Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sobre el boicot a SCC

Arran del boicot a un acte de Societat Civil Catalana el passat 7 de juny, el fotoperiodista Jordi Borràs assenyala els vincles fundacionals i actuals de l'entitat amb l'extrema dreta i alhora, reflexiona sobre les conseqüències i la idoneïtat de determinats tipus de protesta

Protesta contra SCC a la UB / Sira Esclasans

El passat 7 de juny l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana va organitzar un acte a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona per a homenatjar Miguel de Cervantes. No obstant, SCC va decidir anul·lar l’acte després que una manifestació antifeixista es plantés fins a la porta de la sala on s’havia de celebrar la conferència.

Aquest fet va provocar immediatament un debat encès en el si de l’antifeixisme i de l’independentisme sobre la idoneïtat o no del boicot. Dic encès perquè al debat, que s’ha pogut seguir en obert a través de les xarxes socials, hi havia més retrets que no pas arguments. És una lliçó que ja hauríem d’haver après: les xarxes són mal lloc on debatre i el millor espai per pontificar a base de sentències. Tot amb tot, el debat —sempre necessari, s’opini el que es vulgui— també ha arribat de forma més pausada, amb arguments sòlids i reflexions interessants. Com a mostra d’això, un article valent del politòleg Jordi Muñoz que, des d’una òptica independentista i d’esquerres, exposa els seus motius per rebutjar el boicot a l’acte de SCC.

SCC és una organització d’extrema dreta? No, rotundament. Ara bé, és una entitat cofundada per membres i organitzacions d’extrema dreta? Sí, sense cap mena de dubte

No obstant, abans d’exposar el meu punt de vista, crec que és important aclarir l’argument principal que serveix per justificar el boicot a l’acte de SCC. Societat Civil Catalana és una organització d’extrema dreta? No, rotundament. Ara bé, és una entitat cofundada per membres i organitzacions d’extrema dreta? Sí, sense cap mena de dubte. Un apunt necessari que crec que mereix aprofundir-hi.

SCC és una entitat presentada en societat la tarda de la Diada de Sant Jordi de 2014 al Teatre Victòria de Barcelona. A l’acte hi van assistir des de representants i càrrecs polítics del PP i Cs, passant per persones rellevants dels socialistes, com Joan Rangel, exdelegat del Govern a Catalunya en època Zapatero; o Albert Soler, exsecretari d’Estat per a l’Esport d’Espanya durant el mateix mandat i en aquell moment, el 2014, director de relacions institucionals del Futbol Club Barcelona. També hi havia alguns dels rostres més coneguts de l’espanyolisme al nostre país, com Francesc de Carreras, antic militant del PSUC i anys després impulsor tant del Foro Babel, el 1996, com de l’associació Ciutadans de Catalunya, l’any 2005; l’ens que donaria lloc a l’actual partit dirigit per Inés Arrimadas. Però a l’acte també hi havia Santiago Abascal, fundador i actual president de la formació d’extrema dreta, Vox, i una delegació de cinc dirigents de la xenòfoba Plataforma per Catalunya amb el seu secretari general, Robert Hernando, al capdavant. I encara n’hi ha més: a les butaques del Teatre Victòria hi havia representació de la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF) i fins i tot dirigents de l’extingit partit autoanomenat nacional-revolucionari, Movimiento Social Republicano. Al carrer, saludant alguns dels assistents, també s’hi va deixar caure el mossèn integrista Custodio Ballester.

Josep Ramon Bosch, tot i haver demostrat la seva participació en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, o haver difós publicacions i vídeos d’apologia al franquisme i al nazisme, segueix sent membre actiu de SCC

Per descomptat, a l’acte també hi havia dirigents de l’entitat d’extrema dreta Somatemps, com Javier Barraycoa —lluint una acreditació d’organització de SCC— o el mateix president de totes dues associacions, Josep Ramon Bosch. Al cap i a la fi, el paper fundacional de Somatemps —la qual sí que és sense cap mena de dubte, una entitat d’extrema dreta— ha quedat més que acreditat tant per les proves aportades per les investigacions que jo mateix he fet, com per la confessió de part dels seus dirigents, ja sigui en forma d’article o més recentment al documental Arriba España. En acabar l’acte, a l’escenari del Teatre Victòria, també hi van pujar els fundadors de l’entitat, entre els quals també hi havia Xavier Codorníu, de Somatemps, o Jorge Buxadé, excandidat per Falange Española de las JONS l’any 1995, per Falange Española Auténtica el 1996 i de Vox-Família y Vida poc després d’aquells fets, l’any 2015.

