Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sabadell, la vaga que va disputar el carrer al franquisme

El 1976 Sabadell va viure la primera vaga política després de la mort del dictador: l'aturada va començar el 23 de febrer, en resposta a la brutalitat policial viscuda uns dies abans. Va suposar una de les mobilitzacions més importants d’aquells anys on confluïren moviment obrer, veïnal i estudiantil

Assemblea de treballadors a les pistes d'atletisme de Sant Oleguer amb motiu de la vaga general. 26 de febrer de 1976 / Arxiu Històric de Sabadell

Del 23 al 26 de febrer del 1976 Sabadell va ser el centre de totes les mirades. Tant per les persones defensores del règim, com dels que volien fer-lo caure. I és que “la primera batalla de la transició es dona al carrer”, com diria Sánchez Terán, governador civil de Barcelona durant aquells anys. Així, en una època on no existien mètodes democràtics per saber qui disposava de més suport, el control de l’espai públic va prendre un paper principal.

Els darrers anys del franquisme es caracteritzaren per una conflictivitat en augment, especialment a la demarcació de Barcelona, al País Basc i a Madrid

D’aquesta manera, els darrers anys del franquisme es caracteritzaren per una conflictivitat en augment, especialment a la demarcació de Barcelona, al País Basc i a Madrid. N’és un bon exemple l’àmbit laboral. Durant els anys setanta, l’Estat espanyol va ser el quart país d’Europa amb més conflictivitat en aquest àmbit. Tot això, en un moment on, a diferència de la major part de països europeus, a Espanya estava prohibida la vaga.

En aquesta batalla pel control de l’espai públic i davant d’una oposició en augment, el règim mostraria la seva faceta més dura i repressiva. Tres mesos abans de la mort de Franco, l’agost de 1975, s’aprovava el decret llei Antiterrorista i tot just unes setmanes després el dictador feia afusellar dos militants d’ETA i tres del FRAP.


Sabadell en ebullició

En general, la resposta a aquestes execucions no va ser l’esperada per les persones opositores al règim. No es va aconseguir tornar a repetir les mobilitzacions que hi hagué, uns anys abans, pels judicis de Burgos. Això, però, va ser diferent en ciutats com Sabadell amb una forta oposició obrera i antifranquista.

En aquest sentit, les reivindicacions en defensa de l’amnistia van tenir una importància cabdal en els últims anys del règim. I en el cas concret de Sabadell, van suposar un alt grau de mobilització unitària que no s’havia aconseguit fins llavors. De les pintades nocturnes es va passar a les reivindicacions públiques i obertes. Com a mostra, el 24 de desembre de 1975 trenta-quatre entitats cíviques de la ciutat – des d’associacions veïnals fins a agrupacions escoltes – reclamaren a l’Ajuntament de Sabadell que es posicionés a favor de l’amnistia de les persones que estaven preses i exiliades per motius polítics.

Xavier Vinader amb la seva càmera fotogràfica al coll, voltat d’un grup de joves.Sabadell, possiblement durant la vaga general del febrer de 1976. |Arxiu Històric de Sabadell

El 30 de desembre es va celebrar l’últim ple de l’any. Un ple que, com explicaria el periodista Xavier Vinader, passaria a la història de la ciutat. Les diferents entitats van assistir al consistori per sol·licitar la lectura del document proamnistia, però la negativa reiterada de l’alcalde Josep Burrull va desencadenar una tempestuosa escalada de tensió, que va acabar amb les agressions a una jove que es trobava presenciant els fets i als periodistes Vinader i Dionisio Giménez. D’allà en nasqué una manifestació pels carrers cèntrics de la ciutat, on per primera vegada se sentiria el càntic “Burrull dimite, el pueblo no te admite” que es popularitzaria setmanes després en el transcurs de la vaga general.

Tot i que en línies generals la confrontació va baixar l’any 1975, durant el transcurs de l’últim any en vida del dictador, Sabadell va ser una de les ciutats amb més conflictivitat laboral

En un punt similar es trobava la lluita en el sector laboral. Tot i que en línies generals la confrontació va baixar l’any 1975, durant el transcurs de l’últim any en vida del dictador, Sabadell va ser una de les ciutats amb més conflictivitat en aquest àmbit, amb només dos conflictes menys que Barcelona. Aquesta realitat venia marcada per la situació d’incertesa que vivia la ciutat a causa de la reestructuració del tèxtil, que des de principis de la dècada va suposar la desaparició de la meitat de tallers del sector.

Sobre l’ebullició d’aquells dies l’historiador Xavier Domènech escriuria que “els estaments laborals, urbà i polític s’havien entreteixit d’una manera indestriable. Els límits entre uns i els altres, si són difícils delimitar per a l’historiador del present, no tenien sentit per a qui estava vivint aquells moments. En una realitat tan conflictiva com aquesta, només feia falta un cop per cristal·litzar-la en una unitat: la vaga”.


La vaga

Tot i que la vaga general no va començar fins al 23 de febrer, Sabadell, des de principis de mes ja era un autèntic polvorí. A finals de gener començaren les primeres mobilitzacions en l’àmbit de l’ensenyament, que cap als al 10 de febrer ja arribaven a afectar 38 escoles de tota la ciutat. El 13 de febrer, en el transcurs d’una d’aquestes mobilitzacions la policia carregava de forma molt violenta contra mares, pares i infants. Aquest fou un dels detonants que acabaria desembocant en l’inici de la vaga general deu dies després. “La policia ha pegat a nens”, es podia llegir en algunes pancartes ja aquella tarda. La repressió, que havia sigut eix de cohesió de la lluita antifranquista catalana en els anys de clandestinitat més absoluta, continuava suposant un punt vertebrador entre els opositors al règim.

Aquesta vertebració va agafar cos el dia 19 de febrer. Segons els diaris de l’època, en aquella jornada, s’acabaria produint “l’alteració de l’ordre públic més greu dels últims quaranta anys”. A través d’una manifestació de 6.000 persones pel centre de la ciutat, les manifestants denunciaven la repressió i demanaven la dimissió de l’alcalde i la constitució d’un govern local provisional. De nou, però, la policial tornaria a ser la protagonista de la jornada. David Wilson, de trenta-set anys, rebria l’impacte d’una granada lacrimògena quan observava els esdeveniments des de la finestra de l’acadèmia d’idiomes on treballava. Wilson morí un cop acabada la vaga general a causa de les lesions. En paral·lel a això, a un quart de nou del vespre d’aquell mateix dia, Manuel Rodríguez Arcos, secretari del jurat d’Unitat Hermètica, l’empresa metal·lúrgica més gran de la ciutat, va caure inconscient a causa d’un tret de bala de goma a la nuca. Així ho descrivia ell mateix al periodista Xavier Vinader “Només vaig sentir una mena de gran explosió quan començava a pujar els graons que hi ha al final del passatge i em vaig quedar sord del tot. Era com si em quedés paralitzat, veia com queia i no ho podia evitar, només vaig pensar «quina hòstia et fotràs»; quan vaig arribar a terra no vaig sentir dolor, vaig caure de morros i vaig perdre el coneixement”.

Concentració i assemblea de treballadors a les pistes d’atletisme de Sant Oleguer amb motiu de la vaga general. 26 de febrer de 1976. |Xavier Vinader

La notícia va córrer ràpidament per la ciutat, i aquella mateixa nit les màquines d’Unitat Hermètica s’aturaren. El matí següent ja s’hi havia sumat una seixantena d’empreses metal·lúrgiques. I a la tarda, a través d’una assemblea amb més de 1.500 persones a l’església del barri de Ca N’Oriac, es convocava la vaga general pel següent dilluns 23. Així doncs, naixia una vaga que tot i sorgir en resposta a la violència policial, buscava aconseguir una ruptura total amb el règim.

Algunes parròquies de la ciutat van ser centres neuràlgics de les assemblees obreres i veïnals durant la vaga general del febrer, com en la vaga del metall de l’octubre del mateix any

La celebració d’aquesta assemblea en una església de Ca N’Oriac estava lluny de ser un fet anecdòtic. Algunes parròquies de la ciutat van ser centres neuràlgics de les assemblees obreres i veïnals durant la vaga general del febrer, com en la vaga del metall de l’octubre del mateix any. En aquestes parròquies hi trobàvem els anomenats “sacerdots obrers”. Aquest s’emmarcaven en el que es coneix com a teologia de l’alliberament. El compromís d’aquests era tal que en alguns casos “els diners que recollien en les cerimònies els donaven per a les despeses que suposava la repressió de les vagues i mobilitzacions”, explica Julia Garcia, veïna de Ca n’Oriac durant aquells anys.

