Actualment, Ucraïna es troba en una situació molt difícil. En el tercer any d’una guerra desigual, ha estat privada del suport financer i militar dels EUA. Al mateix temps, és un país perifèric, sovint associat per investigadors socials i polítics amb el Sud Global. Tot i que cada cop més mitjans internacionals informen sobre una suposada “feixistització” d’Ucraïna, també es pot llegir la guerra des d’una perspectiva d’esquerres. Aquesta és la interpretació que ens ofereix Volodymyr Ishchenko, un dels sociòlegs i publicistes més destacats de l’esquerra ucraïnesa. Nascut a Hoxtxa, a l’oest d’Ucraïna, el 1982, va créixer a Kíiv i va ensenyar sociologia a les universitats de la capital. Els seus articles han aparegut a The Guardian, Al Jazeera, Jacobin i New Left Review. En aquesta entrevista, parla sobre la instrumentalització del nacionalisme ucraïnès, la percepció occidental del país i els desafiaments d’una modernització que beneficiï la majoria de la població.
L’exèrcit ucraïnès va adoptar el crit de “Herojam slava!” (“Glòria als herois!”) com a oficial el 2018, però aquest es va popularitzar després del 2022 en manifestacions arreu del món. En el teu últim llibre, publicat a l’editorial Verso, assenyales que aquest crit s’associa més aviat amb la dreta radical. Quina relació hi ha entre el nacionalisme ucraïnès i la ideologia dretana?
“Herojam slava” és la resposta a “Slava Ukraini”. Prové de l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN), un grup que formava part de la família de moviments feixistes a l’Europa dels anys trenta. Van ser els mateixos que van assassinar pagesos polonesos a Volínia el 1943 i van col·laborar amb els nazis en l’Holocaust. A Ucraïna, després de la caiguda de la Unió Soviètica i fins al 2014, aquest lema —en aquesta forma concreta— era utilitzat gairebé exclusivament per la ultradreta i la seva subcultura. Si no formaves part d’aquesta subcultura i no tenies contacte amb organitzacions nacionalistes radicals, pràcticament no l’havies sentit abans del 2014, quan les protestes d’Euromaidán van permetre que aquests grups d’extrema dreta entressin en el corrent principal. Això no vol dir, evidentment, que tot Euromaidán fos d’extrema dreta, però sí que va normalitzar aquest crit. Parlo de normalització, no d’apropiació. No hi va haver cap canvi en la seva interpretació. Òbviament, no tothom qui crida aquest lema és feixista. Però és important conèixer-ne les arrels i entendre que és un exemple de com la ultradreta i els seus símbols han estat normalitzats tant a Ucraïna com fora.
Des del 2020 també ha canviat la percepció d’Ucraïna a Occident, sobretot als EUA o al Regne Unit. De negar-ne l’existència com a nació s’ha passat a acceptar qualsevol forma d’“ucraïnitat”.
Si parlem del context del nacionalisme ucraïnès, hem d’entendre les diferències fonamentals entre el nacionalisme d’abans i l’actual. Al segle XIX i principis del XX, el nacionalisme era un moviment modernitzador. No només tractava mites nacionals o d’identitat, sinó que proposava la construcció d’un estat diferent, en oposició als règims feudals i les monarquies aristocràtiques. A Ucraïna, aquesta modernització la van portar a terme els bolxevics.
Com hauria de ser el projecte de modernització ucraïnès?
“El projecte d’integració amb la Unió Europea ha estat durant molt de temps una il·lusió, perquè no hi havia ofertes reals d’integració. A més, ha tingut conseqüències perjudicials, especialment per als treballadors de la indústria pesant que depenien del mercat rus i altres mercats postsoviètics”
Actualment, la integració europea es veu com una mena de projecte modernitzador per a Ucraïna, perquè, essencialment, es rebutja la modernització soviètica. Per als liberals ucraïnesos, Ucraïna és un país endarrerit que només pot desenvolupar-se mitjançant la integració amb la Unió Europea. D’una banda, aquest projecte ha estat durant molt de temps una il·lusió, perquè no hi havia ofertes reals d’integració. De l’altra, ha tingut conseqüències perjudicials, especialment per als treballadors ucraïnesos de la indústria pesant, que depenien del mercat rus i altres mercats postsoviètics. Després de la caiguda de la Unió Soviètica, no hi ha hagut un projecte modernitzador que beneficiï la majoria. El nacionalisme postsoviètic ha estat antimodernitzador i ha afavorit només una petita minoria de classe mitjana.
Parles com si fos una minoria qui defensa Ucraïna, però la majoria dels habitants volen lluitar pel seu país i això els uneix.
No és cert. L’any 2022 hi va haver una explosió temporal d’entusiasme, després que el pla inicial d’invasió russa fracassés. Com ja va passar després de l’Euromaidán, l’entusiasme es va esvair de seguida. Ara estem veient un canvi d’actituds, cosa que és evident no només en les tendències de les enquestes, sinó també en els patrons de comportament: el nombre de desercions, el nombre de persones que esquiven el reclutament… La majoria dels homes ucraïnesos en edat de servei militar eviten registrar-se als centres de reclutament, malgrat les dures sancions i les dificultats diàries que això implica —aquest fenomen ha estat descrit, per exemple, per The Kyiv Independent. Només uns pocs centenars d’ucraïnesos que viuen a l’estranger s’han presentat com a voluntaris per a la nova unitat que s’està formant a Polònia.
Un tema interessant en el teu llibre és la crítica a la idea de “veus ucraïneses”. Expliques que molts mitjans han caigut en la trampa de la política identitària.