En definitiva, els vincles fundacionals de SCC, ja sigui amb una entitat d’extrema dreta com Somatemps, com amb individus de destacada militància ultradretana, han quedat més que demostrats amb incomptables reportatges i tota mena de proves. Però que ningú pensi que això forma part del passat de l’associació. Elements com Josep Ramon Bosch, tot i haver demostrat la seva participació en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, o la seva doble vida digital des d’on difonia publicacions i vídeos d’apologia al franquisme i al nazisme, segueix sent membre actiu de SCC. Mai se l’ha expulsat de l’entitat. De la mateixa manera que per declaracions de Javier Barraycoa, vam saber que SCC va convidar Somatemps a la seva seu per organitzar, com a entitat participant, la gestació de les grans manifestacions espanyolistes que es van fer el 8 i el 12 d’octubre de 2017 a Barcelona. De fet, la majoria d’aquestes connexions les vaig publicar jo mateix al llibre Desmuntant Societat Civil Catalana, amb Saldonar l’any 2015. Un document que vaig fer, precisament, davant la negativa de SCC de reconèixer les seves pròpies vergonyes. Ara bé, ja en aquell llibre i a tota entrevista que m’han fet respecte aquesta qüestió, he deixat molt clara una cosa: SCC no és una entitat d’extrema dreta. És important no confondre la part amb el tot i tenir clar que malgrat els vincles fundacionals, els actuals, i l’activisme d’una part dels seus impulsors o de les seves bases, no pot encabir-se ni els principis polítics ni la seva activitat dins d’aquest espectre polític. No obstant, que SCC no sigui una associació d’extrema dreta no l’eximeix d’haver negat, ocultat i blanquejat individus o associacions totalment rebutjables per a qualsevol demòcrata. Però una cosa no treu l’altra. Si classifiquem SCC d’exrtrema dreta, com descriurem Plataforma per Catalunya, Democracia Nacional o La Falange?

Si classifiquem SCC d’extrema dreta, com descriurem Plataforma per Catalunya, Democracia Nacional o La Falange?

Caldria doncs, abans de classificar SCC com una entitat d’extrema dreta, que s’analitzés rigorosament els principis d’aquesta associació i el tarannà dels seus dirigents —no només d’aquells que puguin estar vinculats amb la ultradreta—, però també les seves manifestacions i comunicacions públiques. En resum: SCC no té els trets distintius d’aquells col·lectius que sí que es troben dins de l’extrema dreta. Entre els seus principis i declaracions podem afirmar que SCC no advoca per un règim autoritari, no parla d’una elit que ha de dominar la societat, no és anticomunista —característica de les diferents famílies d’extrema dreta—, i malgrat l’evident nacionalisme espanyol que mou l’entitat, aquesta no practica un discurs identitari excloent. SCC és una entitat espanyolista i conservadora? Efectivament. Té o ha tingut vincles, dirigents i membres d’extrema dreta? sí, sens dubte. Però d’aquí, classificar SCC com una organització d’extrema dreta, és, senzillament, no ajustar-se a la realitat.

Aclarit aquest punt, crec que hi ha suficients motius —alguns dels quals els exposava Jordi Muñoz al seu article— per creure fermament que l’acte de boicot a SCC de fa uns dies, o les picabaralles que en el seu moment hi va haver a la UAB, han estat errors garrafals. En primer lloc però, m’agradaria aclarir que no veig incompatible el dret a legítima protesta amb la denúncia de la complicitat de SCC amb el bloc del 155, la repressió a tots els nivells que està patint Catalunya i els vincles que SCC hagi mantingut o mantingui amb l’extrema dreta. Hi ha moltes maneres d’expressar el rebuig a tot plegat. Una protesta activa i pacífica en total i absolut silenci, podria haver estat molt més efectiva que la que es va fer, perquè SCC no hagués pogut victimitzar-se i perquè la protesta hauria aconseguit fer visible el fons de la qüestió i no només quedar-se amb les formes.

Una protesta activa i pacífica en total i absolut silenci, podria haver estat molt més efectiva que la que es va fer, perquè SCC no hagués pogut victimitzar-se i perquè la protesta hauria aconseguit fer visible el fons de la qüestió 

Sigui com sigui, amb els dies i veient la lectura mediàtica de tot plegat, sembla evident que aquestes han estat unes accions que només han servit per alimentar un relat victimista i fals sobre la conflictivitat a Catalunya, quan resulta que des de fa mesos, tenim agressions quasi diàries de la ultradreta i de l’espanyolisme intransigent contra activistes independentistes. Una violència que amb prou feines ha transcendit a la premsa, perquè ja a ningú se li escapa que els grans grups mediàtics de l’Estat han servit com a corretja de transmissió d’un relat fals, maniqueu i totalment desvirtuat del que representa la realitat catalana.

Voldria tancar aquest article amb unes qüestions que tot aquell que se senti interpel·lat com a independentista i antifeixista hauria de de contestar-se amb tota franquesa. A qui va beneficiar el boicot a SCC? Quin profit en va treure l’independentisme d’aquella acció? És casualitat que, tot i l’evident desconnexió de SCC amb el món estudiantil, aquesta entitat insisteixi en voler fer actes a les universitats catalanes? Segurament de la sinceritat de les respostes en depengui la qualitat de l’estratègia i per tant, de la lluita de tot un moviment. Ens caldran llums llargues, que el camí serà llarg i tortuós.


Jordi Borràs és fotoperiodista i autor, entre altres, de llibres com ‘Plus Ultra, una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya’ i ‘Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui són, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya’