Llicenciat en Enginyeria Agrònoma per la Universitat de València en l’any 2006 i amb més de 20 anys d’experiència en cooperació internacional i desenvolupament rural, Jorge Cavero és l’actual director del Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional (Cerai). L’entitat va nàixer en 1994 amb l’objectiu d’estudiar i impulsar alternatives a la producció agroindustrial, promoure la cooperació per al desenvolupament de zones rurals empobrides o defensar la sobirania alimentària dels pobles i l’agroecologia com a “ciència que afavoreix la biodiversitat, la conservació dels recursos naturals, la recuperació de sabers tradicionals i el desenvolupament dels mercats locals”. Conversem amb ell sobre els impactes ambientals i econòmics de l’actual model agroexportador, que analitzem en el reportatge d’obertura de la Directa 599.
Alguns productes que històricament han cultivat i exportat Catalunya, el País Valencià i les Illes ara presenten un equilibri en la balança comercial de les importacions i exportacions. Com interpretes aquesta realitat? Importem per a exportar?
En l’actual model agroexportador, no s’exporta només la producció local. Els aliments poden vindre de qualsevol lloc del món i tornar a exportar-se a un altre país. Per què? Perquè el circuit de les importacions i exportacions genera negoci. Si tu importes productes més barats, pots negociar a la baixa, que és el que interessa als supermercats. Aleshores, s’abarateixen els costos, però com continuen registrant un preu prou competitiu, tornen a exportar-se per a generar més marge comercial. Consisteix a moure els productes d’ací cap allà i vendre’ls en el destí final, on es queda un 70% del valor afegit del producte, que el guanyen les empreses que comercialitzen els aliments.
Quin paper juguen les grans cadenes alimentàries en el circuit d’importar i exportar?
“En l’actual model agroexportador, no s’exporta només la producció local. Els aliments poden vindre de qualsevol lloc del món i tornar a exportar-se a un altre país”
Els supermercats tenen un gran interés perquè gràcies als productes barats importats de fora poden tenir més capacitat de negociació amb els productors locals, que han de competir amb preus molt més baixos. També hi ha un problema amb el fet que la majoria de la població no té prou nivell adquisitiu per a pagar uns preus adequats, ja que la riquesa es concentra només en unes capes de la societat. Aleshores, el que passa és que hi ha empreses que es dediquen a comprar productes o matèries primeres a països on la mà d’obra està més mal pagada per a importar-los i tornar a exportar-los a països on hi ha més demanda.
De quines empreses parlem?
El perfil és molt variat. Pots trobar tota mena d’estructures empresarials, però solen ser societats especialitzades en la producció de productes agroalimentaris que busquen adaptar-se a la competència de preus i s’han anat movent per diferents països. Per exemple, als sectors del café, cacau, la soja, el sucre, els plàtans o la pinya hi ha grans multinacionals ben establertes. En el cas de la soja, hi ha una gran concentració empresarial [en mans d’empreses com Cargill o Bunge]. En altres àmbits de producció, són empreses grans, però no multinacionals. Cada tipologia de producte té una tipologia d’empreses al darrere, però totes les grans copien el model d’importacions-exportacions.
Com es reparteixen els beneficis en el model agroexportador?
A banda de les grans empreses productores que es dediquen a importar i exportar, el sector navilier és un dels altres grans beneficiats. El transport marítim està altament concentrat en empreses com MSC. També se’n beneficien les multinacionals certificadores de la qualitat dels productes, un sector fonamentat en un oligopoli de multinacionals que mouen grans quantitats de diners.
Com afecta el model agroexportador la salut del planeta?
Per a quantificar la petjada ecològica, en primer lloc, cal tenir en compte el tipus de producció. En el model d’importacions-exportacions, parlem d’una producció intensiva, molt mecanitzada i amb un elevat ús de fertilitzants. Per tant, la primera fase de la cadena ja és molt contaminant, tant pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle com a la generació de petjada hídrica o la pèrdua de biodiversitat. Després, durant el transport també s’emeten grans quantitats de diòxid de carboni. En definitiva, el que fa és fomentar un model d’alimentació basat en un elevat ús de combustibles fòssils. Estem en un context d’emergència climàtica i tenim un model dependent dels combustibles fòssils, als quals cada vegada hi ha menys accés; per tant, d’alguna manera estem secundant un model que té una durada determinada, tot destruint alhora models alternatius i els sistemes agroalimentaris locals.
En l’actualitat, alguns dels aliments que presenten un equilibri en la balança comercial de les importacions i exportacions són la tomata, la ceba, la safanòria, el raïm o, fins i tot, carn congelada. Són aliments que podem produir. És viable importar-los?
Són aliments que històricament l’Estat espanyol ha estat productor i exportador. Estudis de l’organització Amigues de la Terra mostren com molts dels aliments que importem es podrien produir ací i no caldria importar-los. Per exemple, depenem dels cereals i els llegums importats, però nosaltres tenim unes característiques que ens permetrien produir-los de manera local. Es reprodueix el discurs que es tracta d’una qüestió de viabilitat econòmica, però realment el model agroexportador és temporal, dependent dels combustibles fòssils, i d’ací a un temps deixarà de ser viable.
Fins a quin punt l’augment de les importacions està substituint la producció local?
“Estem secundant un model agroalimentari que té una duració determinada en un context d’emergència climàtica”
Veiem que l’Estat espanyol realment és capaç de produir molts dels aliments que consumim, però com els importem, la producció local minva. Necessitaríem importar pocs productes, com el café, cacau o sucre de canya. Tindríem sobirania alimentària i un nivell productiu que proveiria tota la població espanyola. Ara mateix, si s’importa és per una mala planificació del mercat espanyol, que només es regula per qüestions de preu. I tot està regulat per acords comercials que l’únic que fan és col·lapsar els nostres productors locals.
De quina manera els intercanvis comercials dels aliments perjudiquen l’agricultura i ramaderia dels països d’on s’importa?
Els productes que importem es produeixen en països amb greus problemes d’accés a l’alimentació. Malgrat això, el seu sector agroalimentari s’enfoca a alimentar els països rics del nord global, tot perdent la seua capacitat de sobirania alimentària. Cal destacar que hi ha grans empreses que han deslocalitzat els seus negocis i s’han instal·lat a països com el Marroc, perquè les condicions laborals són pitjors i els ix més barat produir allà. S’estan creant nous negocis per a produir a baix cost i exportar a Europa a preus més cars. A escala local, el greu problema és la competència deslleial, perquè la nostra pagesia no pot competir en preu amb aliments produïts amb mà d’obra més barata, i els llauradors d’ací acaben abandonant les terres.
Tot i que la Unió Europea ha engegat algunes estratègies per a protegir l’agricultura i ramaderia locals, després tira endavant tractats de lliure comerç com el de la Unió Europea amb els països de Mercosur. Com impactarà l’acord a les economies del nord i el sud?
Els tractats de lliure comerç es redacten amb la lògica agroexportadora. L’objectiu principal és afavorir les importacions i les exportacions, mentre que s’expulsa el productor menut. Cada vegada s’està establint més un model de producció concentrat en poques empreses que desplacen els conreus de poca extensió i mà d’obra familiar, i amb una mecanització del procés més alta que avança cap a produccions molt intensives i especialitzades, i això acaba per destruir el sector primari local que no pot entrar en el model transoceànic.
