Dos camions carregats de tomates recorren Europa en direccions oposades: un parteix del sud d’Andalusia cap als mercats del nord, mentre que l’altre viatja des d’Holanda rumb a la península Ibèrica. Es troben en un punt compartit de la ruta, xoquen i desenes de tones de tomates s’escampen sobre l’asfalt. No es tracta d’un accident real, documentat, sinó d’una escena utilitzada per l’agricultor Pierre Rabhi, un dels precursors de l’agroecologisme, com a metàfora de la “irracionalitat” de certs intercanvis comercials, basats en una lògica que tracta l’alimentació com una mercaderia. En 2025, segons dades de les diverses conselleries amb competències d’agricultura dels Països Catalans, les exportacions agroalimentàries van representar un valor de 16.904 milions d’euros a Catalunya i 10.197 milions al País Valencià (no ha estat possible obtenir la dada respecte a altres territoris dels Països Catalans). Però a l’altra cara d’aquest viatge, hi ha l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la pèrdua d’explotacions agrícoles i ramaderes familiars són algunes de les conseqüències que se’n deriven.
“Les importacions i exportacions massives de tomata són una mostra de com és d’absurd el sistema alimentari globalitzat”, sosté Gustavo Duch, investigador i membre de l’equip editor de la revista Soberania Alimentaria. Segons dades del Ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació, els intercanvis comercials d’un dels productes estrella en la cuina mediterrània no han parat de créixer des de l’entrada en vigor de l’acord comercial entre la Unió Europea i el Marroc, un dels principals països exportadors de tomata als mercats europeus. Fa una dècada, a Catalunya, el País Valencià i les Illes se’n van importar 25.690 tones i se’n van exportar 132.153, mentre que en 2025, se’n van exportar 58.861 a Alemanya, l’Estat francés o el Regne Unit i les importacions procedents del Marroc, els Països Baixos o Portugal es van disparar fins a les 60.350 tones, malgrat que el volum de consum a les llars pràcticament no ha crescut en les últimes dues dècades.
Una tomata que arriba al País Valencià des del Marroc provoca un volum d’emissions de CO2 nou cops superior a la que generaria dur-la des del Maresme, segons l’estimació de la calculadora de petjada de carboni Biocode
Les dades dels fluxos comercials mostren com “el negoci agrícola no està pensat per al consum, sinó per a jugar a importar i exportar, i això genera abundants beneficis a empreses importadores i exportadores, però a costa de la salut del planeta”, exposa Andrés Muñoz, responsable de l’àrea de Sobirania Alimentària de l’organització Amigues de la Terra. L’expert fa èmfasi en la petjada de carboni que generen els viatges quilomètrics de les mercaderies: “per darrere de la producció agropecuària intensiva, el transport és la part de la cadena que més contamina”.
Comprar el que ja es tenia
Només del Marroc, l’any passat el País Valencià va comprar 17.156,98 tones de tomata, i en va vendre, només a Alemanya, 12.773,49. En total, des del Marroc fins a Alemanya passant per València, les tomates van recórrer 3.580 quilòmetres. Segons les estimacions elaborades per la Directa amb la calculadora digital de petjada de carboni Biocode, utilitzada també per empreses i productores agroalimentàries, tan sols durant el trajecte es van emetre 0,172 tones de CO2 per cada tona de tomata, és a dir, 2.470 tones de diòxid de carboni i altres gasos contaminants en total. Per contra, si hipotèticament s’importara la mateixa quantitat des del Maresme, comarca líder en superfície de producció, fins a València, només es desplaçaria 389 quilòmetres i emetria 0,019 tones de CO2 per cada tona de producte, nou vegades menys que amb la importació des del nord d’Àfrica.
La tomata no és l’únic producte que ha passat de registrar un superàvit d’exportacions a un equilibri en la balança comercial importacions-exportacions. El volum de cebes, safanòries, raïm, pomes o carn de boví congelada que entra a Catalunya, el País Valencià i les Illes és equivalent al que n’ix o, fins i tot, es comença a comptabilitzar un saldo negatiu, és a dir, el volum d’importacions supera les exportacions, segons els informes de comerç exterior del ministeri espanyol.