El dilluns 23 la ciutat despertava paralitzada. A molts carrers del centre hi podíem trobar pintades que deien “Burrull dimissió” o “Vaga general”. Ben aviat la policia començaria a dur a terme les primeres detencions. En aquell mateix matí, a l’edifici dels Sindicats de la ciutat es constitueix el que es coneixerà com a Comissió Interramos que esdevindria l’òrgan dirigent de la vaga. El formaven 19 enllaços sindicals, la major part de Comissions Obreres (CC. OO.). En aquest sentit, tot i que pel que fa als objectius es tractava d’una vaga ciutadana, en la seva realitat organitzativa va ser bàsicament obrera.

L’endemà mateix, aquesta comissió, a través d’unes negociacions directes amb l’alcalde Burrull, es reuniria amb Sánchez Terán, governador civil de Barcelona. La sensació d’èxit era molt gran. Tot i les persones detingudes, la vaga s’havia estès a altres ciutats de la comarca, s’havia aconseguit fer una assemblea en un pavelló públic amb més de 6.000 assistents, TVE xifrava en 45.000 el número de vaguistes a la ciutat i el Govern Civil no havia tardat ni un dia en reunir-se amb la Comissió d’Interramos

Manuel Fraga Iribarne, en aquell moment ministre de la Governació (equivalent de l’actual Interior) i que arribaria a comparar Sabadell amb la Petrograd de 1917, en les seves memòries afirmaria que “si la ciutat hagués estat presa per la policia en el clima i excitació de les masses laborals, el número de norts hauria estat superior alsque es van produir una setmana més tard en Vitoria. Sabadee hauria esdevingut un simbol de la repressió i la mort”.

El dijous 26 30.000 persones es concentraren a les pistes d’atletisme de la ciutat. D’allà en van sortir una consigna clara: la vaga no s’acabaria fins que les detingudes no estiguessin en llibertat

El dijous 26, a través de grans riuades de gent, 30.000 persones es concentraren a les pistes d’atletisme de la ciutat. D’allà en van sortir una consigna clara. La vaga no s’acabaria fins que les detingudes no estiguessin en llibertat. D’aquelles assemblees multitudinàries en parla Tània Mercader, dirigent obrera de l’empresa Jaeger Iberica. Ella explica que la sensació era molt estranya, perquè de cop es trobava cara a cara a tota la gent que havia militat en la clandestinitat. En el seu cas explica que “en aquestes assemblees em vaig trobar als meus veïns, que de cop van entendre les nombroses visites que rebia a casa durant els últims anys. Eren reunions polítiques clandestines”


Final de la vaga, final del franquisme?

A primera hora de la tarda del dia 26, després d’una llarga jornada a les pistes d’atletisme, el rumor de la llibertat de les persones que havien estat detingudes al llarg de la vaga es va anar estenent. Tocades les sis, van aparèixer l’advocat laboralista Antoni Farrés -que l’any 1979 seria elegit alcalde de la ciutat pel PSUC- amb vuit de les onze detingudes. Els tres vaguistes que faltaren escriurien una carta que es llegiria a les mateixes pistes d’atletisme, on afirmaven que la seva llibertat estava en tràmit amb el compromís de l’Ajuntament a pagar la fiança. No va ser fins a principis l’abril i després d’una nova amenaça de vaga que es van alliberar totes les persones detingudes durant la vaga.

José Bravo dirigint la paraula als assistents a l’assemblea a les Pistes d’Atletisme de Sabadell durant la vaga general. 26 de febrer de 1976. |Arxiu Històric de Sabadell

 

Així doncs, el divendres 27 de febrer, després de gairebé una setmana, Sabadell començaria a recuperar la normalitat. Això, però, no va passar dins del consistori franquista, que va quedar greument tocat. Aquells dies la crisi d’hegemonia que patia el franquisme local des de principis dels anys setanta, va arribar a màxims històrics. L’elit franquista ho sabia i Burrull va haver de dimitir per disminuir el nivell de conflictivitat a la ciutat. Finalment, Sanchéz Teran, el governador civil acabaria definint la vaga de Sabadell com “la més greu i dificultosa de tota la transició a Catalunya”.

Aquells dies es va viure una de les primeres expressions d’un any marcat per la conflictivitat. Sabadell, Baix Llobregat, Barcelona, Vitòria, etc., van demostrar que la repressió era l’única alternativa capaç d’oferir un règim que, a causa de la mobilització, veia impossibilitada la seva continuïtat directa.