Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De Cuba a Burkina Faso: els Comitès de Defensa de la Revolució

Aquestes estructures van ser reproduïdes al país centreafricà com a sistema de democràcia directa, autoorganització popular i defensa armada de la Revolució d’Agost (1983-1987)

El 4 d’agost de 1987, quatre anys després del cop d’estat revolucionari a Burkina Faso, el Granma –mitjà oficial del Partit Comunista de Cuba– publicava una entrevista al màxim protagonista de l’esdeveniment: Thomas Sankara. “La cooperació entre Cuba i Burkina Faso ha assolit un nivell molt elevat.” La influència, tant ideològica com pràctica, d’allò que ell mateix va anomenar “una revolució germana” és clara. Això explica, en part, que quan es va instaurar la Revolució Democràtica i Popular (RDP) no només es va constituir el Consell Nacional de la Revolució (CNR) com a òrgan màxim de govern, sinó també uns Comitès de Defensa de la Revolució (CDR) amb moltes similituds amb el model cubà.

Les diferències entre els CDR del model cubà o burkinès i els d’altres models com el català o el tunisià van molt més enllà que la erra es refereixi a Revolució o a República. Els darrers sorgeixen del carrer, principalment com a eina de mobilització, constituint-se com a estructura de contrapoder. Els primers neixen d’un govern revolucionari recentment constituït, lligats a una estructura estatal. Malgrat això, sí que existeix una concepció comuna a tots els models: la necessitat de defensar quelcom davant dels actors contraris a la ruptura –del tipus que sigui– que s’està donant.

La nit del 4 d’agost de 1983, en la primera declaració radiofònica, Sankara va afirmar: “Es convida el poble voltaic –en referència a l’antiga denominació d’Alto Volta– a constituir CDR a tot arreu per participar en la gran lluita patriòtica del CNR i per impedir que els enemics interiors i exteriors facin mal al nostre poble”. Amb enemics interiors es referia als cossos militars i l’alt funcionariat que fins aleshores s’havien aprofitat de la seva posició privilegiada. Els enemics exteriors eren principalment els agents neocolonials, aliats dels militars.

“La situació del nostre país després de 23 anys de neocolonialisme és: paradís per a uns i infern per a uns altres. Un tret distintiu de la Revolució d’Agost és que es tracta d’un moviment de la immensa majoria en profit de la immensa majoria”. Segons el Discurs d’orientació política –el principal text directiu de la revolució–, aquest és el paper que havien de complir els CDR. Per això, calia posar fi a la democràcia representativa del model estatal neocolonial i apostar per una forma que permetés reflectir millor els interessos de les classes populars. Es buscava així descentralitzar el poder administratiu i apropar-lo al poble.

Amb un 95% d’analfabetisme i diferents formes culturals, van decidir que el vot en paper no era apropiat 

El secretariat general dels CDR formava part del Consell Nacional. La funció del secretariat era traslladar a tots els CDR les consignes del govern i, alhora, recollir les necessitats detectades pels CDR i transmetre-les a l’executiu. Els òrgans de base es trobaven als barris i a les empreses i institucions estatals. Les decisions es prenien en assemblea general i les representants s’escollien mitjançant un sistema de votació.

 

Els CDR, les dones, els joves i la gent gran

Amb un 95% d’analfabetisme i unes formes culturals diferents, es va considerar que el vot en paper no era apropiat. Qualsevol persona es podia presentar com a candidata a representant del CDR i les que li donaven suport s’hi alineaven darrere. Així també s’evitaven problemes de frau. Damata Ganou –escollida mitjançant aquest procediment com a coordinadora de representants del CDR d’Air Burkina– afirma que als espais decisoris “cadascú parlava segons el seu punt de vista i, al final (es feien assemblees fins a la matinada), es votava el punt de vista majoritari. Fins i tot amb la policia: hi havia CDR a la policia. Als CDR de serveis, relatius a empreses i institucions, el director de la companyia anava a l’assemblea i tothom discutia els arguments. I es votava”. Es van donar casos en què les direccions no es van atrevir a executar acomiadaments per por al CDR.

Tota persona es podia postular com a candidata a representar el CDR i les que li donaven suport s’hi alineaven darrere

Ganou també era membre de la Unió de Dones Burkineses, una estructura associada als CDR. També hi havia una sectorial de joves i una de gent gran. La intenció era generar espais de decisió adaptats a diversos eixos de diferenciació social. “Perquè les dones estaven explotades a diversos nivells. No només el poble burkinès estava explotat, amb l’imperialisme. Les donen ho estaven doblement. Ara torna a ser com abans de la revolució: és el poder dels homes, les dones ja no tenen poder. Als temps de Sankara, les dones constituïen una força: si decidíem alguna cosa, s’aplicava”.

Segons relata, no va ser fàcil arribar a aquell punt als CDR mixtes. “A les assemblees generals dels barris, al principi, hi havia més homes que dones. Els homes deien a les dones que, si sortien, es trobarien el seu equipatge a la porta quan tornessin. Això era un combat. Però, al final, quan anàvem als barris… Les dones s’havien revoltat. I quan anàvem a votar, trobaves un home i la seva dona com a candidates oposades”. Tampoc era senzill als nuclis de la Unió de Dones: sovint les dones de ciutat i les de les zones rurals no estaven d’acord. Però la decisió que sorgia d’aquests òrgans tendia a ser reconeguda com a vàlida.

Els CDR eren espais de decisió i de participació directa; també, de formació política de les militants i de transmissió dels valors revolucionaris a la resta de la societat. La intenció de Sankara era que una conducta exemplar, i coherent, dels CDR inspirés la resta i es construïssin noves maneres de fer. Una de les grans apostes era la del treball comunitari, una lògica que encaixa amb la major consciència col·lectiva de moltes societats africanes.

Sankara va fer una crida per apartar tothom qui havia fet servir les patrulles dels CDR per robar i amenaçar 

Les “tres lluites” dels CDR en són un exemple: contra els incendis, la desforestació i el descontrol dels animals. La construcció d’infraestructures per la comunitat es realitzava amb treball voluntari rotatiu. Se seguia la lògica sankarista de construir un futur “comptant només amb la força dels nostres propis braços” per tal d’evitar la dependència envers les ajudes externes. Qui sabia llegir havia d’ensenyar a llegir a la resta; el nivell d’alfabetisme va pujar del 5 al 25%. Si els barris estaven bruts, es feien brigades per netejar-los. Ganou les anomena “operacions mana-mana”, que vol dir net en dioula.

 

La defensa armada de la revolució

Entre el 31 de març i el 4 d’abril de 1986 es va dur a terme la primera Conferència Nacional dels CDR, amb més de 1.300 representants. El president del Faso va fer el discurs de clausura: “En el mateix instant que vam pronunciar la paraula ‘revolució’, vam sentir la necessitat de defensar-la. Qui parla de ‘revolució’ sense prendre mesures per defensar-la comet un greu error i desconeix la capacitat de destrucció de la reacció”. Amb això es referia a la necessitat de defensa armada: militar per una banda, i el poble armat –els CDR– per una altra.

Alfred Sawadogo, conseller presidencial en matèria de cooperació internacional durant la República, encara avui reivindica moltes de les aportacions de la revolució. Per contra, és molt crític amb la vessant armada dels CDR. “No sempre van actuar en la direcció del bé comú. Van fer servir el poder que tenien: les metralletes”. Thomas Sankara, a la mencionada Conferència Nacional dels CDR, ja havia avisat sobre el perill d’aquests “mals elements”. Després de descriure com alguns membres havien fet servir les patrulles de CDR per robar i amenaçar, va assegurar que era imprescindible combatre i apartar-los de les seves files.

Tanmateix, va suprimir els privilegis de l’alt funcionariat i va implementar auditories contra la corrupció

“Cada burkinès té dret a la protecció dels CDR, i la permanència dels CDR no ha de ser un lloc per a torturadors, sinó un indret on trobar els responsables que dirigeixen, mobilitzen, eduquen i lluiten com bons revolucionaris.” Els CDR havien de ser la punta de llança de les noves formes de socialització que pretenia estendre el govern revolucionari. Sankara es considerava a si mateix el màxim responsable de donar aquest exemple: va suprimir tots els privilegis associats a l’alt funcionariat, i va ser el primer a passar per les auditories contra la corrupció. Obligava ministres i alts càrrecs a cultivar la terra, ja que considerava que l’escletxa entre poble i govern era un dels majors mals a erradicar.

Gnindé Bonzi era un adolescent quan va començar la RDP. En aquell moment vivia a un poble petit. Un dia va córrer la notícia que el president passaria per allà. Un dia va córrer la notícia que el president passaria per allà. Tothom estava esperant la caravana presidencial –amb vehicles militars i de luxe– a la qual els altres presidents els havien acostumat. Només van aparèixer tres cotxes normals. Se sentia cantar: “Sankara no és un lladre, mai, mai, és per això que el seguim”. Els eslògans anaven acompanyats de punys alçats. Punys agitats amb força, amb la cadència necessària per realment enviar “a baix” l’imperialisme. Jean-Paul, un membre del CDR conegut per tot el poble, gairebé es va quedar sense veu de tant cridar els eslògans que el seu grup repetia a cor. “L’imperialisme, a baix! El neocolonialisme, a baix! El poder, al poble! Tot el poder, al poble!”.