Per exemple, en 2015, Catalunya, el País Valencià i les Illes exportaren 41.224 tones de raïm i n’importaren un poc menys de la meitat (24.660). Deu anys després, les exportacions a llocs com Alemanya, l’Estat francés o Portugal es mantenen en 45.706 tones, però les importacions des del Perú, Xile o Itàlia s’han duplicat fins a arribar a les 49.363, tot i que el consum del fruit de la vinya a les llars es manté estable. En quilòmetres, des del Perú fins a terres franceses, passant pel port de Barcelona, el raïm en recorre 11.066, a diferència dels 415 que recorreria des d’Utiel-Requena, comarca líder en producció, fins als mercats barcelonins. I a més quilòmetres, més emissions: el raïm procedent del Perú emet 0,514 tones de CO₂ equivalent per cada tona de fruita en ser transportat, 27,22 vegades més que el d’Utiel, que n’emetria 0,019 tones gas d’efecte hivernacle per tona de producte.
El mateix ocorre amb les safanòries o les pomes. Amb aquests dos aliments, els Països Catalans cada vegada són més dependents de les importacions d’Itàlia o dels Països Baixos, dos estats on, paradoxalment, també se n’exporten. Una tona de pomes des del port italià de Civitavecchia fins a París, passant pel port de Barcelona, recorre 1.924 quilòmetres, que impliquen una emissió de 0,092 tones de CO₂ per tona de fruita. En canvi, unes pomes conreades a Lleida que després es vengueren al mercat central barceloní, Mercabarna, només viatjarien 155 quilòmetres i emetrien 0,008 tones de CO₂ per tona del producte, 12,08 vegades menys que les italianes.
En paral·lel al creixement de les importacions, la superfície i el volum de producció d’aliments de proximitat ha minvat de manera progressiva. “Aquest model acaba provocant una disminució de la producció local, perquè no pot competir en preu amb els aliments importats”, explica Gustavo Duch. En efecte, segons dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol, a finals de la dècada del 2000, la tomata es conreava en 6.103 hectàrees a Catalunya, el País Valencià i les Illes. Tanmateix, vint anys després, la superfície que s’hi destina ha descendit fins a les 2.528 hectàrees. A Catalunya, en 2012, va ser la fruita més conreada, amb un volum de 52.278 tones; en 2025, la producció havia baixat més de la meitat: se’n van recol·lectar 23.547 tones, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya.
La mateixa tendència s’observa en la superfície de producció de vinya. A finals de la primera dècada del segle XXI, el País Valencià, Catalunya i les Illes comptaven amb 160.972 hectàrees destinades al conreu de raïm. Vint anys després, els terrenys s’han reduït en 40.000 hectàrees, segons els registres del Ministeri d’Agricultura. En aquest context, Andrés Muñoz apunta que és possible conrear alguns aliments i ser autosuficients, però “els importem per a abastir-nos-en o reexportar-los a altres països d’Europa, perquè busquem comprar al preu més baix i vendre a països amb més poder adquisitiu a un preu més alt”.
L’experiència d’Albert Masferrer, membre de Revolta Pagesa i agricultor de Castell d’Aro, a la comarca del Baix Empordà, avala alguns dels impactes socioeconòmics del model agroexportador en el sector primari local. El fet de formar part de la quarta generació familiar de llauradors de fruites i verdures de temporada, com tomata, bajoca, carxofa, col o remolatxa, li ha permés comprovar de primera mà com cada volta és més difícil viure de l’agricultura de quilòmetre zero, “perquè hi ha més producte importat”, afirma. “Nosaltres –exposa Masferrer– hem hagut de deixar de produir algunes varietats de tomata perquè no ens surt rendible. No les podem vendre al mercat, perquè no podem competir en preu amb la producció del Marroc, per exemple, amb mà d’obra més barata i requisits sanitaris més laxos”.
Per a poder traure’n benefici, Masferrer conta que ha de vendre la varietat de tomata de poma a partir de 2 euros el quilo, mentre que la importada costa 80 cèntims el quilo. I el mateix li passa amb la resta de fruites i hortalisses que conrea. “La competència deslleial que es genera està fent davallar molt la producció local. Ho veiem cada dia als mercats, on venem molt menys que fa deu o vint anys i cada any veiem com pleguen parades de productors locals que després les compren venedors d’aliments importats”, assegura l’agricultor.
Més transport, més petjada ecològica
Els intercanvis comercials d’aliments tenen un impacte directe en el medi ambient. Segons explica Gustavo Duch, autor de l’informe “Asfixia en el supermercado” (Mundubat, Soberania Alimentaria i GRAIN, 2013), que desgrana quantes emissions de CO2 genera un aliment produït amb el model d’agricultura o ramaderia intensiva fins que és transportat i consumit; per comptabilitzar-les, en primer lloc, cal tenir en compte el model de producció. “Si s’han acaparat terres a la pagesia local, s’ha desforestat i s’han canviat els usos per a imposar una agricultura intensiva i industrialitzada, les emissions seran més elevades. Es fan servir grans quantitats de petroli per a fer funcionar maquinària pesant o fabricar fertilitzants químics”, remarca Duch.
L’organització internacional GRAIN, que treballa fent costat a la pagesia i els moviments socials en defensa de la sobirania alimentària, calcula que els processos agrícoles industrialitzats en qualsevol finca del planeta acaben representant entre un 11% i 15 % del total global d’emissions de gasos contaminants, el percentatge més elevat de tot el que es genera durant el cicle de vida dels productes alimentaris.
Segons un informe d’Amigues per la Terra, el tractat entre la UE i Mercosur implicaria un increment del 30 % d’importacions de carn bovina a Europa i un augment del 34 % de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle
En el segon lloc de la cadena, Duch posa el focus en el viatge quilomètric que ha de recórrer un aliment des de l’hivernacle o les plantes de producció fins que arriba a la taula per ser consumit. “Les estimacions més conservadores afirmen que entre el 5% i 6% de les emissions totals de gasos d’efecte hivernacle s’originen en el transport de mercaderies”, afirma l’investigador, d’acord amb els estudis de GRAIN.
A escala internacional, el principal mitjà de transport és el marítim, el qual, segons apunta Júlia Corbera, responsable de l’àrea de transport marítim d’Ecologistes en Acció, és un dels més contaminants: “la gran majoria d’emissions són produïdes pels portacontenidors, els vaixells de càrrega a granel i els petroliers, és a dir, el transport de mercaderies”. I afegeix: “els vaixells no només emeten òxids de sofre i de nitrogen o partícules contaminants, que perjudiquen la salut humana i dels ecosistemes i contribueixen al canvi climàtic, sinó que també contaminen ecosistemes marins a través de vessaments i ús de biocides en les pintures exteriors dels bucs”.
En l’àmbit europeu, Corbera recalca que els mitjans terrestres lideren les emissions de gasos contaminants, però que les vinculades a l’intercanvi de mercaderies són “relativament baixes”, ja que la majoria que s’importen o exporten, i involucren distàncies més llargues, passen pel transport marítim. En canvi, a escala intraeuropea, segons un informe de la plataforma Transport & Environment, el transport per carretera és responsable de més del 50% de les emissions totals del sector. “No tenim dades que indiquin exactament quantes d’aquestes són degudes a la circulació de mercaderies, però estimem que en són una gran part”, rebla l’activista.
Aquest model de transport, a més, es caracteritza per una forta concentració empresarial en mans de navilieres, com MSC, Maersk o Cosco, una bona part dels ingressos de les quals prové del tràfic de contenidors. Segons Sea-Intelligence, portal d’anàlisi de l’activitat del sector marítim en la cadena de subministrament global, la indústria va assolir els 62.400 milions d’euros de beneficis en 2024, una xifra capitanejada per MSC, que controla una quota del mercat del 21,2 %. En aquesta fase del circuit, Jorge Cavero, director del Centre d’Estudis Rurals i d’Agricultura Internacional (Cerai), afegeix un actor més: les empreses d’inspecció i certificació de productes. “També és un sector altament concentrat que mou quantitats enormes de diners”, assegura. Aquest mercat és liderat per la suïssa SGS, propietat de diversos fons d’inversió, com el gestor de capital belga Groupe Bruxelles Lambert, o els estatunidencs BlackRock o Vanguard.
Abans i durant el trajecte, s’afegeix una etapa més a la cadena: l’envasament i embalatge. Plàstic, cartó, paper o vidre, de múltiples varietats, envasen recipients de transport i unitats del producte llestes per al consum. Segons GRAIN, aquest procés requereix de nou molta energia, principalment fòssil, cosa que genera entre un 8% i 10% de les emissions que calfen el planeta. Júlia Corbera recorda que el procés d’embalatge “té una gran responsabilitat a l’hora de reduir la quantitat de material utilitzat, si s’assegura que s’utilitzen materials fàcilment reciclables i s’eviten els derivats del petroli”.
“Als mercats, veiem com cada any pleguen parades de productors locals i les compren venedors de productes d’importació”, observa Albert Masferrer, membre de Revolta Pagesa i agricultor de Castell d’Aro
El recorregut dels aliments sol acabar sempre en un punt de venda que necessita, tant en el trajecte com en el comerç, conservar-los en fred. El sistema de refrigeració, segons la mateixa organització internacional, produeix entre el 2% i el 4% del total de gasos d’efecte hivernacle. “El transport en fred té un impacte ambiental més alt, ja que es consumeix més energia –elèctrica, però també fòssil– que en aquells productes que no necessiten refrigeració”, assenyala Corbera.
De mercats locals a hubs internacionals
La distorsió de l’abastiment alimentari amb producte local per la imposició del model agroexportador es constata encara millor si s’observa l’evolució de compres, importacions i exportacions en els mercats públics d’abastiment, com Mercabarna o Mercavalència. En l’actualitat, la xarxa de l’empresa pública Mercasa està formada per quatre mercats centrals als Països Catalans que van nàixer per a donar resposta a les necessitats d’abastiment alimentari a les grans ciutats.
“Centralitzaven l’arribada de productes de l’agricultura local i els distribuïen a petits comerços on la ciutadania pogués comprar”, recorda Sofia Alorda, tècnica de sobirania alimentària de l’Observatori DESCA. Però amb l’avanç de la globalització del model alimentari, la tipologia de consumidores que acudien als mercats públics va canviar: de vendre només a detallistes i venedores ambulants en la dècada dels setanta, a l’escenari actual, marcat pel proveïment a detallistes, venedores ambulants, cadenes de distribució (supermercats i hipermercats), majoristes d’arreu de l’Estat espanyol, cadenes de fruiteries o grans empreses importadores i exportadores. Així es recull a l’informe “Què hi ha darrere del teu menjar ecològic?”, elaborat per Alorda i publicat en 2023. En l’actualitat, Mercabarna és el principal mercat majorista d’aliments frescos d’Europa en volum de comercialització –especialment de fruites i hortalisses–, amb més 2,2 milions de tones comercialitzades l’any 2024.
Pel que fa a l’origen dels productes, segons estadístiques de Mercabarna de l’any 2024, quasi un 85% de les fruites i les hortalisses són importades: el 60,35% venen de l’Estat espanyol, el 24,46% d’altres països i tan sols el 15,19% és originari del territori català, un 8 % menys que fa dues dècades. Cal destacar que alguns dels aliments que s’importen de països com Itàlia, el Brasil, Xile o l’Estat francés són cultivables als Països Catalans, com la poma, el meló, el raïm o la patata. La Directa ha sol·licitat les mateixes dades a Mercavalència, però se’ns ha indicat que no disposen d’una classificació detallada.
La destinació dels productes també ha canviat: fa cinquanta anys, els aliments es destinaven principalment al consum de la població de Barcelona, però la consolidació del model agroexportador “ha provocat que Mercabarna es convertís en un hub alimentari internacional”, recalca Sofia Alorda. Tot i que l’empresa pública només ofereix una dada general de les exportacions, es constata com aquestes han augmentat d’un 5% en 2005 fins a un 35 % en 2025, principalment a països com Rússia, Polònia, la República Txeca o Ucraïna, segons Mercados Exteriores, consultoria que col·labora amb el mercat majorista de Barcelona.
Alorda destaca que els mercats públics “no exporten només la producció local; els aliments venen de qualsevol país del món i, si es donen les circumstàncies favorables, es tornen a vendre a un altre país”. Per aquest motiu lamenta que “és molt difícil dibuixar una traçabilitat que permeta entendre de manera clara els moviments import-export”. Per la seua part, Gustavo Duch afegeix una qüestió més a l’equació: “segurament, la producció local, més bona i ecològica, la destinem a exportar a un preu elevat, mentre que nosaltres ens mengem els aliments més barats, produïts de manera intensiva a països amb mà d’obra més mal pagada”.
Membre de la Unió Llauradora i Ramadera, organització agrària majoritària al camp valencià, Enrique Sánchez constata la hipòtesi de Duch. Fa vint anys que cultiva diverses varietats de raïm a Novelda, a la comarca del Vinalopó Mitjà. Anualment, produeix al voltant de 450.000 quilos, la major part dels quals els ven a Mercabarna, i “des d’ací es comercialitzen a majoristes d’arreu de l’Estat espanyol o s’exporten a l’Estat francés o països de l’Europa de l’Est”, afirma. Amb el pas dels anys, Sánchez ha observat com la seua producció guanya cada vegada més espai en l’exportació europea: “alguns consumidors prefereixen comprar raïm nacional, però els grans majoristes de Mercabarna es dediquen a importar raïm d’Egipte, l’Índia o països d’ultramar i a exportar la producció local”.
En el joc d’importar i exportar, Sánchez apunta que les principals cadenes de distribució, com Mercadona, Alcampo, Lidl o Carrefour a l’Estat espanyol, juguen un paper “molt rellevant”, perquè “són les que realment controlen el mercat i fixen els preus de venda. Prefereixen apostar pel producte de fora mentre que la nostra producció no s’aconsegueix col·locar o s’exporta a l’exterior, i els mercats públics accepten entrar al joc”, critica el Llaurador. En la mateixa línia s’expressa Jorge Cavero: “un dels motius principals de les importacions i exportacions massives de productes és que s’abarateix el preu i els supermercats poden pressionar molt en el procés de negociació a la baixa. El preu és tan competitiu que acabem tornant a exportar productes importats per a generar més marge comercial”.
Més importació, menys pagesia
Malgrat que la península Ibèrica ha estat un territori cerealístic i on el pa és un aliment bàsic i present en totes les llars, la superfície dedicada al cultiu de cereal ha disminuït any rere any fins al punt de convertir-se en un territori amb una gran dependència de les importacions de cereal. Entre finals de la dècada dels noranta i principis de 2010, es van deixar de cultivar quasi dos milions d’hectàrees de cereals a l’Estat espanyol. En canvi, les importacions s’han disparat de manera progressiva. L’any passat, només el País Valencià, Catalunya i les Illes n’importaren 7 milions de tones i tan sols n’exportaren 155.000.
Andrés Muñoz, d’Amigues de la Terra, pren l’exemple del cereal com a paradigma que evidencia què pot acabar passant amb els productes alimentaris dels quals històricament els Països Catalans n’han estat productors i que ara presenten un equilibri en la balança d’importacions i exportacions. En les seues paraules, “es produeix una davallada de la superfície i del volum de producció d’alguns aliments que es tradueix en una pèrdua d’explotacions agrícoles i ramaderes familiars”.
Les estadístiques ho avalen. L’Estat espanyol experimenta un èxode rural, amb el nombre d’explotacions agràries i ramaderes en constant disminució durant les darreres dècades. Als Països Catalans, les dades del cens agrari de 1999 i 2020 mostren que el nombre d’explotacions agropecuàries va passar de 305.515 a Catalunya i el País Valencià a 165.248, una pèrdua de 140.267 en vint anys, el que representa el 45,91%.
La reducció del nombre d’explotacions s’ha traduït en una pèrdua de la mà d’obra total d’un 13,81% d’UTA (Unitat de Treball Any, mesura estàndard utilitzada per a quantificar els recursos humans en una finca agrícola). El retrocés es marca particularment en la mà d’obra familiar, que fa referència a la pagesia de finques conreades pel nucli familiar, on s’han perdut 88.242 llocs de treball, un 81,35% en vint anys. Per contra, la mà d’obra no familiar –entesa com a jornalera o temporera contractada en explotacions intensives— ha augmentat en 16.170, un 31,2% d’increment.