“Entenc el desig d’integrar-se a la Unió Europea, però per a molts això també significa oblidar que som un país perifèric i que tenim molt en comú amb el Sud Global”
És clar que no nego que els intel·lectuals i activistes ucraïnesos hagin de ser convidats a debats globals, igual que els d’altres països. El meu punt de vista es refereix a l’absurditat de la situació que s’ha creat. Saps, aquest enfocament de “convides un expert d’Ucraïna i ell t’explicarà tot el país”. O el teu programa de ràdio es tornarà automàticament més “inclusiu”. Fixem-nos que, generalment, es convida gent de Lviv i Kíiv. Què saben realment sobre la complexitat de tot el país? Parlen en nom dels ucraïnesos de Crimea, del Donbass, d’aquells que vivien o s’han refugiat a Rússia? Parlen en nom dels que esquiven el reclutament, de la majoria dels homes ucraïnesos que no volen combatre i no han actualitzat les seves dades als centres de reclutament? Parlen en nom dels ucraïnesos que no donen suport a la transformació etnonacionalista del país?
Ucraïna és un país molt complex, amb moltes divisions, incloses les de classe, com qualsevol altre país del món. Com a resultat de la guerra, els ucraïnesos s’han convertit en un poble dispers, i el govern i les elits ucraïneses només parlen en nom d’una minoria. La seva estructura de classes, òbviament, ha canviat. Però les desigualtats socials continuen aprofundint-se. I encara hi ha un problema més gran: la manca d’organització política de les classes subordinades i la qüestió de com articular les seves demandes perquè la seva lluita sigui estratègica. Es tracta, en particular, de superar la política identitària, que no porta enlloc. És simplement una multiplicació de veus fragmentades que ni tan sols es comuniquen entre elles. Aquest nou nacionalisme parla molt de símbols i identitat, però gens sobre una transformació social justa després de la guerra. Tanmateix, tenim referents històrics als quals recórrer: fa més de cent anys, la idea de la independència ucraïnesa provenia del marxista Yulian Bachynsky (en el seu llibre Ucraïna Irredempta, de 1895). Diferents corrents socialistes van dominar els intents efímers d’establir un estat ucraïnès independent durant la guerra civil de Rússia. I no estic parlant aquí de la república soviètica ucraïnesa instaurada pels bolxevics. El problema actual d’Ucraïna no és només aquest nacionalisme de consignes sense una visió concreta de futur vinculada als interessos de la majoria de la població, sinó també la seva negació de la realitat. Entenc el desig d’integrar-se a la Unió Europea, però per a molts això també significa oblidar que som un país perifèric i que tenim molt en comú amb el Sud Global.
Com hauria de ser la modernització d’Ucraïna?
Diria que el problema de la modernització rau a trobar un nou model de creixement, i això és un problema global. Avui dia, molta gent parla de crisi. Una de les fonts principals de la crisi global és, de fet, la crisi de l’hegemonia global dels Estats Units. Veiem com aquesta comença a desintegrar-se: els Estats Units són cada vegada menys capaços d’imposar l’ordre mundial amb la mateixa força que ho feien als anys noranta i abans. No poden aturar la sagnant guerra a l’Orient Mitjà ni l’escalada al Iemen i al llarg del mar Roig. Tot el nord d’Àfrica ha estat desestabilitzat després de la caiguda de Gaddafi a Líbia amb l’ajuda d’Occident. Per això, les solucions globals han de ser concebudes i implementades globalment, no limitades a una visió nacional. Algunes qüestions es poden abordar a escala regional, això és clar, però els processos generals es desenvolupen a l’àmbit global.
Quines reformes concretes podrien salvar Ucraïna? Les adoptades fins ara —les no relacionades amb la guerra— semblen més aviat neoliberals.
“L’escenari més optimista per a Ucraïna seria, paradoxalment, aquell en què Rússia continués sent la principal amenaça per a Occident”
No crec que una agenda estrictament nacional tingui sentit per a Ucraïna en aquest moment. Segons les previsions de l’ONU, Ucraïna perdrà dràsticament població aquest segle, arribant als 15 milions d’habitants en total. Això és aproximadament tres vegades menys que la població d’Ucraïna abans de l’Euromaidán. I aquest és un escenari basat en supòsits relativament optimistes, en què la guerra s’acabi l’any vinent i uns quants milions de refugiats tornin. La destrucció econòmica causada per la guerra és immensa. La infraestructura energètica està severament danyada. No estic segur que Ucraïna tingui les condicions materials per a un desenvolupament progressiu de cap mena. El pla principal de reconstrucció es basa en la cooperació amb BlackRock, cosa que significa que serà impulsat pels beneficis dels inversors estrangers i no per les necessitats de la població local. L’escenari més optimista per a Ucraïna seria, paradoxalment, aquell en què Rússia continués sent la principal amenaça per a Occident, però el conflicte es convertís en una nova “guerra freda” institucionalitzada. Això podria fomentar inversions políticament motivades a Ucraïna, una nova edició del “pla Marshall”. Tanmateix, el desenvolupament econòmic reeixit de l’Alemanya Occidental o el Japó després de la Segona Guerra Mundial es va produir en condicions demogràfiques i econòmiques completament diferents, associades al boom de postguerra. No necessàriament ha de funcionar en el cas d’Ucraïna. Això significa que l’agenda per a Ucraïna i els ucraïnesos ha de ser fonamentalment global i universalista, i no basada en una política identitària etnonacionalista particularista, que actualment domina amb tanta força.
