utilitat i bellesa. Un dels grans mestres de la performance del teatre europeu, el flamenc Jan Lauwers, ha dirigit amb la seva Needcompany (ara amb la presència de tres intèrprets ben coneguts per aquí, Nao Albet, Juan Navarro i Gonzalo Cunill) un muntatge en dues parts, a partir de fragments, escenes i personatges de Shakespeare: Billy’s Violence & Billy’s Joy (Teatre Lliure de Montjuïc. 28 al 30 de juliol). El que proposa el dramaturg, Victor Afung Lauwers, és una tria de les escenes marcades per la violència masclista, extretes d’entre les obres del bard anglès.
El resultat és una concatenació ultraviolenta dels moments en què l’amansiment i la tortura dels personatges femenins (Ofèlia, Desdèmona, Pòrcia, Cordèlia, Cleopatra, Julieta…) resulten terriblement insuportables, descontextualitzats de la trama i despullats de les circumstàncies de les històries concretes. Si la violència de Shakespeare s’havia tenyit anteriorment de vermell-sang en els muntatges de directors com Calixte Bieito, aquí tota aquesta empastifada de testosterona, set de poder i narcisisme es resumeix en una banyera plena de merda i personatges grotescs. A la segona part, “Billy’s Joy”, que tanca el díptic de la companyia belga, el que es desconstrueix i es mostra és tota l’egolatria i imbecil·litat implícites i explícites en les altres obres còmiques de Shakespeare, que potser s’havien llegit des del romanticisme i l’alegria lleugera de les fades, quan en realitat també mostraven i mostren una inestabilitat clownesca pertorbadora, ara posada davant dels nostres nassos en tota la seva absurditat, nues a la taula quirúrgica del laboratori (teatral).
Representar la tragèdia del món
Si bé és cert que els personatges del dramaturg canadenc-libanès Wajdi Mouawad a vegades semblen titelles manipulats per complir els propòsits de l’autor, i que la seva ambició per escriure “tragèdies modernes” l’eleva cap a les altures d’un lirisme i unes situacions insòlitament allunyades de la realitat del món terrenal, també ho és que les sinergies i la sensibilitat del director Oriol Broggi i La Perla 29 han sabut interpretar, fer aterrar i materialitzar tots aquests mons, mots i escenes: els han fet intel·ligibles, els han posat al nostre abast en un lloc poètic clar i familiar, en un espai que és a la vegada concret i inspirador. Aquest lloc es troba a l’antic Hospital de la Santa Creu, entre voltes ceràmiques gòtiques i murs de pedra antics. Aquí és on hem vist un elenc de primera línia (on destaquen Miriam Moukhles i Clara Segura), desplegant les seves habilitats a dos pams dels nostres nassos, a l’espectacle Tots ocells (al Teatre La Biblioteca, ara fins al 28 de juliol, i de nou al setembre i l’octubre).
‘Tots ocells’, del canadenc-libanès Wajdi Mouawad, ens parla del violent conflicte a Palestina, a partir d’una història d’amor casual a Nova York, i del secret molt ben guardat en el si d’una família jueva europea, entrellaçant comèdia romàntica amb melodrama
L’obra de Mouawad ens parla del violent conflicte a Palestina, a partir d’una història d’amor casual a Nova York, i del secret molt ben guardat en el si d’una família jueva europea. La comèdia romàntica s’entrellaça amb el melodrama, i aquest amb la tragèdia, la grega i la de la Mediterrània Oriental. Les imatges de vídeo projectades als vells carreus de l’edifici gòtic, i els textos en múltiples llengües, potser són el que exemplifica millor el tractament artesà, bell, lent i atent, que es fa en aquest teatre de les imatges i de les paraules: l’oposat de l’allau indigest d’imatges i més imatges que, un segon rere l’altre, de manera aleatòria o logarítmica, des de les comportes de les pantalles dels nostres dispositius tecno-neuròtics aboquen sobre els nostres pobres ulls innocents i indefensos.
