“Fa exactament 34 anys que un nou sistema de governança va ser introduït al nostre país en la gestió dels afers públics. I com cada època té la seva expressió, el seu vocable, aquest nou ordre de governança era també una manera de dir ‘res serà com abans’, i efectivament, sota la revolució, res era com abans”. El periodista Jonas Nyene obria així la presentació del Comitè Internacional Mémorial Thomas Sankara (CIMTS), que aplegà més de 150 persones. L’acte tenia lloc el 4 d’agost del 2017. “Les paraules anaven, efectivament, seguides d’accions concretes. El poble estava dempeus, orgullós, implicat, determinat, i l’imperialisme tremolava”, afegia.
“Quan el poble es posa dempeus, l’imperialisme tremola” és una de les frases cèlebres de Thomas Sankara, el líder revolucionari africà i mundial. El període en què va governar va ser molt breu: del 4 d’agost del 1983 al 15 d’octubre de 1987. El seu company de lluites, un germà segons totes les biografies i persones que el van conèixer, Blaise Compaoré, és el blanc de totes les acusacions de responsabilitat. Fet i fet, el mateix Sankara havia rebut avisos d’una possible traïció i Compaoré no va dubtar a responsabilitzar Sankara del seu propi destí, així com de posar-se al capdavant del país, substituint-lo. Ho va fer per 27 anys, temps durant el qual no va esclarir l’assassinat de Sankara, malgrat haver-s’hi compromès. L’octubre de 2014, unes revoltes populars que van deixar més de 30 morts per l’exèrcit, el van fer fora del poder i del país. El setembre del 2015, la seva guàrdia pretoriana a l’exèrcit va intentar un cop d’Estat reaccionari però va fracassar, deixant de nou més de 20 morts a les seves mans.
Milers de Sankara
El president del Faso, el president dels pobres, Thom Sank… el comandant va tenir diferents sobrenoms. Per celebrar el primer any de la revolució, Sankara va decidir canviar-li el nom al país, que encara arrossegava la nomenclatura colonial. El nom d’Alt Volta feia referència al nom que els portuguesos havien donat al triple riu (el Volta negre, el blanc i el roig) que creua el país i que els francesos –la metròpoli ocupant– havien assumit per a la colònia i la bandera. Burkina Faso conjuga dues paraules de dues de les llengües més parlades entre les prop de 70 que encara es parlen al país: del moré, burkina que vol dir “homes íntegres”; del dioula, faso, “país”. Per bandera, la triple franja negra, blanca i roja que recordava el Volta, es va canviar per mitja franja roja (el poble) i mitja de verda (la terra) amb l’estrella al mig: naixia el país dels homes íntegres.
El president sorgit de les eleccions del desembre del 2015, Roch Marc Christian Kaboré, es va comprometre a investigar l’assassinat de Sankara, una victòria del moviment popular protagonista de tombar el règim de Compaoré
“La figura de Sankara està més viva que mai”, afirmen arreu. I també els records de les revoltes populars: els edificis de l’Assemblea Nacional, a la capital Ouagadougou, i de l’ajuntament de Bobo-Diuolasso, la segona ciutat del país, encara resten cremats i abandonats des que el poble els va atacar l’any 2014. “Hi ha mil Sankara arreu després de la mort de Sankara”, asseguren. Segons Bernard Sanou, president del CIMTS, el projecte és compartit entre societat civil “que reuneix escriptors, artistes, companys de la revolució” amb el suport de l’Estat burkinabè.
Que l’Estat faci costat a aquesta iniciativa és un gran salt endavant per restaurar la memòria històrica del petit país africà. El president sorgit de les eleccions del desembre del 2015, Roch Marc Christian Kaboré, es va comprometre a investigar l’assassinat de Sankara. Va ser una victòria del moviment popular protagonista de tombar el règim de Compaoré i les seves raneres. Kaboré ho ha de fer abans que acabi el seu mandat, el 2020, i de moment ja s’ha posat fil a l’agulla: alguns testimonis han començat a declarar, inculpant-se, mentre les anàlisis d’ADN del suposat cos del capità no permeten la seva identificació definitiva i la confirmació de l’assassinat.
Un líder revolucionari ahir i avui
“El Consell Nacional de la Revolució (CNR) s’havia dotat a si mateix d’un líder històric, d’un cap d’Estat amb un profund pensament, d’un geni polític motivat exclusivament per les preocupacions de dotar finalment al nostre país de nous fonaments, en vista del seu desenvolupament endogen”, afirma el professor universitari Abdoulaye Barro. Thomas Sankara va ser el líder carismàtic que té tota revolució.
