Els últims anys del franquisme van ser escenari d’una progressiva industrialització en alguns territoris de l’Estat Espanyol. Tot i que tradicionalment s’ha vist el País Valencià com un territori endarrerit en matèria d’indústria, les revisions de les historiadores i historiadors han permès aclarir aquesta qüestió posant el focus en municipis com Sagunt, amb la indústria metal·lúrgica; el tèxtil en localitats com Alcoi o Albaida, o la indústria sabatera a Alacant.
Aquesta industrialització va anar acompanyada d’un creixement del moviment obrer i de la conflictivitat social. Ciutats com Barcelona, Elx o Vitòria van ser protagonistes de l’extensió de les vagues, la demanda de millores laborals i l’oposició al Sindicat Vertical franquista, l’única central sindical legal que va existir a l’Estat espanyol entre 1940 i 1977. Aquest pols va fer-se més intens durant els últims anys de vida del dictador Francisco Franco, moment en el qual ja es respiraven indicis de canvi polític.
En febrer de l’any 1976, als municipis sabaters d’Elda i Petrer (el Vinalopó Mitjà) es van moure dins d’aquest context. Va haver-hi una forta mobilització en tota la zona del Vinalopó per trencar amb el Sindicat Vertical, negociar el conveni laboral de les empreses sabateres, així com exigir una millora de les condicions laborals, com una reducció de la jornada laboral a quaranta hores setmanals o quatre setmanes de vacances a l’any. Els dies 23 i 24 de febrer de 1976, les protestes i accions es van concentrar a Elda desembocant en fortes càrregues per part de la Policia Armada del règim franquista.
Alguns es van dirigir cap a l’Ajuntament, molt pròxim al carrer Nou, mentre que altres, entre els quals es trobava el treballador del calçat Teófilo del Valle, de 20 anys, van decidir fugir en direcció al carrer Sant Roc
El primer dia, s’havia convocat una assemblea a la plaça de Castelar, a la qual van assistir milers de treballadors que, després, es manifestaren fins a Petrer. En arribar a la seu del Sindicat Vertical, la Policia Armada —coneguda com a “els grisos”— va carregar, provocant desenes de ferits. No obstant això, en l’atestat policial es va justificar la violència amb la suposada actitud violenta dels manifestants.
Durant la segona jornada, les protestes van continuar i, igual que en les jornades de protesta anteriors, la Policia no va tardar a arribar, intentant dispersar els manifestants mitjançant l’ús de la violència. Eixa vesprada, quan les protestes ja havien acabat, un grup d’agents va muntar a un autobús en direcció a la caserna de la ciutat d’Alacant. Abans d’abandonar la localitat d’Elda, però, l’autobús va passar pel carrer Nou, en el qual encara hi havia un grup de joves manifestants que, segons el relat oficial, increparen els agents i llançaren pedres al vehicle en el qual viatjava la policia.
L’autobús es va detenir i els policies baixaren amb les armes en la mà, mentre que el grup de joves fugia per evitar la repressió i posterior detenció. Durant la fugida, els manifestants es van dividir en dos grups. Alguns es van dirigir cap a l’Ajuntament, molt pròxim al carrer Nou, mentre que altres, entre els quals es trobava el treballador del calçat Teófilo del Valle, de 20 anys, van decidir fugir en direcció al carrer Sant Roc, un trajecte molt més llarg que el que va recórrer el primer grup.
Segons explica l’expert Manuel de Juan, que va dur a terme una investigació exhaustiva del cas i, fins i tot, va produir un documental sobre la vida de Teófilo, el policia armat Daniel Aroca va disparar diversos tirs contra el jove
Sense cap mena dubte, quan els agents arribaren al carrer Sant Roc començaren a disparar. Segons explica l’expert Manuel de Juan, que va dur a terme una investigació exhaustiva del cas i, fins i tot, va produir un documental sobre la vida de Teófilo, el policia armat Daniel Aroca va disparar diversos tirs contra el jove. Una bala va encertar en el turmell i una altra, mortal, va anar a parar directament al seu cap. Així, Teófilo del Valle es va convertir en la primera víctima documentada després de la mort de Franco, ja en el període de la Transició espanyola.
La investigació judicial va estar a càrrec del jutge Ferrer Barriendos, del Jutjat de Primera Instància d’Elda. Tal com detalla Manuel de Juan, aquella mateixa nit, es van recollir fins a sis casquets de bala en el carrer Sant Roc, a uns cinquanta metres d’on Teófilo va caure ferit; i durant les declaracions policials, els agents van confessar que havien baixat de l’autobús al crit del sergent Ballesteros d'”¡A per ells!”. L’informe de balística va descartar que l’impacte de la bala fora a causa d’un rebot i es va confirmar l’autoria de l’assassinat, pel qual es van demanar dos anys de condemna per a Daniel Aroca i indemnitzar a la família de la víctima.
“Tot va passar a un jutjat militar, ja que el policia que va agredir a Teófilo era militar”, recorda Manuel de Juan. Quatre mesos després es va dur a terme el Consell de Guerra sobre l’assassinat de Teófilo. El tribunal estava format exclusivament per militars, dos d’ells del mateix cos de la Policia Armada. Davant les proves concloents, el Tribunal Militar va acabar reconeixent que Daniel Aroca havia comés “un delicte d’imprudència temerària amb resultat d’homicidi”, explica l’expert. No obstant això, es va considerar que havia “obrat en compliment d’un deure” i va quedar absolt de la pena de presó i de pagar la responsabilitat civil que havia sol·licitat el Fiscal Militar. Tampoc es va jutjar el sergent Ballesteros, qui havia donat l’ordre de perseguir els joves; ni el capità de la Policia Armada, Carlos Holgado.
Aturada general
El 26 de febrer, es va convocar una aturada general i dia de dol, tal com s’havia decidit el dia anterior en una assemblea en l’església de Sant Francesc de Sales. Unes 20.000 persones van assistir al funeral de Teófilo. Després, una bona part dels assistents van recórrer els carrers d’Elda fins al cementiri, on es va reclamar la llibertat dels altres manifestants presos i es va donar suport a la família.
Tal com subratlla Manuel de Juan, qui ha entrevistat alguns dels implicats en les jornades del 23 i 24 de febrer, així com membres de la família de Teófilo, són moltes les persones que encara es mantenen amb la premissa de fer-li memòria i demanar justícia per la seua mort. De fet, la seua família continua reivindicant que l’assassinat va quedar completament impune. Fins ara, per part de les institucions es va aprovar que dues places portaren el nom de Teófilo del Valle. Una en Petrer, des de l’any 2002; i una altra en Elda, des del 2019.
La mort de Teófilo a mans de la Policia Armada ha estat considerada la primera durant la Transició, però no ha estat l’única. Paral·lelament als conflictes obrers alacantins, Vitòria vivia un context similar de mobilitat obrera. L’any 1972 es va dur a terme la coneguda vaga de La Michelin, contra el Sindicat Vertical i en defensa dels sindicats obrers (encara il·legalitzats), la qual va ser un precedent per a les mobilitzacions de 1976. A més, el País Basc vivia un context propi, pel que fa al creixement d’una nova oposició nacionalista, l’aparició de centres socials, com Errekaleor o Adurza, de les ikastoles (centres educatius cooperatius), o de les residències d’obrers i obreres.
A partir de la mort del dictador s’hi respiraven indicis de canvi polític. A més a més, entre els anys 1974 i 1975, la vida va encarir-se molt degut a factors econòmics derivats de les polítiques anteriors i a la crisi del petroli, que va provocar la pujada dels preus dels productes quotidians. Aleshores, les vagues s’expandiren arreu de l’Estat. Segons les historiadores Carme Molinero i Pere Ysàs, “l’ambient de canvi polític va contribuir a la mobilització social”.
El 3 de març de 1976, pocs dies després de la mort de Teófilo del Valle a Elda, Vitòria va viure un panorama repressiu similar. Es va convocar una vaga on van assistir diversos milers de treballadors
El 3 de març de 1976, pocs dies després de la mort de Teófilo del Valle a Elda, Vitòria va viure un panorama repressiu similar. Es va convocar una vaga on van assistir diversos milers de treballadors. Aquella mateixa vesprada, es reuniren en assemblea a la parròquia de San Francisco de Asís, al barri de Zaramaga. La policia, que ja al matí havia fet ús de les armes de foc per dissoldre una manifestació, va intervenir per a desallotjar l’església. De nou, se senten tirs. Aquesta vegada, tres treballadors moren allà mateix o poc després, i dos més ho faran les setmanes següents. Eren Pedro María Martínez Ocio, Romualdo Barroso, Francisco Aznar, José Castillo i Bienvenido Pereda.
Lucila Aragó, membre de la Plataforma de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme, recorda que en el cas de Vitòria s’ha presentat una querella pels judicis que es desenvoluparen. “Un dels imputats en el cas va ser Martín Villa, declarat culpable per crims contra la humanitat”, insisteix. Villa va ser governador civil en 1974 i Ministre de Relacions Sindicals en 1975, sota el govern d’Arias Navarro. Juntament amb Manuel Fraga, han estat declarats culpable pels crims del 3 de març, quan a banda de les 5 morts, un centenar de persones van resultar ferides de bala.
Fer memòria
El 23 i 24 de febrer de 2022, amb motiu dels 46 anys de l’assassinat de Teófilo del Valle, la Plataforma de Suport a la Querella Argentina del País Valencià organitza, respectivament, un acte a Petrer i a València per a commemorar la seua mort i la de les cinc víctimes de la massacre de Vitòria. “S’intenta relacionar els dos casos per ser els primers assassinats després de la mort de Franco en un període de temps molt curt”, apunta Aragó, qui també assenyala que el context del moment va ser important per a l’esdevenir dels assassinats. “Tot s’hi va donar en un context polític de canvi, amb mobilitzacions contra el Sindicat Vertical i també amb un creixent moviment assembleari”.
Tot i que ambdós casos van succeir després de la mort de Franco i es consideren les primeres víctimes de la Transició, s’hi relacionen estretament amb els crims del franquisme de les dècades anteriors. Són mostra de la ràbia d’un règim que es desfeia, però també d’una societat que s’hi mobilitzava per a canviar i millorar les seues vides.
Tant en el cas de Teófilo del Valle com en el de les cinc víctimes de Vitòria, les famílies i les associacions memorialistes defensen que cal fer memòria dels fets i dels seus noms, amb l’objectiu de fer justícia i que els sis assassinats no queden en l’oblit, principalment, perquè es van produir en la Transició, la qual s’ha explicat com a un període conciliador i democràtic, però, en el fons, es va donar una continuïtat del règim que el precedia.