Les xifres revelen un canvi en el model agroalimentari “que amenaça de mort l’agricultura familiar”, adverteix Jorge Cavero. El director de Cerai explica que “cada vegada s’està establint més un model de producció concentrat en poques empreses que desplacen els conreus de poca extensió i la mà d’obra familiar, i amb una mecanització del procés més alta que avança cap a produccions molt intensives i especialitzades”. En efecte, la majoria d’explotacions agrícoles desaparegudes a casa nostra en les últimes dues dècades tenien una extensió d’entre una i deu hectàrees, el que contrasta amb l’increment del 41,38 % de les finques d’entre 50 i 100 hectàrees. “S’observa una profunda transformació del sector agrari, que actualment respon a les demandes d’altres països, tot dirigint la producció agroalimentària estatal a l’exportació i incrementant les importacions per a satisfer la demanda d’aliments de la població local”, postil·la Andrés Múñoz.
El model del lliure comerç
Els orígens del model agroexportador es remunten a la liberalització dels mercats agraris que va tenir lloc en acabar la Segona Guerra Mundial i durant el període de l’anomenada Revolució Verda, que va incrementar els rendiments de la terra mitjançant l’ús de fertilitzants i la mecanització intensiva del treball, tot establint un model de grans extensions de monocultius. Posteriorment, la integració de l’Estat espanyol en el mercat únic europeu, en 1993, i la creació de l’Organització Mundial del Comerç, en 1995, van disparar el lliure comerç, i és ací quan, segons Sofia Alorda, “els aliments deixen de ser vistos com un dret o bé comú a ser un bé estratègic i una mercaderia exportable”. Amb l’objectiu de regular intercanvis i inversions, comencen a expandir-se els acords comercials “que acaben de consolidar l’agricultura i la ramaderia com a sectors claus d’exportació, en detriment de la petita pagesia, els drets laborals i els ecosistemes”, assenyala Alorda.
Segons un informe d’Amigues per la Terra, el tractat entre la UE i Mercosur implicaria un increment del 30 % d’importacions de carn bovina a Europa i un augment del 34 % de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle
L’acord amb els països del Mercosur (bloc integrat pel Brasil, l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai i Bolívia) suposa una reducció dels aranzels que afavorirà les exportacions agrícoles del sud, particularment de productes no exempts de polèmica per la seua contribució a l’acceleració del canvi climàtic, com la soja, l’etanol que s’extrau de la canya de sucre o la carn de boví. Segons l’informe “Carn de boví i desforestació en els nostres plats. Impactes socials, mediambientals i climàtics de l’acord UE-Mercosur”, elaborat per Amigues de la Terra en 2021, el pacte suposaria un increment del 30% d’importacions de carn bovina a Europa, el que provocaria un augment del 34% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle, a més d’accelerar la desforestació i la pèrdua de biodiversitat i la invasió de comunitats indígenes per la implantació de granges intensives.
A banda dels perills ambientals, a Pol Torradeflot, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos i ramader des de fa vint anys a la comarca de la Segarra, també li preocupa “la nova porta que s’obre a la competència deslleial per a la pagesia del nostre país”. “No podrem competir amb els preus, els salaris o els estàndards de benestar animal, medi ambient o salut pública dels països del Mercosur, i per això moltes petites explotacions d’aquí es veurien obligades a tancar”, alerta. Per a Andrés Muñoz, aquest escenari suposarà un “greu problema”, ja que “les xicotetes explotacions són clau per a la sobirania alimentària, la provisió d’importants serveis ecosistèmics, el desenvolupament rural, l’equilibri territorial o la cohesió social”.
Per contra, les grans beneficiades seran les multinacionals productores i exportadores –JBS, Marfrig i Minerva, el negoci de les quals representa el 92% de les exportacions de carn de boví a la Unió Europea, segons dades de l’estudi d’Amigues de la Terra– i societats importadores com Suministros Medina SL, principal empresa productora de boví a l’Estat espanyol i proveïdora de la cadena Mercadona. En el cas de la soja, destaquen els noms d’Archer Daniels Midland, Bunge, Cargill, Louis Dreyfus o Cofco, transnacionals que formen part de l’oligopoli que domina tot el circuit d’aquest conreu des de l’Amèrica del Sud fins als ports mediterranis. “Són empreses que tenen la seua pròpia indústria de producció i logística i, per tant, controlen tota la cadena des del camp fins als ports de destí”, recalca Sofia Alorda. I en aquest oligopoli, afegeix Jorge Cavero, “els petits llauradors i ramaders no juguen”. “El model transoceànic només el podran assumir les grans empreses que es mengen a les menudes, tot afavorint un model integral cada vegada més vertical en tots els sectors de producció”, conclou el director del Cerai.