Barro defensa la revolució de forma taxativa, malgrat “les notes negatives de tota revolució”, ja que va treure el país “del regne de la injustícia i de l’opressió”. “No es pot entendre aquesta necessitat i aquesta legitimitat i estar en desacord parcial o radical amb la seva obra i la seva herència política”, afegeix. I rebla: “L’embranzida de la revolució del 4 d’agost del 83 responia a una exigència i a una necessitat històrica inevitable. L’alternativa revolucionària del 4 d’agost era l’única sortida positiva per un Alt Volta debilitat i humiliat políticament, econòmicament, diplomàticament, i dominat per règims decadents”.
El president sorgit de les eleccions del desembre del 2015, Roch Marc Christian Kaboré, es va comprometre a investigar l’assassinat de Sankara
Sankara va posar en marxa una Revolució Democràtica Popular (RDP) que va atacar molts fronts al mateix temps, conscient de la situació del seu país. “No podem ser els representants rics del país dels pobres”, afirmava: va rebaixar sous, va suprimir privilegis al funcionariat i controlava al màxim les despeses, a part de combatre nepotisme i corrupció.
L’arrelament de la RDP es va fer a través dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), espais populars que es van multiplicar com bolets i que no van estar exempts de crítiques. Malgrat tot, la sindicalista Damata Ganou, que en va arribar a ser coordinadora, reivindica amb orgull la feina que van desenvolupar. Com ella, moltes altres dones van liderar espais al govern.
La influència d’aquestes dones i una preocupació que li venia de petit van fer que Sankara situés el feminisme a primera línia. Denunciava “la barbaritat de l’ablació” i que fins i tot l’home més explotat té un altre ésser a qui explota, la dona treballadora. Sankara afirmava que aquesta explotació havia d’acabar perquè les dones formessin part activa d’una revolució que, sense elles, no seria tal.
Per fer front a la desforestació i a l’avenç del desert del Sàhara, va fer construir 200 pantans i va fomentar la plantada d’arbres, també a l’ocasió de les visites internacionals, que s’acreditaven sota un arbre en un poblat remot i no en despatxos oficials. Va reorganitzar l’agricultura i la propietat de la terra i va atacar els privilegis tribals, generant antipaties entre líders locals. Cal dir que Sankara era mossi i, en part, peül; mossi era l’ètnia majoritària al país, però va fer el possible per erradicar privilegis.
Va assenyalar el deute internacional com a mesura de control del nou imperialisme occidental i es va negar a pagar-lo. Ho va fer a Addis Abeba, a la cimera de l’Organització de la Unitat Africana (OUA), el juliol del 1987; de manera clarivident, va vaticinar que si era l’únic país que ho feia, l’any següent ell no hi seria.
Una llavor plantada fa 30 anys
Sankara i els seus dotze col·laboradors van ser assassinats a sang freda mentre feien una reunió a l’edifici del Consell de l’Entente. Els van enterrar a corre-cuita al cementiri de Dagnoen, en una zona suburbial d’Ouagadougou. La poca destresa en fer-ho, sense protecció i a pocs centímetres de la superfície, ha contribuït a la dificultat per reconèixer-ne les restes, fins i tot amb les anàlisis d’ADN. Ara mateix, allà només hi queden un parell de trossos de les pedres on s’hi reconeixen la bandera i la insígnia de President du Faso. Sanou afirma que l’objectiu del CIMTS és “recordar, informar, sensibilitzar i, sobretot, cridar l’atenció del públic en relació al combat portat pel president Thomas Sankara”.
El 1987, Sankara va assenyalar el deute internacional com a mesura de control del nou imperialisme occidental i es va negar a pagar-lo
Després de 27 anys de silenci forçat, Sankara comença a reaparèixer. Se’l veu en pintades que clamen justícia, en adhesius als vehicles, en samarretes i en llibres que es venen pel carrer o en algunes llibreries. Però era present, també, en les revoltes populars de 2014 i 2015. Le Balai Citoyen (l’escombra ciutadana) fou un dels principals moviments populars que van participar de l’enderrocament del règim. Asseguren que la seva inspiració política i la de gran part de qui va prendre part de les insurreccions va ser Thomas Sankara.
Membres de LBC celebren el canvi aconseguit, malgrat saber que té poc recorregut: van fer caure el president però gran part dels seus ministres i entorn són els mateixos. Amb tot, van voler consolidar la caiguda de la peça principal i, posteriorment, anar per la resta. De fons, la remor d’un dels lemes de Thomas Sankara: “Només la lluita allibera”.
*Àlex Meyer Verdejo ha col·laborat en aquest article traduint i transcrivint informacions citades
