Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Angelina Hurios, Jordi Pujol Moix i Joan Lluís Jornet, fundadors de Col·lectiu Ronda

"Sense 'carinyo' i amor no hi ha cooperativa que aguanti"

D'esquerra a dreta, Joan Lluís Jornet, Angelina Hurios i Jordi Pujol Moix. El Col·lectiu Ronda va ser fundat l’any 1972 per sis homes i una dona. / Adriana Pimentel

Entrevistem tres de les persones fundadores de la històrica cooperativa d’advocades, que fan memòria del temps que ha transcorregut des dels inicis del despatx

El local que acull actualment la seu de Col·lectiu Ronda havia estat el magatzem i les oficines d’una empresa tèxtil. Posteriorment, hi van instal·lar un bingo del Futbol Club Barcelona. Ara és la tercera seu social de la històrica cooperativa d’advocats, que havia treballat anteriorment des del passeig de Sant Joan i des de la ronda de Sant Pere. D’allà prové el nom de Col·lectiu Ronda. “Ens va semblar que tindríem prou problemes perquè ens acceptessin la cooperativa en el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, com per posar-li cap nom massa revolucionari”, recorda Joan Lluís Jornet.


Ara heu celebrat els cinquanta anys…

Jordi Pujol Moix: En un principi hi havia una certa col·laboració entre companys, entre Josep Maria Gasch, Francesc Gallissá i Pep Manté. L’any 1972 acordem que a partir del gener de 1973 treballarem conjuntament i ens traslladem des dels nostres despatxos particulars fins al passeig de Sant Joan.

Joan Lluís Jornet: Jo estava amb August Gil Matamala i Ignasi Doñate a la rambla de Catalunya, però Gil Matamala, a qui li vam proposar de fer despatx conjunt, ens va dir que no creia en “illes socials dins d’un marc capitalista”.


El context polític del final del franquisme us va marcar?

J. L. J.: El nostre entorn va passar per la presó. Un cop vaig anar a buscar el meu germà a comissaria perquè l’havien enxampat amb propaganda contra el règim. El senyor Creix, de la Brigada Político-Social, es va dirigir a mi i em va dir: “Veritat que no sap vostè què és l’Assemblea de Catalunya? Veritat que no sap què són els partits polítics a Espanya? Doncs, si és així, per què no es preocupa d’en Roger i en Ricard, no sigui que els hi passi alguna cosa?”. De poc que no em vaig pixar allà mateix: Roger i Ricard són els meus fills, un devia tenir uns mesos i l’altre poc més d’un any. Si el fill de puta hagués continuat, hauria fet el que ell hagués volgut. Vivies la repressió, però ser advocat et donava una certa cuirassa. Els clients eren els que rebien les hòsties.

Angelina Hurios: Cap de nosaltres va entrar a la presó, però estàvem fitxats. Ens van amenaçar de mort quan van tenir lloc els assassinats d’advocats a Atocha: “No va a ser nada comparado con lo que les va a pasar a ustedes”. Al meu marit, Gasch, li van dir: “Prepárese el ataúd, que pronto lo va a necesitar”.


Com heu viscut l’evolució d’alguns companys fins a l’actualitat?

A. H.: Alguns han acabat presidint l’OTAN o un banc. Crec que hi ha hagut tres tipus de persones. Els líders i companys de cèl·lula que s’han difuminat o han desaparegut. Altres que s’han col·locat dintre dels partits polítics, alguns d’ells molt honrats i amb molt bona intenció, com Pasqual Maragall. Després estan els que es van passar a la dreta descaradament, com un professor de marxisme que es va passar al PP. Després de les classes, et deia que havies d’anar al llit amb ell. Jo li vaig dir: “D’acord, però abans fem la revolució”.


Quins valors us han permès treballar tants anys junts?

J. L. J.: Ens hem mantingut al marge dels partits, de CCOO i de la UGT. Sempre vam estar més a l’esquerra. Vam definir uns principis en una trobada: unitat de la classe obrera, l’assemblea com a òrgan de decisió, l’autogestió, l’anticapitalisme i la independència dels partits polítics.


Quina importància tenia la lluita obrera en l’antifranquisme?

J. P. M.: L’eix laboral i la repressió anaven estrictament lligats. Qui feia dret laboral també feia ordre públic i fins i tot dret militar. Això canvia amb la fi del Tribunal d’Ordre Públic.

“El cas Uralita mostra la cooperació al despatx. La virtut és la complementarietat. Podem abastar els diferents aspectes del dret”

Angelina Hurios: Som coneguts pel dret laboral, però sempre m’ha semblat que no hem sabut comunicar que estàvem al servei dels treballadors, no només en assumptes de la feina. Recordo un cas d’una senyora el marit de la qual treballava per Núñez y Navarro. Va morir perquè no estava ben ancorat a una bastida, li vam aconseguir una pensió i una indemnització. I vam batallar contra les barbaritats que havia fet Uralita amb l’amiant.

J. L. J.: El cas Uralita mostra la cooperació dins del despatx. Jo portava la part de Seguretat Social i malaltia professional, en Jordi duia la part penal i civil i en Josep Maria Gasch s’encarregava del contenciós. La virtut és la complementarietat. Podem abastar els diferents aspectes del dret per un mateix assumpte.


Com us vertebreu amb les lluites laborals?

J. P. M.: En el Port de Barcelona, els treballadors van crear un tipus d’organització molt assembleària. A Roca Radiadors, el mateix. Eren les plantilles les que s’organitzaven. Va arribar un moment que van crear la Federació Autònoma de Col·lectius (FAC) i la Federació Autònoma de Cooperatives de Treball Associat de Catalunya (FACTA). Des d’aquest espai laboral, s’adrecen a nosaltres i acaben sent aquests col·lectius els que ens vertebren.


Quin paper hi juguen els sindicats?

J. L. J.: Hi havia sindicats que pactaven per sota del que es podia aconseguir i ens acusaven a nosaltres de pesseters.

A. H.: Aconseguíem molts més diners pels treballadors que els equips legals dels sindicats, no perquè ells no fossin bons sindicalistes i bones persones, sinó perquè no en sabien més. Això ens ha portat problemes, no hem estat ben vistos per alguns.


Heu participat en la creació de moltes estructures.

J. L. J.: Cal recordar que una part dels diners que van obtenir els treballadors de Bruguera, en part inspirats per Ronda, van anar a parar a Coop57. Una altra part es va destinar a la lluita sandinista i una altra va arribar al sindicat del camp d’Andalusia.

A. H.: La vídua i els pares d’un noi que va morir en una mala praxi mèdica van agafar els 22 milions de pessetes de la indemnització i també els van donar a la lluita sandinista. Són coses maques.


També heu treballat en l’àmbit internacional.

J. L. J.: Vam participar en els primers passos de l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates. L’any 1974 vam anar a una reunió a Lió i ens vam trobar amb moltes mesures de seguretat, aparells per detectar micròfons… Jo deia: però això no és França, el país de la llibertat? Després ens vam adonar que els advocats italians eren els que defensaven les Brigades Roges, els alemanys eren els de Baader-Meinhof i els bascos eren els d’ETA. Juan Mari Bandrés va dir allà: “Una lluita, com més radical i revolucionària és, millor resultat jurídic aconsegueix”. Vaig pensar que no, que només et foten més hòsties. Després de quaranta anys d’exercir, crec que Bandrés tenia raó.


Quina és la vostra experiència de funcionar sota la forma jurídica de cooperativa?

J. L. J.: Ja funcionàvem com una cooperativa sense ser-ho, així que ho vam formalitzar. Vam començar sent socis d’un despatx col·lectiu, vam passar a ser socis d’una cooperativa i vam acabar sent amics que donaríem la vida uns pels altres. Aquest és el nostre fet diferencial. Sense carinyo i sense amor, no hi ha cooperativa que aguanti.


Avui dia la majoria de cooperatives i col·lectius donen importància a les cures i als valors feministes. Com heu vist l’evolució en aquest àmbit?

J. P. M.: Ara es tenen molt en compte les cures, l’aspecte psicosocial de la feina, la igualtat. En la nostra època, l’Angelina ens va anar fent feministes a poc a poc, però no ho érem. I les estructures ens han ajudat a llimar les diferències. Les tensions o la mala maror sempre s’han de portar a les estructures. Fa vint anys vam fer un procés intern per reorganitzar-nos i rellançar el despatx. A partir dels seixanta anys vam deixar d’estar presents al Consell rector i als espais de decisió. Vam fer el relleu. Ara s’està fent un procés similar.

A. H.: Sempre vaig pensar que el despatx duraria molt poc. Ho veia tot fràgil perquè hi havia molta problemàtica interna, gelosia, problemes d’autoafirmació, covardies… Però veníem d’un paradigma de servei a l’altre i d’estimació. Tots ens vam entregar i no vam voler fer-nos rics. Això ens va fer forts.

Article publicat al número 7 publicación número 7 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU